Representació ‘Nit de reis’

I Shakespeare va resultar infal·lible! Com els hem vist créixer, any rere any, aquests actors i músics de La Tropa! Davant dels nostres ulls admirats, uns i altres han arrelat a l’escena, i ara ja greixen una màquina formidable que acompleix l’objectiu del millor teatre: commoure, entretenir i desvetllar consciències.

I ho fan amb la mestria dels audaços. Poques vegades com en Nit de Reis, la companyia s’havia enfrontat a una peça tan coral i, doncs, d’equilibri tan difícil. La ploma magistral del bard anglès havia esbossat un perfil per a cada actor; i ahir, a l’escenari, hi va haver espai reservat per a cadascun d’ells; sense arestes, amb engranatge harmònic. Convivien la hilaritat afable dels còmics, espontanis i còmplices d’un públic que els celebrava les gràcies, amb la gravetat de les ànimes a qui la tragèdia arriba. Com n’era de convincent el dolgut Orsino, ànima ferida que no troba remei per al seu mal; tant com l’encomanadissa comicitat de Malvolio, que electritzava la platea amb la seva sola presència! Amb quina destresa s’avenien el posat seriós de don Antonio, vivint sempre al caire de l’abisme, amb la caricatura grotesca del sacerdot que casa la primera parella d’enamorats.

Parlant d’afectes, és ben sabut que, quan l’amor fa acte de presència, virtuts i vicis entren en escena. En quedà algun que els de la nostra Tropa no retratessin? Des de la jovenesa voluble d’Olívia, fins a l’amorosa lleialtat de Viola, vam resseguir tots els afectes humans, els més continguts i els més bojament desmesurats: la tendresa del vincle fratern que acosta els germans perduts; la trapelleria agosarada de Maria, rescabaladora d’injustícies passades; l’espurnejant camaraderia entre el jovial Tobies i el fidel Fabià, autèntica escola de vida per a un senyor Andreu, commovedor de tan tímid; la natura quasi celestial d’aquell ésser vingut per salvar-nos de totes les tempestes del món: el capità que rescata Viola, àngel que guarda el camí de tots els mortals. Vet aquí que el minut de glòria arriba a tothom, perquè els camins de la felicitat –prou que ho sabia Shakespeare, sublim i canalla- són inescrutables.

No ens n’oblidem, no; capítol a part per al bufó, aquest ésser tragicòmic, amb esperit de savi boig i llengua de poeta que és marca de la casa del creador de Falstaff i de Lear, aquests lúcids descarats, incòmodes, que tots tancaríem a l’armari per no escoltar-ne les veritats com punys que ens engalten sense miraments.

Ara bé, el nostre bufó ho deia quasi tot amb música. I amb quina música! La dolcesa de la seva veu, sense estridències però ben modulada, omplia l’escena, com abans ho havien fet l’incontenible Malvolio o les exquisides dames nobles; i nosaltres ens vam deixar captivar per tots ells, nota rere nota, fins a l’esclat de joia i ritme del número final.

Dalt de l’escenari, tanmateix, no tan sols parlaven els actors; també ho feien els músics. O és que no esperàveu el compàs del piano, anunciant el canvi d’escena? No us posava en alerta els sentits l’entrada dels violins, inequívoc senyal d’un cant? L’osmosi fou quasi química: paraula i música segellaren matrimoni amb la mateixa brillantor que celebraren les seves noces els amants de La Nit. Però aquella abraçada de vers i cant venia de molt lluny; els de La Tropa feia temps que l’acaronaven, i enguany la carícia quasi tocà el cel. O és que no taral·legeu, encara, revivint l’emoció del moment, la música de l’obra, peça per peça, com un llenguatge perdurable, més enllà dels mots, amb la missió delicada de perpetuar-ne el sentit, el batec de vida?

Ho dèiem: la maquinària de La Tropa marxa sola… o quasi, seguint el rumb que li marquen les directores i, en la seva trajectòria, apunta –ajustat mecanisme de talent i d’esforç- cap a les estrelles. Que elles li guardin per sempre el camí!

2017_06_nit_reis

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: You can use these tags <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>