ALGUNS COMENTARIS SOBRE ELS POEMES DE VINYOLI

http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/Centenari-dun-poeta-retrobat-Vinyoli_0_1168083281.html


DIES AL CAMP

és un homenatge a la vida de pagès, amb tot el que significa de lligam amb la terra i l’escatologia natural, pròpia dels cicles de la natura, amb un sentiment d’enyor de l’antigor…

HORA FIXA DEL POEMA

La Torre, o potser les construccions dels homes, les seves fantasies, les elucubracions, les construccions reals o imaginàries, els somnis, les grandeses…tot s’esfondra, vanitat de vanitats, la Torre és com un símbol del pas del temps, un Temps destructor, devastador, tempus fugit, un temps devorador, anihilador, només la poesia, EL POEMA,  pot fer etern l’insant

SORDEJO

El poeta manifesta la seva dificultat per sentir i escoltar la música de l’amor. Expressa una incapacitat per estimar i ser estimat. I conscient de la seva “pobresa” desitja una paradoxa, un miracle, que de la seva pobresa en pugui fer alguna…Fer alguna cosa, què vol dir?…tal vegada  Crear.

El poema en anglès és extret de Shakespeare. He de fer alguna cosa amb la meva pobresa…

EN BONA COMPANYIA

El poeta, en el tombant del dia, celebra l’arribada de la nit, perquè esdevé un espai i un temps per a l’amistat. Així acomiada el dia, que ha estat ple de desesperança ( s’allunya la tartana del desesper). i es troba en  bona companyia, celebrant l’amistat, amb el vi com un símbol d’aquesta invitació a la confidència i alegria. La nit és tota per nosaltres.

Hem observat de nou la presència de la natura, amb aquestes flors del jardí, odorants, les sinestèsies sensuals, com la llum abaixa la veu…o el darrer vers magnífic: Encén el vi.On juga amb el paral.lelisme amb la foscor i la llum, el vi com una llàntia que esvaeix les foscors de l’anima.

PERFECTAMENT RECORDO

El poeta evoca amb precisió la trobada furtiva amb una amant, el desig que els empeny a trobar un carrer apartat i a sadollar-lo sense paraules. Hi ha un componenet salvatge, instintiu, passional, més profund que un flirteig convencional. A Aquest encontre clandestí, imperatiu, li segueix un altre tipus de retrobament, a distància de la intimitat, obligats al joc social ( com si fóssim uns altres)i alhora, secretament, units per sempre.L’amor carnal esdevé un record i una unió eterna, si més no en la paraula poètica.En el propi poema.

LA FARINERA ABANDONADA

lliga amb l’anterior, es veu amb la repetició del primer vers.Parla d’Un amor furtiu. dEl desig acomplert.  dEl record d’un desig acomplert.Assumple: La trobada dels amants a la farinera abandonada,el desig carnal que els porta a la unió carnal. I com el poeta expressa un record també mol nítid, que d’aquest encontre en sorgien nets, amb pensaments transparents. Sense ser explícit, aquesta sensació i expressió  contrasta amb el pensament d’arrel judeocristiana, on el sexe s’equipara a brutícia o pecat, en aquí,en canvi, la sexualitat esdevé sagrada.És vida.

L´ÚLTIM NUS

En una descripció de l’acte sexual,els amants arriben a èxtasis final, que esdevindrà el final de la recerca del nus, del lligam darrer. EL lligam entre ells dos, més enllà de la unió física.Després dels crits convulsos, del coit,, arriben a l’abraçada més íntima, més enllà de la carnalitat. Per això el títol del poema juga amb el doble sentit de “nus”, es despullen de les identitats, dels cossos individuals, per assolir, en la nuesa, la unió, “l’últim   nus”.

PROJECTES DE FELICITAT

Els amants, immersos en el seu locus amoenus, un paisatge d’ullastres i gavians, mantenen una llarga conversa, mentre contemplen la natura. Hi ha una sensació de calma i compenetració, de repòs. En una segona part  marcada per una disjuntiva,”però”,el poema expressa l’instant en què es va encendre la passió, expressada en una imatge de dansa primitiva, un gran foc,ells amb teies a las boca, fins a esdevenir “cremats”, per aquest foc-passió. Aquesta cremada ñd’útlim grau meusra la força, la profunditat del seu amor.

SANG TRAÏT

Així com a APLEC el poeta dirà “Inventa'” l’alegria”, amb un clma a dotar de sentir l’existència, en aquest poema el poeta en un plural que suggereix la veu d’uns amants proposa inventar un sol que no es pongui mai, un intent d’etetrnitzar la passió, tot i que inevitablement, “un dia escalfà menys, un altres, lentament…”, i la nit, ineludible…i amb tot, “encara veig un sangtraït a l’horitzó”.

