La Biblioteca Jaume Fuster va acollir, el passat 22 de maig, l’entrega dels premis en 15 categories d’alumnes de primària, secundària i necessitats educatives especials. Una cerimònia on la literatura, l’art i el talent juvenil del territori gracienc estaven de celebració. L’alumne de La Sedeta, Adam Doucoure, va ser premiat amb el tercer premi de poesia de la seva categoria, amb el poema Dos carrers. L’enhorabona, Adam!
Els Jocs Florals Escolars de Barcelona formen part d’un procés que comença, en una primera fase, amb la participació de l’alumnat als Jocs Florals del seu centre educatiu. Els treballs seleccionats a cada centre participen en els Jocs Florals Escolars de districte. En aquesta segona fase, el jurat de cada zona selecciona un treball de cada categoria (prosa i poesia) d’entre tots els presentats, els quals passaran a la fase de Barcelona.
A continuació, podeu llegir el poema premiat:
DOS CARRERS
Sobre el turó, la Rovira s’alça,
amb dos carrers com dos llibres oberts,
on cada pedra i cada casa,
narren històries de temps coberts.
Els ibers, primer, van fer-hi la llar,
en un poblat emmurallat, fort i viu,
i el puig Aguilar, amb veus medievals,
va néixer, testimoni d’un passat captiu.
El castell de Peñasco, alt i serè,
va coronar el cim, vigilant sense cedir,
i la guerra, amb la seva empremta cruel,
va deixar la bateria, testimoni de resistir.
Los Cañones, fruit de l’esperança,
d’un temps de migració sota la fèrula franquista,
recorden els que van venir plens de bonança,
i van criar aquest nucli barraquista.
Els carrers, amb noms que ressonen,
el de Labèrnia i el de Maria,
són venes d’un cor antic i viu,
on el passat i el present s’abracen, amb harmonia.
2
Entre ells, la vida bull i respira,
amb el ritme dels que van venir,
els que van somiar, els que van construir,
en aquests carrers, on tot va florir.
“Recordo quan tenia uns deu anys,”
la veu encara ressona,
“quan, al Bar Tatachin,
sonava la música de la pianola,
a la meva germana la posseïa el ball
amb els soldats que venien a cavall,
jo pel mig em ficava
i els seus esperons em baquetejaven.”
Ara, el turó descansa, sota el sol que l’abraça,
i els carrers, com savis, guarden cada relat,
d’un turó, una noia, i dos carrers,
plens de vida i tenacitat.
3
Entre ells, la vida bull i respira,
amb el ritme dels que van venir,
els que van somiar, els que van construir,
en aquests carrers, on tot va florir.
“Recordo quan tenia uns deu anys,”
la veu encara ressona,
“quan, al Bar Tatachin,
sonava la música de la pianola,
a la meva germana la posseïa el ball
amb els soldats que venien a cavall,
jo pel mig em ficava
i els seus esperons em baquetejaven.”
Ara, el turó descansa, sota el sol que l’abraça,
i els carrers, com savis, guarden cada relat,
d’un turó, una noia, i dos carrers,
plens de vida i tenacitat.
Adam Doucoure
