Iana Keyser López, en la categoria de prosa de segon cicle d’ESO, ha obtingut el primer premi i Gemma París Tarriel, en la categoria de prosa de primer cicle, ha estat premiada amb el segon premi.
Tot seguit podeu llegir els textos de les dues alumnes.
UNA VISITA INESPERADA
Us explicaré una història de quan era estudiant. Tenia la taula de treball just davant la finestra que donava al carrer. Havia estat fent feina tota la tarda, i cap al vespre, quan ja estava a punt de plegar, em vaig adonar que a fora hi havia algú que m’estava espiant. Vaig intentar dissimular la meva inquietud mentre pensava i recordava si havia vist aquella persona cap altre dia davant de casa. No vaig ser capaç de reconèixer qui era, però podia diferenciar que era un noi. Vaig pensar que deuria ser un ésser roí i mesquí, si el jutjava per la seva presència, que em provocava inseguretat i por. Anava tot vestit de negre: texans negres, vambes negres, dessuadora negra… tot negre; a excepció d’una màscara de porcellana blanca, totalment inexpressiva, que portava a la cara, i uns guants de seda, també blancs, a les mans.
Em vaig fixar absolutament en tot el que portava. Potser vaig estar un minut observant-lo de reüll, i en aquest minut no es va moure ni un mil•límetre del lloc on estava. Després d’aquell minut, vaig reaccionar. Feia dos dies, havia vist aquella mateixa persona, de fons, entre la multitud de la fotografia de la portada d’un diari. Em vaig girar per agafar el diari de feia dos dies que guardava a un calaix de l’habitació. Quan em vaig tornar a girar cap a la finestra, el noi havia desaparegut.
Vaig començar a qüestionar-me seriosament quantes hores havia dormit, o si potser m’havia pres un bolet al•lucinogen. Començava a sentir un neguit i una angoixa interior horribles, i això em va fer decidir d’anar fins a la cuina, prendre’m una infusió i anar-me’n a dormir.
L’endemà al matí, em vaig llevar com qualsevol altre dia i no recordava el que havia passat la nit anterior, fins que vaig anar a la meva taula de treball per agafar un anell que hi tenia, i vaig veure el diari de feia tres dies. En aquell moment em vaig preguntar què hauria de fer. Recordava haver vist aquell noi vestit de negre més d’un cop davant la finestra, però potser era casualitat. O potser no… Què havia de fer? Explicar-ho o no explicar-ho? I si ho explicava, a qui? A la meva millor amiga? Al meu millor amic? Als meus pares? Què pensarien de mi? Ja era prou que, de cop i volta, comencés a veure sempre un noi vestit de negre amb una cara de porcellana, però si a sobre els explicava que de tant en tant desapareixia, pensarien que estic encara més boja. Tenia una petita possibilitat d’explicar-ho als meus millor amics sense que em miressin amb ganes d’arrencar a córrer, però era impossible explicar tot això als meus pares.
A l’hora de dinar, vaig voler explicar la meva situació als meus dos millors amics, ja que tots tres érem dels pocs que dinàvem a l’institut. Primer van insinuar que tot era mentida i van començar a riure, però a mesura que van veure que jo no reia i estava preocupada, es van adonar que no era cap broma.
Vaig obrir els ulls. El meu llit estava envoltat dels meus familiars i amics. Tot era blanc i començava a sentir el soroll d’unes màquines. Al principi vaig pensar que aquella era una situació mansa, com la manera habitual de despertar-se de cada dia, fins que em vaig adonar que estava a l’hospital. Tant els meus pensaments com la meva visió estaven atordits i no entenia què passava.
Després d’una estona, vaig començar a entrar en raó, però seguia sense recordar ni entendre res. La meva millor amiga estava allà, i va demanar estar una estona sola amb mi. Quan només érem nosaltres dues, li vaig preguntar per què em trobava a l’hospital. Em va explicar que havia estat un mes i mig ingressada en estat de coma. Encara no ho assimilava. Havia sortit d’un coma. També em va explicar que a partir de feia dues setmanes els metges sospitaven que no en sortiria, i que desgraciadament fins i tot ella ho havia arribat a pensar. Llavors va ser quan vaig començar a adonar-me de tot: havia recordat tots els somnis. Ara tot tenia sentit. El titular del diari dels meus somnis portava la notícia del meu accident. Una nit vaig anar a celebrar a un hotel, amb tots els meus amics, l’aniversari d’un del nostre grup. Cap a les dues de la matinada, vam anar al terrat de l’hotel i vam començar a caminar i a córrer sobre el mur que feia de barana al terrat. Al principi anava tot molt bé, però després d’una estona vaig relliscar i vaig caure un pis i un altre fins que vaig enganxar-me amb la roba a una peça de metall que sortia d’una terrassa. Les meves possibilitats de viure eren gairebé nul•les, però per sort vaig sortir guanyant gràcies al ferro que va frenar la meva caiguda. La mort era aquell noi que apareixia en els meus somnis. La seva cara blanca i inexpressiva es mostrava amb tota la seva neutralitat i falta de comprensió. Perquè quan t’arriba el moment, la mort t’acull, però no és pas ella qui escull aquest moment, sinó el destí.
Iana Keyser López, 3r O.