Esmenta també “Feliços pocs”:
 Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,

perquè els que avui vessin la seva sang amb mi
seran els meus germans. Qui sigui baix de rang
serà, des d’aquell dia, alçat a la noblesa.
Molts cavallers anglesos que s’han quedat al llit
maleiran el fet de no trobar-se aquí
i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin
algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.
[Enric V. Acte IV, escena III. traducció de Salvador Oliva] 

Quin sentit li donem a la citació? En el context, hi ha un monòleg on el príncep encoratja els seus cavallers perquè lliurin una batalla que esdevindrà cruenta, però que al mateix temps, els donarà honor perquè s’hi hauran arriscat. Mostraran en la vellesa, amb orgull, les cicatrius. Feliços pocs. La resta, la majoria, els covards, no tindran aquesta felicitat…En un altre sentit, la passió és un risc del qual en pots sortir ferit,  ( sangtraïts), però alhora, feliç d’haver-la experimentat. Viscut. Resta en el cel del record, la ferida, el sangtraït.

PER MOLT QUE ENS ABRACEM

Expressa ara la  impossibilitat d’una unió  total, d’una fusió abosluta i perenne…El mite de Plató pel qual conta que les ànimes, dividides per déus gelosos, quan es troben són felices per sempre, no esdevé possible.

Expressa també una desconfiança envers les paraules, perquè el llenguatge traeix les emocions intenses, no poden abastar la magnitud d’una passió, i per això, prefereix el silenci o la suggesió de les petites coses que  desvetllen secrets d’una manera obliqüa…
Com el llenguatge poètic, que insinua però no diu… intentant expressar, suggerir  l’inefable…
Tanmateix, “Un dia clar de somnis i de foc”, el poeta pot tornar a l’inici, on els amants tornen a començar, en un cicle etern d’amor, malgrat la impossibilitat d’una fusió complerta.

UNA VEU DES DEL FOSC

La veu poètica reclama ser escoltada, talment una presència eterna, llunyana, fosca,d’un mar que els amants ( tu i jo) en saben la tempesta,com a metàfora de la passió que entre ells dos es desferma.
Li reclama , doncs, que es mantinguin units per aquesta veu, la paraula com una presència que els comunicarà sempre.Hi ha la possibilitat que hi hagi un desdoblament del poeta, que parli amb ell mateix, i es recordi que ha d’escoltar la veu llunyana que el lliga a un mar ( símbol de la passió amorosa, d’una passió salvatge, en tant que apareix en ocasions la tempesta i després s’amanseix ( es guarda)

EL BANC DE PEDRA

El poeta expressa el goig d’una passió compartida, en aquesta metàfora del bany en un gorg, i alhora, la necessitat inevitable de separar-se i “servir”, en el sentit de posar-se al servei de, treballar, exercir un ofici, o la tasca de ser un mateix…Lliga amb el poema anterior “per molt que ens abracem”, en tant que la unió perpètua no és possible, i cal aprendre la solitud i esdevenir un. I saber que hi ha un temps per cada cosa…

LA DARRERA PARAULA

Quina és la darrera paraula? Qui la diu?
s’acostael comiat… la mort de l’amor, tal vegada?

“EL QUE DIEM MORIR”

La mort és el tema,una mort sense bellesa, sense sentit…la vida, una colla d’infelicitats. No hi batega ni un bri de sentit. Ni tan sols cal les trompetes.

EL SILENCI DELS MORTS

Que els morts esdevinguin presents en la vida dels vius…recordats, com presències vives, mesclats…I insinua que pot ser una ficció, una manera de trobar un sentit “usa dels morts així”

PIETÀ

La mort del fill. El dolor més insondable. Tot i que la mare en la mort el porta sempre a les entranyes, com en un recular del temps, fins al ventre on el va parir, dins, el nadó és mort i només hi ha un abisme, la mort, com un misteri, sense esperança d’una resurrecció, d’una vida més enllà.

VELLES DONES FOSQUES

Aquests ésseres que poblen les esglésies, dones fosques, com parques, que lliguen aquest món amb el més enllà, amb la mort ( com les llums morades, més enllà del cementiri)

NO TINC ARA TEMPS

el poeta expressa que ja no li resta temps per viure passions, “cdavalls encesos”. I buscarrefugi en el bar, abans d’arreplegar-se a casa. La mort aquí com

1 comentari

  1. Joan Carles Otero

    M’ha agradat llegir aquests comentaris teus sobre Vinyoli, tan ‘entregats’, tan intuïtius. Petons i abraçades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>