Text escrit per Jana Figuerola Camps
Treball de l’assignatura de Projecte lingüístic de 3r d’ESO (centrat en l’estudi dels gèneres periodístics)
En Marcel·lí Ferrer creu que l’adolescència és una època difícil o com diu ell “una cabronada”, una mala passada. Ens explica que ara cap consell del que ens diguin els adults ens servirà, perquè continuarem fent el que ens sembli correcte a nosaltres fins que quan siguem grans, quan ens adonarem que el que ens deien era veritat, i tenien tota la raó.
Quin consell ens dones perquè gaudim de la nostra adolescència?
A tot el que us puguem dir (estimeu-vos molt, respecteu-vos i respecteu els altres, que vosaltres mateixos sou el millor que teniu), no hi fareu cas. No us ho creureu fins que al cap de 15 anys direu: -Ostres! Aquell dia va venir l’Eva i el Marcel·lí i tenien raó. Però vosaltres no ens podeu creure, heu de ser rebels, estar-hi en contra, dir que els pares només ho fem per molestar-vos… Us munteu unes pel·lícules…. I no hi ha solució perquè és el que passa. Llavors sou insuportables. Sou molt macos però us enfadeu i teniu unes reaccions que penses, ai siusplau que creixin! I no ho feu, i seguiu allà, i vinga i vinga. Un dia t’estavellaràs contra la paret. Llavors hi aneu i pam, ho feu; llavors penseu que no ho tornareu a fer, i l’endemà pata-pam! I penses “Mare de Déu”. L’adolescència també és això llavors: no ens en fareu cas a res que us diguem.
Conserves amics de la infància/adolescència?
Sí, algun sí. Però va canviant això dels amics. Cada any coneixes gent nova i això a la vida passa. N’hi ha alguns que els conec des de fa molts anys.
Què trobes a faltar de la teva infància/adolescència?
El que més trobo a faltar es la poca responsabilitat que tenia. Sempre volia ser més gran del que era i ara m’adono que vull ser petit. Si no feu els deures, us renyaran però no passa res; vull dir quan ets gran, si no vas a treballar, no cobres i si no cobres, no menges.
Quina activitat o fet recordes de quan eres petit?
Μ’agradava molt anar a esquiar, suposo que m’agradava perquè anava amb els meus pares però era dur perquè feia fred. També recordo les coses “prohibides”, que arribaves a casa i no podies explicar què havies fet perquè érem uns trapelles. Us n’explico alguna: anàvem a una sínia, i també a uns drassanes on hi havia un senyor que arreglava les barques, hi entràvem, i hi jugàvem a ser pirates. Fins i tot un dia la barca va ser per a nosaltres una nau galàctica (com Star Wars). L’home, quan ens veia, ens renyava d’una manera que sortíem corrents com si tinguéssim un coet al cul. També, per aquest carrer de l’Àncora, a prop del mur que separa el carrer amb les vies del tren, hi havia una cova, per on entràvem. Sempre hi havia algú que s’hi feia el valent, però prometo que feia por.
A què jugaves quan eres petit?
Quan jo era petit, no hi havia mòbils, no hi havia tauletes, no hi havia ordinadors. Llavors no teníem aquestes aficions i no estàvem empantallats com vosaltres ara. Quan érem petits jugàvem molt al carrer i a casa jugàvem amb madelmans, clics/playmobils. Tot eren joguines manuals. També ens inventàvem molts jocs. Ara recordo que ens vam inventar un joc en què ens imaginàvem una muntanya de sorra era l’Everest, i els clics la pujaven. Jugàvem també al plantats (el que ara es coneix com polis i lladres); hi jugàvem de nit perquè ens havíem d’amagar pels carrers.
On vivies quan eres petit?
Jo vaig néixer a Barcelona, i hi vaig estar vivint fins als 8 anys. Els caps de setmana venia sempre a Vilanova perquè hi tenia família (els avis). Barcelona no m’agradava, “era un rotllo” perquè no em deixaven sortir al carrer a jugar.
Quan era petit, recordo que em deien “què vols ser de gran”, i la gent deia “bomber, infermera i això i això” i jo, que travessava Barcelona cada dia amb bus per a l’escola, vaig pensar que volia ser la persona que venia els bitllets dins del bus.