SIRENIS
Aquell dia vaig sortir de casa amb el pressentiment que passaria alguna cosa inesperada. Tenia uns nervis estranys a l’estómac. Desitjava anar a la piscina i nedar. Tenia els músculs tensos. A l’institut, només desitjava anar a nedar. Havia estat observant com el dia s’anava enfosquint. Tan bon punt va sonar la campana, vaig córrer cap a la porta, i em vaig aturar al llindar, mirant el cel. Era un paisatge preciós, el d’allà dalt. El cel era ple de núvols i llamps i trons. L’aigua gairebé inundava els carrers; a cada passa l’aigua saltava al meu voltant i m’esquitxava la roba. Desitjava submergir-me ja en l’aigua.
En arribar a les portes de la piscina vaig saludar el vell conserge. Vaig córrer escales avall, i em vaig entrebancar amb mi mateix i la meva roba mullada, totalment xopa. Un cop al vestidor vaig treure’m la roba, de pressa, impacient. En arribar davant la piscina, silenciosa, vaig respirar profundament. Sentia córrer per les meves venes l‘adrenalina, estava emocionat. M’hi vaig llançar de cap, el meu cos agraït de la baixa temperatura, i vaig començar a nedar. M’encantava l’aigua. Avançava pel carril, tallant l’aigua, amb els ulls oberts darrere les ulleres de natació. Estava atent al meu voltant, observant-ho tot a càmera lenta. Després d’hores de nedar d’un costat a l’altre de la piscina, vaig decidir parar. Estava molt cansat, però allò s’ho valia. Podia apreciar l’estela d’aigua remoguda que hi havia darrere meu, que desapareixia ràpidament.
—Ei, és gairebé hora de tancar…
Vaig observar un desconegut que em parlava des de la vora de la piscina. No duia l’uniforme característic de la instal·lació, així que vaig suposar que seria algun altre abonat de la piscina. Vaig girar el cap en direcció al rellotge, eren les set. Vaig sortir de la piscina amb calma i vaig dirigir-me cap al vestidor. La piscina no tancava fins a les vuit. Aquell home era sospitós. Vaig buscar amb la mirada l’home que m’havia fet fora i de moment no el vaig veure. Però sentia que s’acostava, nedant. Llavors la sorpresa em va tallar la respiració. Una majestuosa cua de peix sobresortia de l’aigua, brillant. No podia evitar mirar-la. Era meravellosa. Però allò era una cosa totalment impossible. Tot i així, es presentava davant els meus ulls. Però no era només la seva cua, ell mateix havia canviat. La seva llarga cabellera, abans recollida, surava a l’aigua, amb una lluïssor daurada. Vaig sentir l’estranya sensació que no em podia controlar el cos. Vaig perdre el meu punt d’equilibri i vaig caure contra la porta. Ell m’havia sentit. Llavors vaig començar a sentir els passos que s’acostaven. Sentia la seva presència omplint l’estret passadís.
—Què? Et diverteix jugar a fer l’espieta? —L´home tritó somreia de manera que semblava que em volgués matar. Probablement voldria fer-ho. I podria fer-ho en aquell precís moment. Tenia la força necessària i prou valor. Necessitava una solució, alguna manera d’escapar-me. La meva ment treballava a tota velocitat, però és que, encara que pogués escapolir-me’n, no podria córrer gaire lluny, descalç. Estava perdut.
L’home tritó va riure. Va riure’s de mi i de la meva cara terroritzada. Em van venir ganes d’ofegar-lo, tot i no ser una persona violenta. Em sentia impotent.
—Mira’t, ets patètic. Ets tan patètic…
Es va separar de mi i es va allunyar en direcció als vestidors. Just abans d’entrar, va dir, girant-se:
—Si ho expliques a algú, a qui sigui, et mataré, entesos?
Ell sabia que no diria res. Em tenia entre l’espasa i la paret. Havia de sortir d’allà. Abans d’anar cap a casa, havia d’agafar les meves coses, encara que fos gairebé un suïcidi. En entrar, vaig contemplar l’home tritó parat davant meu. L’havia espifiat, no hi havia escapatòria. Ell se’m va acostar, somrient aterradorament.
—Tanta pressa per morir, humà?
Va posar-me una mà a l’espatlla i em va fer girar, posant-me l’altra mà de manera que no hi pogués veure. No ho entenia, què estava fent? El terra, no el notava. I de sobte el vaig tornar a notar. Sentia aigua caient sobre nosaltres. L’home tritó em va deixar veure l’espectacle Estàvem gairebé al final d’un penya-segat. Ell va començar a avançar i em va obligar a anar al seu pas. Estàvem just a punt de caure tots dos daltabaix quan l’home tritó va deixar anar:
—No confiïs mai en la paraula d’un tritó.
Se’m va glaçar la sang a les venes quan vaig sentir que em deixava anar. Durant un segon vaig estar lliure, i llavors vaig sentir la forta empenta de l’home tritó, que em va llançar al buit. Ni tan sols m’hi vaig resistir. Estava cansat.
Vaig observar com les pedres, que sortien de l’aigua, s’anaven apropant més i més, cada cop més ràpid, fins a l’impacte. Va ser un moment curiós, vaig sentir com cada petita part de mi em començava a fer mal. Probablement devia estar sagnant pertot arreu. Sentia lliscar la sang pels meus llavis.
Vaig girar-me com vaig poder i vaig mirar cap a dalt, cap al cel fosc, cap als núvols i la pluja que queia. Oh, quin bell paisatge, l’últim que veuria.
Gemma París Tarriel, 2n P.
