EL GENOCIDI DEL POBLE ARMENI A QUADERN D’ARAM DE MARIA ÀNGELS ANGLADA
En el primer volum de l’obra completa, de Maria Àngels Anglada, el de la narrativa, i dins la unitat que porta el títol de “Mediterrànies”, la novel·la Quadern d’Aram (1997) ocupa un lloc d’excepció.
L’obra es centra en el sacrifici cruent del poble armeni que portà a terme el govern turc, principalment entre els anys 1915 i 1916. No cal dir el relleu que pren en els moments actuals, quan uns no desitjats vents de guerra ens esgarrifen a tots. El relat de la tragèdia dels armenis, la reducció al no res de la seva gent i de la cultura pròpia, dels llocs sagrats, dels símbols que marcaren les seves vides, ens fa girar als ulls cap al seu tros de terra, petit i estimat, i ens ajuda a entendre i a compartir el periple dolorós d’un poble abocat a la seva extinció.
Per explicar-lo, Anglada eixampla les dimensions geogràfiques de la Mediterrània en relació a les altres novel·les hel·lèniques. Des d’Armènia fins a Marsella, seguim amb dolor el periple dels protagonistes, Marik i Aram, imatge i emblema del martiritzat poble armeni, fugitius de la masacre turca.
Com El violí d’Auschwitz, la novel·la que Anglada dedicà a l’holocaust perpetrat als camps nazis, Quadern d’Aram és una denúncia dels crims contra la humanitat. Entre els dos llibres hi ha però comparativament unes diferències que cal matisar. L’amarga història del luthier d’El violí d’Auschwitz pot semblar, en una primera lectura, més dura i més desolada. En canvi a Quadern d’Aram, tragèdia i poesia emmarquen alhora els dos protagonistes-narradors, Aram i la seva mare, Maryk, que, amb la presència de la poesia armènia, conformen els elements més importants de l’obra.
La narració a diverses veus: la de la narradora-autora, la d’Aram i la seva mare, Marik, els protagonistes, i la dels textos testimonials, s’uneixen formant una molt especial simfonia coral amb les veus dels poetes armenis que encapçalen cada un dels capítols. Veus adolorides, les de la poesia, magnífiques, emmarcant el fris èpic paral.lel al de les tragèdies gregues dels herois homèrics vençuts.
http://www.genocidioarmenio.org/nota.asp?id=7
Com va gestar el llibre M.A. Anglada?
Ja des de la primera pàgina trobem unes incògnites que cal desxifrar, uns referents literaris que és un plaer cercar. Perquè l’autora, ja al primer capítol, ens dóna els indicis per endevinar com va intuir, comprendre, treballar i en fi capturar aquest llibre, escorredís com “Agama Stellio”, el llangardaix que senyoreja les ruïnes històriques del castell dels templaris, a l’illa de Rodes; profund com els versos del poeta armeni Ran Nazarian; entranyable com l’avi Kontos de Cadaquès que des de les illes hel·lèniques recalà a les nostres costes; misteriós com l’origen del quadern manuscrit de l’Aram que, amb la seva grafia desconeguda, va dirigir Maria Àngels cap a la poesia armènia.
L’enginyosa presentació d’Aram i el seu amic grec Iorgos, la descripció física i la vinculació al mar, en el segon capítol de sabor hel·lènic -la presència del bussos, el misteri dels derelictes, el llegat grec que dormia a la Mediterrània- és un punt de claror en contrast amb l’impacte tràgic del periple del “Quadern”, nucli de la novel·la.
Quan Aram i el seu amic Iorgos, se submergeixen en la profunda blavor del golf de Sirte, a les ribes de Tunísia (…) Anglada ens diu que:
Els volta el silenci, peixos acolorits es mouen, aquests sí, ingràvids, al seu element, i damunt seu brilla com un mirall la superfície del mar. Però els bussejadors no tenen temps per admirar els moviments ondulants de les orades de plata, ni tan sols, avui, el vermell del corall. (…) Ara ja són a vint metres; no davallaran pas més. Saben que és la darrera immersió en aquesta zona. Si no descobreixen les restes del vaixell que cerquen des de fa dies, ho provaran des de demà en un altre indret: així ho ha decidit el patró. Per això no veuen, es pot dir, ni les roques que semblen cobertes de floretes grogues -els antozous- així que han atravessat el mòbil mirall de la superfície, mentre les algues fosques onegen sense parar, com flocs que despentinés una misteriosa tramuntana.
Acarant-se al misteri del “Quadern”, l’autora ens proposa un final obert per a la novel·la en l’epíleg amb un seguit d’hipòtesis que enclouen tant la procedència del manuscrit com el desenllaç de la vida dels personatges.