Quin era el teu somni quan eres petit? L’has complert?
Quan era petit, recordo que em deien “què vols ser de gran”, i la gent deia “bomber, infermera i això i això” i jo, que travessava Barcelona cada dia amb bus per a l’escola, vaig pensar que volia ser la persona que venia els bitllets dins del bus. Abans als busos de Barcelona hi havia el conductor i darrere hi havia com una caseta, i hi havia un noi que venia els bitllets. Doncs jo volia ser el senyor que venia els bitllets. És estrany, oi? A casa muntava autobusos amb cadires, i feia pujar els meus pares i els venia els bitllets per una pesseta. Després vaig veure que això era molt avorrit. I vaig pensar: “doncs, seré el conductor”, i al final res, ni el conductor ni… i això va canviant.
Què vas estudiar? Els estudis tenen relació amb el teu ofici?
Us ho explico. Ara no sé com va això però abans es feia un curs que es deia COU, que volia dir Curs d’adaptació Universitari, que seria com el vostre 2n de Batxillerat. Llavors tu anaves allà perquè t’hi orientessin. Però això era mentida; tu anaves allà i jo quan estava ja acabant el curs va venir un senyor i va dir: -Us heu d’apuntar l’any que ve què voleu estudiar a la universitat, i jo pensava “ostres!” No en tens ni idea del que vols estudiar. Aleshores, què vaig fer? Fer el que feu vosaltres, en què soc bo. En aquesta assignatura he tret un 10 sense estudiar, doncs faré això, i llavors vaig anar a la universitat a estudiar unes matèries que després vaig descobrir que realment m’avorrien molt però com que era petit, em va costar prendre la decisió d’afrontar-me la vida. Estudia Física. Llavors el primer any ja vaig veure que no, però vaig aprovar-ho tot. No vaig atrevir-me a dir als meus pares que ho volia deixar. Vaig seguir un segon any. Apuntar-me a Física va ser el primer error, aprovar el primer curs va ser el segon error, seguir va ser el tercer error fins que hi va haver un moment que m’anava fent gran i al final vaig dir-me: – Tu vols seguir torturant-te cada dia amb una cosa que no t’agrada? I vaig dir, fora. Però clar, els meus pares em van dir que si no estudiava, que m’havia de posar a treballar. Vaig ser forner; m’aixecava a les 6 del matí per fer el pa. Això tampoc no m’agradava.
Més tard vaig pensar que m’agradava la topografia, una feina de fer mapes. La coneixeu la paraula “topografia”? Fia és “ciència que” i topo és “terra”, llavors és la ciència que estudia la terra.
Et penedeixes dels estudis que vas triar? En triaries uns altres?
Ara mateix no em penedeixo ni de quan vaig estudiar Física. En aquell moment ho vaig passar molt malament però també vaig aprendre moltes coses que ara de gran em serveixen. Allò que intentava explicar-me és això! Buscant-ho dic “ostres! Era interessant!” El moment en què m’ho explicaven, jo no estava preparat per entendre-ho i tampoc no hi vaig dedicar cap mena d’esforç. Després, amb el temps, veus que tot això va canviant i totes les coses tenen la seva part interessant.
La meva feina és fer mapes però també mirem si els edificis es mouen, si pateixen deformacions…Per exemple quan fan un túnel. A Barcelona fan el metro i quan fan el metro, fan el forat i a sobre resulta que hi ha cases, i a tu et faria gràcia que passes un túnel per sota de casa teva? I que de cop apareguin esquerdes a la paret, sentis crec, crec, crec
T’agrada la teva feina? Per què?
Sí, m’agrada. La meva feina és fer mapes però també mirem si els edificis es mouen, si pateixen deformacions…Per exemple quan fan un túnel. A Barcelona fan el metro i quan fan el metro, fan el forat i a sobre resulta que hi ha cases, i a tu et faria gràcia que passes un túnel per sota de casa teva? I que de cop apareguin esquerdes a la paret, sentis crec, crec, crec, etc. Doncs ens dediquem a això: a controlar que aquestes coses no passin. Té la seva gràcia i igual que tot, els seus inconvenients.
Hi ha res que no t’agradi gens de la teva feina?
