Amb ocasió de la celebració del Dia de la Dona, des de la biblioteca del Pedrol hem preparat una selecció de lectures:
Entre els segles VII i VI aC, a l’illa grega de Lesbos, emergeix la que es considera la primera veu poètica femenina de la literatura universal. Es deia Safo i poc més en sabem del seu personatge històric, però ens ha llegat uns textos que canten l’amor amb una bellesa i delicadesa encara avui colpidores.
“Voldria ésser morta, no menteixo”
ella partia sanglotant
amargament, i em va dir:
“Quina pena tan terrible que patim!
Safo, de veritat que no voldria deixar-te!”.
I jo li vaig respondre:
“Adéu, vés i recorda’t
de mi: ja saps quina cura hem tingut de tu.
I si no, malgrat tot, jo vull recordar-te
les coses belles que vam viure:
moltes corones de violetes
i de roses també
vora de mi et vas posar,
i moltes garlandes
trenades entorn del coll tendre,
fetes de flors,
i amb un perfum
preciós, digne d’una reina,
t’ungies;
i sobre un llit flonjo,
suau…
deixaves lliure el desig…
Orlando de Virginia Woolf
Orlando és un bell aristòcrata anglès que de sobte, als 30 anys, un matí es desperta convertit en dona; i com a dona comença aleshores una segona vida, que s’allarga més de quatre segles. Durant tot aquest temps, i amb una mirada sempre crítica i un punt sarcàstica, Orlando va sent testimoni dels canvis i del que sembla no canviar mai en la societat europea moderna.
Orlando se había transformado en una mujer -inútil negarlo. Pero, en todo lo demás, Orlando era el mismo. El cambio de sexo modificaba su porvenir, no su identidad. Su cara, como lo pueden demostrar sus retratos, era la misma. Su memoria podía remontar sin obstáculos el curso de su vida pasada (…). El cambio se había operado sin dolor y minuciosamente y de manera tan perfecta que la misma Orlando no se extrañó.
Muchas personas, en vista de lo anterior, y de que tales cambios de sexo son anormales, se han esforzado en demostrar (a) que Orlando había sido siempre una mujer (b) que Orlando es ahora un hombre. Biólogos y psicólogos resolverán. Bástenos formular el hecho directo: Orlando fue varón hasta los treinta años; entonces se volvió mujer y ha seguido siéndolo.
Mil sols esplèndids de Khaled Hosseini
La novel·la relata la dura lluita de la Mariam i la Laila per sobreviure en un Afganistán assolat per les guerres i l’integrisme religiós talibà. Tot i que les protagonistes viuen ofegades per una societat que les margina per la seva condició de dones, Hosseini posant llum a un univers femení en què l’amistat i l’amor les rescata d’una existència plena de misèries.
La pequeña suplica. Laila no oye sus gritos. «Solo será una temporada —le grita—. Solo una temporada. Es por culpa de las redadas, ¿sabes, cariño? Cuando terminen las redadas, mammy y jala Mariam te sacarán de aquí. Te lo prometo, mi amor. Entonces podremos jugar. Podremos jugar todo lo que quieras». Laila llena la pala de tierra.
El consentiment de Vanessa Springora
Vanessa Springora reflexiona sobre l’ambigüitat de la noció de consentiment mentre recorda, ja adulta, la relació que va tenir quan era una adolescent de 14 anys amb l’escriptor Gabriel Matzneff, que superava la cinquantena. El text d’Springora és també un serè però contundent judici contra la permissivitat d’uns sectors de la societat francesa dels vuitanta que, creient-se oberts a les llibertats, van ser còmplices d’aquesta mena de relacions predadores.
La nostra relació era tanmateix única, i sublim. A còpia de repetir-m’ho, m’havia acabat creient que era una història transcendent, la síndrome d’Estocolm no és només un rumor. Per què una adolescent de catorze anys no pot estimar un senyor trenta-sis anys més gran? M’havia fet aquesta pregunta cent vegades.
L’amor no té edat, no és aquesta la qüestió. En realitat, a l’escala de l’existència de G., ara jo sabia que el desig que ell sentia per mi era infinitament redundant i d’una trista banalitat, que indicava neurosi, una forma d’addicció incontrolable. Jo devia ser la més jove de les seves conquestes a París, però els seus llibres eren plens d’altres Lolites de quinze anys (any amunt any avall, no hi havia gaire diferència), i si havia viscut en països no tan exigents en la protecció dels menors, els meus catorze anys li devien semblar ben poca cosa comparats amb els onze d’un nen d’ulls ametllats.
Persèpolis de Marjane Satrapi
Amb aquesta novel·la gràfica, més tard convertida en una exitosa pel·lícula d’animació, Marjane Satrapi ens explica des de la seva mirada, primer de nena i després d’adolescent, la transformació de l’Iran des dels temps de l’últim xa persa fins a l’arribada al poder dels aiatol·làs.
Comentaris recents