Jugar a construir vol dir molt més que agrupar unes determinades peces o disposar uns blocs de fusta uns a sobre els altres. És una activitat científica, creativa i artística. Genera plaer i diversió, però també acompanya en l’estructura de funcions cerebrals superiors com el llenguatge, l’atenció, la memòria, la percepció, l’experimentació, la creativitat, etc. Construir és un joc que aporta sempre una gran satisfacció i una sensació d’èxit que alimenta l’autoconfiança i autonomia.
Parlar de jocs de construcció és parlar d’un espectre molt ampli de propostes que es troben sota aquest gran paraigües conceptual. Parlem de construcció amb blocs, construcció amb eines reals, amb miralls, construcció de pistes de bales de vidre i fitxes, amb peces soltes i construccions tinker. Així és com nosaltres hem intentat reorganitzar aquest calaix de sastre que és, en definitiva, un homenatge a la paraula “construir” en majúscules.
Transformar la realitat, imaginar i crear, experimentar, jugar sense límits, modificant l’entorn. Construir una caseta per als cavalls, una torre alta, un avió pels ninos, un mandala… el que sigui! Tot és pura màgia i procés creatiu en viu i en directe. Més enllà de les habilitats importants com la motricitat fina, la coordinació mà-ull, la concentració, el pensament abstracte o la lateralitat, entre d’altres, aquí volem tornar a l’origen del joc, a les seves entranyes, que donen lloc a necessitats vitals en els nens i nenes i que troben la seva expressió en el joc de construccions.
Un joc e construcció és com un refugi. El món no existeix. Només les peces de construcció del nen o nena. Només es visualitza un objectiu: fer una torre, construir el vaixell o fer que els engranatges girin. Les petites mans es coordinen per mantenir l’equilibri complicat de les peces mentre, amb la llengua fora, s’intenten controlar els impulsos que podrien desmuntar el treball tant costós i ja avançat.
Les peces de construcció no estan seleccionades a l’atzar i tot té la seva lògica, la seva harmonia. Arriba de sobte una peça complicada, no es pot, no hi arriba o no encaixa bé… I de puntetes? I recolzant-se a la taula? Tampoc. Què podria fer per arribar o per a que la peça s’aguanti? Agafar una cadira i enfilar-s’hi. O agafar un martell per picar més fort.
Hi podria haver una figura adulta que li digués que les cadires no són per enfilar-s’hi o que els martells son perillosos, però no és així, i es permet al nen o nena que trobi una estratègia per a resoldre el seu problema. Sobre la cadira o amb el martell a la mà, tot es veu diferent. I ara sí, pot posar aquest cub sobre la torre o encaixar aquesta paeça que se li resistia.
La satisfacció recorre tot el seu cos i se li veu a la cara. Objectiu acomplert! Però, algú passa ràpidament pel costat de la torre, fent-la balancejar, o agafa el petit vaixell per veure’l i se li escapa de les mans… o el mandala no hi cap perquè han calculat malament l’espai, o els engranatges no giren… oh, no!
Que difícil és lidiar amb les frustracions dels nostres fills/es, no us sembla? Aquests moments de fúria o de desconsol que esdevenen quan alguna cosa no surt segons el que han previst, i que els fa esclatar de ràbia o de plor. No hi ha una vareta màgica per això? Nosaltres pensem que sí.
No és un objecte amb forma de pal i una estrella brillant a la punta, no. És una cosa més senzilla i a l’abast de tots i totes: deixar que el joc flueixi.
L’aprenentatge dependrà moltíssim de l’acompanyament que nosaltres hi fem. Un cop revisat que el material que estem oferint és l’adequat a la seva edat o maduració, deixem que les coses passin! Ningú pot aprendre a dominar la frustració si no es frustra mai, no? Parlem, busquem solucions amb ells/es, provem, celebrem… el que sigui. Però no intentem aguantar amb les mans i peus les seves construccions per evitar aquest sentiment perquè, fins i tot les torres més altes, han nascut per caure.
Pot ser que, passada la tempesta, fins i tot esclati una riallada així de sobte. O que, si hi havia més d’un nen o nena implicats, decideixin tornar a construir junts/es des de zero. Les peces de construcció passen d’una mà a una altra i es combinen en la seva col·locació. I si posem aquest prisma, tindrà més força? Provem. Sembla un castell. Aquesta peça serà un cavaller. Hem de construir una muralla per a que no entri el drac. Vigila! El drac! I el joc segueix entre riures i consensos, s’afegeixen alguns nens i nenes, altres marxen… i el món continua sense existir. Només les peces i ells/es.