Les coses que canviaria són les que intentes canviar. Una altra cosa és que me’n surti. De vegades hi has de conviure. Per exemple, ara, l’assignatura de Català, que veig que us agrada molt, potser hi ha res que no tant. Llavors, a la feina, el mateix, hi ha tasques que t’agraden més, i d’altres, que menys.
Quines són les teves aficions? Ens les recomanes?
Aficions n’he tingut unes quantes al llarg de la vida, i van canviant. Moltes vegades hi ha coses que no t’hi aficiones perquè no les coneixes. Llavors quan les coneixes dius: -Ai mira, és interessant. Però des de sempre la muntanya m’ha agradat molt, i fer castells per als Bordegassos de Vilanova, que en faig des de petit, i que hi he anat fent i m’ha omplert. És clar que les recomano.
Com a casteller, què ens pots explicar dels castells perquè vinguem a la colla?
És el millor que us pot passar. Està molt bé. Jo us en puc fer molta propaganda però us asseguro que està molt bé. És una activitat en què et trobes gent de tot arreu. Aprens a respectar la gent, perquè tots junts tenim una finalitat conjunta de grup. A més, el camí cap a fer un castell és brutal perquè hi ha des de la gent que ha de pujar a dalt, la gent que l’ha d’aguantar, la gent que ha d’ensenyar els petits a pujar a dalt. És una analogia total de la vida. S’assaja 2 dies a la setmana. Els dimecres de 19:00 a 21:00 i els divendres de 21:00 a 23:00.
Quan vas entrar a la colla castellera? Per què?
Vaig entrar quan vaig venir a Vilanova; tenia 9 anys i em van animar amics de l’escola a anar-hi.
Llavors tenies 9 anys quan vas arribar a Vilanova?
Sí, però abans ja venia els caps de setmana i els estius. De fet ja tenia amics aquí i no va ser arribar i haver de descobrir res. Vaig canviar d’escola, això sí, però també ja coneixia gent d’aquí Vilanova que també anaven a l’escola i no va ser cap problema.
A mi si em critiqueu Vilanova aquí, critiquem Vilanova i no passa res, però si ho fa algú de Sitges, llavors, ja no. A Vilanova som els millors amb els de Sitges. Vull dir que no hem d’acceptar que els altres ens critiquin Vilanova; només ho podem fer nosaltres.
T’agrada Vilanova? En canviaries res?
A mi m’encanta Vilanova. I què canviaria? Doncs moltíssimes coses. Si em preguntes què? La resposta seria més complicada. No sé què canviaria, però sí, m’agrada Vilanova perquè no és ni gran ni petita ja que tenim de tot. M’agrada perquè és el meu lloc, és el meu poble … A mi si em critiqueu Vilanova aquí, critiquem Vilanova i no passa res, però si ho fa algú de Sitges, llavors, ja no. A Vilanova som els millors amb els de Sitges. Vull dir que no hem d’acceptar que els altres ens critiquin Vilanova; només ho podem fer nosaltres.
Quants anys tenies quan vas conèixer la teva parella actual?
La vaig conèixer als Bordegassos de Vilanova. I allà ens vam enamorar, vam anar a viure junts i ara tenim 3 fills.
Per últim, com es porta l’Alba, la nostra companya de classe, la teva filla a casa?
De vegades s’enfada més del que toca. Com una adolescent, això us passa a tots i totes. L’Alba quan se’n va fora de casa, tothom em diu “quina filla més maca, més simpàtica, més no sé què que tens”. A casa sempre pensem, no ho sé, deuen estar parlant d’una altra.
Avui no he pogut venir amb ella a l’institut perquè li feia vergonya que la gent veiés que jo sec el seu pare i que anava amb ella. Llavors he hagut d’entrar per una altra porta. Esteu rient tots però sou igual, eh? Perquè ens coneixem. I perquè nosaltres també hem tingut la vostra edat i sabem perfectament com són aquestes coses. Jo, a l’Alba li havia dit: -Ui quan siguis gran no voldràs que t’acompanyi enlloc i ella em deia:-Sempre, sempre voldré que anem junts a tot arreu. I vosaltres igual, o sigui que, res. Els pares ho hem d’acceptar perquè forma part del fet de créixer.