I en l’endemig, apareix, de sobte, la tragèdia pura i dura, amb l’èxode de Marik i Aram, des de Van per les muntanyes de Pèrsia cap a Ecmiadzin i Jerevan a l’Armènia russa, sempre perseguits, enmig de terribles escenes de fam, violacions, morts… És particularment brutal l’obligat desarrelament de la llar. L’allunyament per sempre. Diu Marik:
“Els últims dies de la fugida a través de les muntanyes van ser els més penosos, quan ja ens havien pres els cavalls. La meva cosina es va morir, ben poc abans d’arribar a recer. Va morir, realment, de cansament, o del cor? Jo no n’estic pas ben segura. Només sé que també va ser una víctima dels turcs. Era diferent del meu cas; nosaltres, a Trebisonda, fèiem una vida més moguda que la seva: vull dir que havíem anat a altres ciutats, a fer excursions, de vegades ens havíem embarcat una estona, i ja no cal dir Vahé, que havia sojornat a l’estranger. En canvi la Irina era arrelada a la seva terra com un arbre, que es pot morir si se’l trasplanta. Ella era, justament la mestressa de les terres, tenia els pares enterrats al cementiri de Van, tot el seu món era la casa, els prats i els arbres que veia des de la finestra florida del seu menjador. Jo em penso que es va començar de morir el dia abans d’anar-se’n, quan el seu marit va engegar els ramats, perquè s’escampessin, i als turcs i als kurds no els fos fàcil de fer-se’n amos. Quan va perdre de vista les fileres d’arbres que havien plantat quan els havien nascut el fill i la filla, perquè tinguessin fusta, un dia, per fer la seva casa. No hi hauria, però, ni casa ni futur, devia pensar, en perdre de vista els arbres: els ja alts i frondosos, d’en Gabriel, i els tendres arbrissons que assenyalaven el naixement de la menuda.
Aquesta és la malaltia que s’anava enfonsant al cos i al cor de la Irina: la pèrdua de tot el seu món, càlid, treballat per les seves mans, com per les dels besavis; els prats, els animals manyacs, les ovelles que els donaven llana, les ovelles que ella munyia, la llana que filava amb les seves mans incansables, que també feien la mantega, ajudaven a desenfornar el pa, bressaven l’antic llitet de fusta dels fills”. (cap. V , pàgs. 60-61).
Tot registrat en el quadern d’Aram, escrit amb dolor per guardar-ne la memòria històrica.
……………………………………
Alguns temes recurrents ens ajuden a entendre la novel·la:
Les roses, sempre vinculades a la mare, Marik, al record del jardí a Trebisonda. Les roses que són de Maryk que intenta retrobar-les a Marsella, talment com la poesia era de Vahè el seu marit. Tot un món de bellesa i harmonia desfet per sempre.
El mar (a Atenes, Rodes, Symi, Marsella, Tunis, Cadaqués) que ens recorda el Josep Pla d’Aigua de mar, i que és la llibertat i el record de la mar Negra on Aram aprengué a submergir- se.
El mar i Grècia, la presencia de la vida en mar dels Konto, els pescadors d’esponges que esdevenen pescadors de corall. L’amistat i la vida a l’acollidora illa grega de Symi.
El gran tema, el més colpidor és, però, el de la terra porpra. El del mont Ararat. Els cants i els costums que són les arrels del poble armeni, la seva permanència. La veu de protesta enfront d’aquells que negaren la seva existencia i la revenja i el testimoni: tot vinculat a la poesia armènia que encapçala els capítols III, IV, V i VII (Ram Nazarian, Nahabed Kucak,) i sobretot Daniel Varudjan (1884-1915), el pare d’Aram, Vahè en la novel·la, víctima innocent del genocidi. Una veu que no pogué ofegar la mort i ressona en un magnífic cant d’esperança.
En aquest punt interessa recordar que Maria Àngels Anglada estava treballant en la traducció d’aquest poeta en col·laboració amb l’hel·lenista Armenia Maria Ohannesian. L’estiu de 1998, em va deixar llegir la part de l’obra que ja tenia enllestida , o sigui la traducció i una primera classificació de les poesies. Publicada en edició pòstuma, l’octubre de 2000, porta tal i com vaig llegir aquella tarda d’agost de 1998, el títol tan emblemàtic de Terra porpra, la terra d’Armènia, de l’Aram, de Daniel Varudjan.
Tinc aquí damunt la meva taula, un xic de terra d’Armènia. L’amic que me l’ha regalada es pensava que m’oferia el seu cor – sense imaginar-se que alhora em donava el dels seus avis.
Terra porpra. Em pregunto: d’on li ve aquesta vermellor? .
Color de sang, em dic, terra porpra, de segur, car és Armènia!
..veient aquest ínfim bocí d’Armènia, rugeixo –encloent l’ànima dintre de la meva mà,
armo el meu puny!
Daniel Varudjan
Un altre tema molt estimat, i vinculat amb la defensa de les nacionalitats era el d’Albània. Ja n’havia escrit alguna cosa, per exemple a Paradís amb poetes. Havíem parlat molt d’Ismaïl Kadaré i de l’èpica albanesa tan rica… De les llegendes que he vist comentades per Anglada en un dels seus darrers escrits, l’”Epíleg” a Balades gregues d’Eusebi Ayensa
…………………………………….
Gràcies a Quadern d’Aram, de Maria Àngels Anglada, sabem que la poesia armènia, que és l’ànima del seu poble, perdura. Que per damunt dels genocidis pot perdurar l’ànima dels pobles. Que els poetes no moren mai. Ho llegim, ho sentim en les veus d’Aram i de Marik. I en la pròpia veu del poeta Daniel Varudjian, veu que no pogué ofegar la mort i que ressona en aquest magnífic cant d’esperança:
Que a l’Orient regni la pau Que els solcs s’impregnin de suor
no pas de sang! Que el poble més petit, al so de la cítara s’ompli de cants de lloança! Que a Ponent la terra sigui fecunda. Que l’estel es fongui en rosada, que l’espiga esdevingui or! Damunt les muntanyes, mentre les ovelles pasturen, que brotin els borrons i les flors! Que al Nord brilli l’abundor, que la falç s’enfonsi sense parar en l’oceà dels forments! I els graners, obrint-se a la collita escampin alegria! Que a Migdia els fruits siguin innombrables, la mel brilli al cor dels ruscos, que el vi ragi a doll, que les copes es desbordin! I quan la muller jove enforni el bon pa, que s’il·lumini d’amor!
