La mare de l’alumne Julen Cuevas Oña, Eva Oña, visita l’institut Baix a mar perquè l’alumnat l’entrevisti dins l’assignatura de “Projectes lingüístics” de 3r d’ESO.
Entrevista feta per Júlia Roca Miyar • Vilanova i la Geltrú • 10/11/2022
En aquesta entrevista l’Eva Oña ens explica com, tot i ser una menor sense diners va poder perseguir el seu somni i fer coses que mai no hauria imaginat.Va deixar enrere la seva família, al seu poble de naixement, al País Basc, i el seu amor.
Eva, sabem que vas viure a Londres. Quants anys tenies i per què hi vas anar?
Vaig anar amb setze anys i vaig anar per necessitat; el meu pare va morir quan jo tenia dos anys, jo era la petita de quatre germans, i a casa la meva mare no es podia fer càrrec dels quatre germans. Quan vaig fer els setze anys, vaig anar a treballar a Londres, perquè vaig pensar que tindria més oportunitats a Londres que no pas si em quedava a Bilbao; va ser molt difícil òbviament però, després, durant el temps, valoro que va valer la pena. Va ser una decisió molt valenta i molt difícil que vaig fer sola. A més a més, era una mene (una menor treballant en un país que no era el meu).
On vivies de petita? T’agradava la teva població? I per què?
Doncs jo vivia a un barri a Bilbao que és diu ”Santutxu”, al país Basc i dons sí, m’agradava viure allí perquè vivia a prop de l’escola, era un barri molt gran però tot estava molt a prop. Tenia l’escola davant de casa. Hi havia molta gent i molt comerç, a mi m’agrada molt la gent, es a dir, estava molt feliç en un lloc que hi havia molta població. Vaig estar-hi fins als 16 anys.
T’agrada la teva feina?
Dons a mi si m’agrada, treballo d’organitzadora d’esdeveniments en un restaurant a Sitges, és una feina molt entretinguda, tinc l’oportunitat d’utilitzar els idiomes i la veritat és que m’ho passo molt bé. Cada esdeveniment és diferent i a més a més com treballo a congressos normalment treballo de dilluns a divendres, no treballo els caps de setmana. Estic molt contenta ara mateix i m’agrada molt.
Hi ha res que no t’agradi gens de la teva feina? El què?
En el meu cas com treballo de cara al públic hi ha vegades que trobes gent que és un amiga maleducada. Es pot trobar gent molt amable i gent que no. Encara que en general la gent és força amable. Jo crec que “ si vols saber com és una persona realment fixa’t en com tracta al cambrer”.
Què vas estudiar, i els estudis tenen relació amb el teu ofici?
Vaig deixar d’estudiar als 16 anys perquè vaig anar a viure a Londres i vaig començar a treballar, vaig haver de començar a estudiar anglès perquè tenia una base molt bàsica. Pràcticament parlava anglès quan vaig arribar a Londres, vaig estudiar i vaig acabar aprenent més. A poc a poc vaig aconseguir millors feines i millor fluïdesa al parlar. Vaig començar a treballar en un restaurant italià, aleshores vaig acabar en una comunitat italiana. Més tard, vaig anar a l’escola per tenir una millor base gramatical de l’italià i agafar un títol. Amb 21-22 anys vaig estudiar el secretariat de direcció que més els idiomes em va ajudar al arribar a Espanya per treballar en llocs que m’agraden molt.
Et penedeixes dels estudis que vas triar? En faries uns altres ara?
Jo no em penedeixo pel que deia abans, és una decisió que vaig prendre quan era més gran, segurament si hagués pres la decisió abans, potser me n’hauria penedit.
Quin era el teu somni de quan eres petita? L’has acomplert?
De petita volia ser artista, ho he aconseguit? No, no em guanyo la vida amb això, però sí que he aconseguit explotar una mica la meva vena artística, aquesta que tinc, com fer coses artístiques de pintar, cantar o de fer teatre. M’agradava molt fer teatre, pintar coses i fer manualitats, em volia dedicar a fer això. Encara que ho faig a casa sempre que puc.
Quines són les teves aficions? Per què t’agraden? Ens les recomanes a nosaltres?
Les meves aficions són totes aquelles que tinguin a veure amb la creativitat. He treballat el feltre, el filferro, m’agrada cosir, pintar, he fet macramé, he brodat i últimament estic fent ceràmica, porto un parell d’anys i m’agrada molt i em fa molt feliç fer-ho. Una altra afició que tinc és la cuina, que aquesta sí que penso que és molt recomanable perquè l’alimentació és la base del vostre benestar i, si us agrada menjar, el millor que podeu fer és aprendre a cuinar.
