“Oda a Centelles”, de Pere Barnils i Giol

esclat de la muntanya on vas tenir el bressol,

que encara el Puigsagordi  el seu dosser perfila

amb dauraments de pedra així que apunta al sol !

la falda de Vinyoles per assentar-te al pla,

i al nord i al sud la vista amb dèria eixamplaves

buscant d’on vindria qui et volgués dar la mà.

era escoltat, 

i el temple s’alçava com per encant,

i el seu entorn el poble bastia a corredissa

les cases afanyoses com ruscos treballant.

i sota l’ombra augusta dels nostres Sants Patrons,

creixien les rouredes i les vinyes ufanes

i era cada entrada un niu ple de cançons.

amb els telers de fusta guarnits fins al capçal,

i al fer-se fosc, per guàrdia segura del nou dia,

tancava l’ampla porta la Torre del Portal.

callaven ja en fermança d’un descans sense por,

de cara dintre el poble,  consol de nostres penes,

vetllava pageseta la Verge de la O.

guarnida d’olms s’alçava allà on és, al passeig;    allà on la circumda la gent enamorada,

allà on ella s’esplaia en místic remoreig:

les de les Cases noves, Jesús  i de Socós,

la d’allà a Sant Antoni, i un niu de meravelles,

la de Santa Madrona  sopluig de caçadors,

que sobre El Purgatori  resta el símbol diví,

i sé de les proeses d’història que encadena

el gran comtat on regnes Castell de Sant Martí!

de la bravura digne del centellenc lluitar,

dient-se Fidelíssima la gent d’aquesta terra

que sap estimar a Espanya amb cor ben català”.

records encara es guarden que mai podran morir;

i els vells deixen als joves de centúria en centúria

el cant de l’hivernada, la gran Festa del Pi;

veiem florir a la Plaça, al bategar dels cors,

i amunt, dintre la Iglesia, davant Santa Coloma

amb rompiment d’orquestra i de galejadors.

les Enramades mortes i els Misteris sagrats

de les professons negres de la Setmana Santa

quan piquen tenebroses les llances dels Armats…

sembrant Amor i Pàtria els Coros d’En Clavé,

però, quan La Violeta per Pasqua ja floria

i amb ella era una glòria la vida de l’obrer.

les lluites mal enteses de braços sense fre,

la seva flor avorrien, el seu perfum mataven,

volent-ne plantar d’altres d’origen foraster.

que dona la muntanya, i l’hàbit de treball.

i la pedra vermella que es deixa obrir contenta, 

i la frescor serena de fonts en devessall!

i copses les dentatges del vot vertiginós,

i en fonda remoguda el pensament enceles

amb tota la potència del fluid misteriós;

petit d’abans com s’omple de llum al fer-se tard,

i com, trencant margedes, s’eixampla el teu domini

de des del Pla del Mestre fins al de Bell-esguard.

segueix sent norma teva i de virtut constant,

i els tres coloms que surten al Pic de les Onze hores

et guarden la fe antiga que t’ha de fer més gran.