(Article creat per Sergio Martínez, 3r ESO, de la redacció de La Veu de La Serra )

El districte 7 molt poca gent de Sabadell el coneix. De fet hem escoltat que algunes persones del Centre de la ciutat no saben que hi ha més enllà del Riu Ripoll. Doncs la gent que hi viu és de Sabadell. Jo vull explicar una mica la història del Poblenou o Poble Nou de la Salut.

A la primera part del segle XX, Sabadell era una ciutat bastant famosa gràcies a les seves grans fàbriques de tèxtils on la gent de la ciutat tenia un lloc de treball, alguns gairebé ni podien descansar perquè tenien dos treballs, això significava el doble d’hores i també el doble de pessetes.

Entre els anys quaranta i cinquanta molta gent d’Andalusia, La-Manxa, Extremadura i altres llocs, emigraven a Catalunya. Molts ho feien perquè tenien familiars aquí, i els anava millor la vida que en els seus pobles natals.

Després del cementiri de La Salut, hi havia camps i la gent que vivien a les coves de Sant Oleguer de Sabadell van començar a fer barraques a qualsevol lloc d’allà, l’actual Poble Nou.

Quan l’alcalde Marcet governava a la ciutat, el capellà de la Salut, el pare Monsanternest volia tirar avall unes 50 cases en condicions, per fer una urbanització de “rics” i de capellans, començant per la casa de la senyora Emiliana, al carrer de l’església, l’actual carrer Bonanova. Aquesta dona va escoltar soroll i va sortir al carrer, quan va veure el que passava, es va anar corrent cap als Barracons que havien al davant de Can Chupa, una botiga de tota la vida que encara existeix.

Als Barracons estudiaven nens del barri, la senyora Emiliana va anar allà dient:

“Niños y mujeres coger piedras y palos, qué los del ayuntamiento nos quieren echar…”

No van trigar a agafar les pedres i pals de terra, perquè encara no estava asfaltat.

Els nens, dones i tothom qui passava per allà van començar a apedregar la grua. No els van matar de miracle …

Quan van arribar a l’Ajuntament, Josep Maria Marcet, alcalde de Sabadell en aquells dies, els va preguntar que com havia anat l’enderrocament dels habitatges, i els treballadors els van explicar el què havia passat, també van dir que si els enviaven una altra vegada, no sortirien amb vida d’allà .

Al setembre de 1989, Sabadell fa un petit homenatge a les dones lluitadores del barri amb una placa que diu: