En el segle XIV, entre l’any 1347 i l’any 1353, a l’Edat Mitjana, una enfermetat terrible i desconeguda es va difondre per Europa. En pocs anys van haver molts morts en el continent, aproximadament trenta milions de persones durant els sis anys que va durar l’epidèmia.
Uns bacteriòlegs (persones que estudien la salut bacterial humana i animal) van descobrir que l’origen de la pesta negra es trobava en les rates negres o altres rosegadors. Aquesta malaltia es transmitia per mitjà dels paràsits que vivien en el pèl d’aquells animals, com ara les puces. El contagi era fàcil, perquè les rates i les persones estaven presents en graners, molins i cases.
En aquella època hi havia altres malalties que feien mal a la gent, com ara la diftèria, la grip, el xarampió… que van afectar molt negativament a l’economia i el comerç. Per concluir, afortunadament, a L’Escala no la van patir, per la simple raó de que al segle XIV no existia el poble.
Les persones amb la pesta necessitaven ser tractades com més ràpid millor. Si el tractament no es rebia dins de les 24h següents a l’aparició dels símptomes inicials, augmentava el risc de morir. Encara que en el període de l’Edat Mitjana no va existir una cura específica. Els mètodes més efectius per combatir-la van ser utilitzar antibiòtics com la estreptomicina, la gentamicina, la doxiciclina o la ciprofloxacina.