Quants anys tenies quan vas conèixer la teva parella i com va ser?
Jo vaig conèixer el pare del Julen quan jo tenia 13 anys, com el Julen ara més o menys; érem veïns del barri, quan vaig marxar a Londres amb 16 jo ja estava súper enamorada d’ell, però ell no ho sabia, a més a més, jo en tenia 16 i ell tenia 25, que ara (amb la nostra edat actual) no és tanta la diferencia, però en aquell temps era molta diferència i ell estava casat i amb fills, que ara són els germans grans d’en Julen. Vam mantenir el contacte mentre era jo a Londres, l’amistat. I després dels 10 anys que vaig estar vivint a Londres, vaig tornar i vaig començar una relació oficial. Llavors vam decidir venir a Barcelona i començar una vida nova. I fins ara, que portem 18 anys.
Quants anys tenies quan vas arribar a Vilanova, i quines van ser les teves primeres impressions?
Jo vaig arribar quan tenia 27 anys i venia amb la mentalitat de formar una família, per a mi va ser un lloc meravellós perquè veia que era tot el que volia tenir, nens i places on jugar a l’aire lliure, que a Barcelona no hauria estat possible pel tipus de ciutat.
T’agrada Vilanova? Canviaries res?
A mi m’agrada molt Vilanova. De fet, quan vaig tornar a Espanya de Londres, vaig ser un any a Barcelona vivint i ja quan vam decidir que ens volíem quedar a viure a Catalunya, vam venir aquí i ens en vam enamorar. Em va enamorar aquesta sensació de poble petit però sent molt gran. Hi ha molts serveis, la Rambla, les zones de vianants, molts gossos, moltes places… Es sentia un caliu especial molt familiar.
Com es porta a casa el Julen, el teu fill, i company nostre de classe?
La veritat és que el Julen es porta bastant bé, és molt responsable, arriba a l’hora a casa, fa les tasques de casa habituals i es porta força bé, és molt empàtic, molt detallista i, en resum, és un bon nen, molt carinyós.
Conserves algun amic/ga de la infància i l’adolescència?
Si, jo encara tinc amics de la infància, particularment tinc una amiga que som amigues des de 6é, vam anar juntes a viure a Londres i vam conservar l’amistat fins ara i ve a Vilanova un parell de vegades a l’any a visitar-nos i som molt molt amigues.
A què jugaves quan eres petita?
M’agradava molt jugar a saltar les gomes, que ara crec que ja no s’hi juga. Jugava sola a casa també, perquè agafava dues cadires, hi posava la goma i saltava durant hores. Després jugàvem a “campo quemado”, que crec que hi ha un joc ara també que es juga fent dos equips i tirant la pilota. I al “risk de playmobils”, teníem moltíssims playmobils i els agrupàvem amb els que tenien els cosins o altres amics, i fèiem expedicions i aventures. Però sobretot jugàvem al carrer, al pica-paret o el que fos però a casa, poc. I sobretot tecnologia zero: no hi havia ni tan sols telèfon fix a casa.
Què trobes a faltar de la teva infància i adolescència?
Jo el que trobo a faltar de la meva infància són els meus avis, els viatges al poble, veure els avis, que semblava que m’anava a l’altra punta del món i només eren dues hores en cotxe, i quan arribava allí les aventures amb els cosins, la llibertat de jugar al carrer sense responsabilitats i sense estar pendent de pagar la hipoteca i totes aquestes coses. Però sobretot la família que no hi és, els avis i els pares.
Quina activitat o fet recordes més de quan eres petita?
El poble a l’estiu era el millor de la meva vida. M’anava sobretot a l’estiu una setmana o un mes amb els meus avis. Anava de la ciutat i després a un poble de Bilbao, a Oña, el poble del meu pare, com el seu, i el meu, cognom.
Sobretot us recomano que us estimeu molt, perquè la persona amb la qual més estareu sou vosaltres mateixos.
Quin consell ens pots donar perquè gaudim de la nostra adolescència?
Sobre els estudis, que us formeu per poder accedir a treballs que us facin sentir bé quan sigueu grans. No trieu els estudis que més diners penseu que us aportaran, però sí el que més feliç us faci, perquè al final sigueu feliços amb el que feu. També us recomano que aprengueu idiomes, perquè us obriran moltes portes, altres cultures, altres països i altres maneres de veure el món. Però sobretot que us estimeu molt, perquè la persona amb la qual més estareu sou vosaltres mateixos.
