La Laura Ezcurra ens ha permès que publiquem el relat breu que va presentar al concurs Cocacola i amb el qual ha aconseguit el 3r premi. Moltes gràcies, Laura!
Esperem que us agradi.
Una gran amistat
L’Albert era un home d’uns 50 anys que tenia una vida molt dura. Feia 25 anys s’havia casat amb la Rosa, una dona que li va robar el cor des del primer instant en què la va veure.
Passats dos anys feliços, la Rosa es va quedar embarassada. Però en el moment que va donar a llum a la nena, va morir. L’Albert es va quedar destrossat. Ell era un pianista professional i, a tot el món li agradaven les cançons que componia. Tothom el coneixia, però des d’aquell dia ja no va tornar a ser ell mateix, no tocava des del cor. Sentia un pou profund de tristesa dins seu: la música no l’ajudava a omplir-lo.
A la petita la van anomenar Rosa en record de la seva estimada dona. Era una nena alegre i sempre es va interessar per la música des de ben petita. I quan va ser suficientment gran, va començar a tocar el violí, i l’Albert es va anar animant i va tornar a tocar.
Uns anys més tard mentre tornaven amb el cotxe cap a casa, un cotxe es va creuar i va envestir al de l’Albert i la Rosa. Només va sobreviure ell. L’Albert no ho va poder suportar, va entrar en una depressió. Aquella situació no era sostenible…
Amb el temps l’Albert es va anar aïllant, ja no parlava amb ningú, només amb la Claudia una dona que anava cada setmana a ajudar-lo. Tampoc va tornar a tocar, no s’atrevia ni a tocar el piano que tenia al menjador. I no suportava sentir cap mena de cançó.
Un dia, es van traslladar una dona i la seva filla a l’apartament del costat. Aquesta cada tarda es posava a tocar el seu violí al balcó, a l’Albert li molestava però no s’atrevia a dir-li res. Com cada dissabte pel matí, l’Albert va anar a buscar el correu, però baixant per les escales es va trobar aquella nena.
—Hola! —va dir ella— Em dic Armoni, visc a la casa del costat. Tu com et dius? —li va preguntar l’Armoni amb un gran somriure a la cara.
—Em dic Albert, Albert Sánchez —ell no sabia ni per què li havia contestat, no li agradava parlar amb ningú. Però amb ella era diferent.
—Encantada de conèixer-te —va dir ela estenent-li la mà.
—Igualment. —De cop va sentir com si alguna cosa li recorregués el cos, una cosa que no havia sentit des de feia ja molt de temps. Un sentiment d’alegria.
Van estar parlant una bona estona, l’Albert sentia com si la conegués de tota la vida, era una sensació molt estranya.
En el temps que va estar parlant, l’Albert es va assabentar que l’Armoni només tenia la seva mare, perquè el seu pare va morir per culpa d’un càncer als pulmons. Però el que no entenia era com podia portar-ho tan bé una nena tan petita.
—Adéu, he de marxar —es va acomiadar— Ja ens veurem un altre dia.
—Espera —la va detenir— et volia preguntar una cosa.
—Què passa? —va preguntar.
—Com es que no estàs trista, si el teu pare va… —no el va deixar acabar.
—La música m’ajuda, sempre que toco amb el meu violí sento que el meu pare és més a prop, com si el guiés el so de les meves cançons, per això cada m’agrada tant la música.
L’Albert es va sorprendre amb aquella resposta, ara ja sabia per què cada tarda es posava a tocar al balcó. Des d’aquell dia, tots els dissabtes es veien i parlaven una bona estona.
Una tarda de sol, mentre l’Albert estava a casa sentint la música de l’Armoni al seu sofà. Es va aixecar i es va dirigir cap al piano, va acariciar amb els dits totes i cadascuna d’aquelles tecles velles i desgastades i quan va arribar a l’última, sense voler la va fer sonar i un calfred agradable el va omplir de felicitat, gràcies al que li havia dit l’Armoni va aconseguir recordar a la seva família, de sobte va sentir la necessitat de seguir tocant, i ho va fer. Acompanyant la cançó que estava tocant l’Armoni des del balcó, van començar a fer un duet.
Quan van acabar la cançó l’Albert es va quedar assegut en silenci. Va aconseguir trobar a la seva memòria tots els moments feliços que havia passat amb la seva família i eliminar tots els mals record durant uns instants. I va recordar els duets que tocava amb la seva filla, eren com els que tocava amb l’Armoni.
A partir d’aquell moment cada tarda es reunien els dos per gaudir de la seva música. Es van tornar inseparables i junts van aconseguir superar tots els mals moments i obrir una nova etapa en les seves vides on la música era la protagonista.
