El dijous 12 de març va començar a circular el rumor que els centres educatius tancarien les portes a partir del dilluns següent; a mig matí, però, s’anunciava en roda de premsa que l’endemà mateix tots els centres havien de tancar les portes. Per aquest motiu la sortida de l’Institut es va fer sense poder comunicar la notícia, que encara no era oficial, i el material escolar d’una part de l’alumnat va quedar tancat a les seves taquilles.
La primera actuació del professorat va ser preparar activitats de treball amb una previsió per a dues setmanes, en aquells moments, i la instrucció de no avançar continguts acadèmics. Això es va portar a terme creant un espai específic, anomenat #JoEmQuedoACasa, en l’entorn virtual del centre (un espai web on l’alumnat hi accedeix per trobar informacions i materials o per realitzar activitats). L’espai es va obrir perquè hi poguessin entrar les famílies i, mentrestant, s’organitzaven vídeo-conferències per donar continuïtat a les reunions d’equips docents, seminaris, etc.
A mida que s’allargava el confinament, l’entorn provisional es va deixar de banda i es va tornar a l’espai habitual, organitzat per cursos i matèries i amb accés restringit al nostre alumnat. En pocs dies, però, el servidor del departament d’Educació es va saturar per l’elevat trànsit de dades requerit per tots els centres i es va haver de realitzar una migració cap a un altre entorn.
Ben aviat, els mitjans de comunicació informaven de l’escassedat de materials de protecció amb què es trobava el personal sanitari. En saber-ho, es van posar en marxa diverses iniciatives per poder facilitar tot el que teníem en diferents espais de l’Institut (laboratori de ciències, taller de tecnologia i consergeria). En menys d’una setmana recollíem unes 40 mascaretes, 250 guants de nitril o vinil (els que utilitza el personal sanitari) i 10 ulleres de protecció, material que es va fer arribar, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Martí Sarroca, a l’Àrea Bàsica de Salut per tal que es distribuïssin entre els consultoris de l’Alt Foix i també les brigades municipals (que ja realitzaven tasques de desinfecció en la via pública).
A mitjans d’abril es començaven a rebre instruccions per orientar l’activitat docent i l’avaluació de cara al final de curs, amb el criteri general que l’aturada de les classes no havia de perjudicar a ningú en les seves qualificacions. Aleshores les classes telemàtiques per vídeo-conferència ja s’havien convertit en habituals, amb la utilització de programari poc conegut fins aquells moments i, de vegades, amb l’adquisició de perifèrics específics (com tauletes digitals) per part del professorat.
Per altra banda, s’anunciava públicament un “Pla d’acció: Centres educatius en línia”, segons el qual es repartirien ordinadors amb connectivitat a totes les famílies que no tenien accés a internet o dispositius de treball. Aquest pla va ser gestionat, mitjançant una important empresa de telefonia, amb grans dificultats i confusió, fins al punt, que un mes després, la majoria d’ordinadors portàtils amb connectivitat encara no havia arribat al seu destí.
A principis d’abril, quan ja no es podia endarrerir més el tràmit de la preinscripció escolar, es van donar noves instruccions que, per una banda, obligaven a l’atenció presencial per a les famílies que ho necessitessin i, per l’altra, prohibien la participació de la majoria del personal d’administració i serveis, per ser considerats persones vulnerables als riscos de la pandèmia. I, novament, vam viure un repartiment força caòtic del material de protecció.
Finalment, en el moment de tancar aquesta edició, hi ha una total incertesa sobre la reobertura dels centres abans de l’estiu i també molts dubtes sobre les condicions en què s’haurà d’iniciar el nou curs escolar.
