Aquest any 2018 es complirà el 35è aniversari de la Llei de normalització lingüística, aprovada pel Parlament de Catalunya el 6 d’abril de 1983. Aquesta llei començava així:
La llengua catalana, element fonamental de la formació de Catalunya, n’ha estat sempre la llengua pròpia, com a eina natural de comunicació i com a expressió i símbol d’una unitat cultural amb profundes arrels històriques. A més, ha estat el testimoni de la fidelitat del poble català envers la seva terra i la seva cultura específica. Finalment, ha servit molt sovint d’element integrador, facilitant la més absoluta participació dels ciutadans de Catalunya en la nostra convivència pacífica, amb total independència de llur origen geogràfic.
Parlava també de la situació precària en què es trobava el català, sobretot per l’escassa presència en els àmbits d’ús oficial, de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació social. Per això, la llei es proposava superar la desigualtat lingüística impulsant la normalització de l’ús de la llengua catalana en tot el territori de Catalunya i marcava quatre objectius:
- a) Emparar i fomentar l’ús del català per tots els ciutadans
- b) Donar efectivitat a l’ús oficial del català
- c) Normalitzar l’ús del català en tots els mitjans de comunicació social
- d) Assegurar l’extensió del coneixement del català
Pel que fa al sistema educatiu, establia les bases per a l’ús vehicular habitual de la llengua catalana, impedia explícitament la segregació dels alumnes per motius de llengua i feia del català la llengua del sistema educatiu, en què garantia la presència del castellà i el coneixement d’ambdues llengües oficials per tots els alumnes un cop acabat l’ensenyament obligatori.
El gener del 1998, ara fa 20 anys, va ser substituïda per la Llei de política lingüística, que contenia un missatge polític (la voluntat de continuar impulsant el procés de recuperació i presència del català), una millora legislativa (reconeixent explícitament els drets lingüístics dels catalans) i també un esclariment conceptual (definint el català com a llengua pròpia, amb el compromís dels poders públics de protegir-la, usar-la i promoure-la).
Iniciatives recents com la recollida de signatures per impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP) per aconseguir una llei que garanteixi “que tots els nens d’Espanya podran estudiar en espanyol” són una amenaça per a la immersió lingüística, l’acord de país que va fixar el català com a la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Els beneficis de la immersió lingüística han estat indiscutibles, tot i que probablement encara ens fa falta millorar la cohesió social, i és ben segur que caldrà tornar-la a defensar com el primer dia.
