Segons la llegenda d’avui dia
hi vivia un drac fer,
a les terres del Montblanc
on habitaven els escuders.
Ja feia uns quants anys
del regnat d’aquest animal,
ningú no gosava sortir
per molt que fos amb fanal.
Llavors un dia d’aquests
el nostre senyor, el rei,
ja n’estava fart
així que va posar-hi remei.
Cada dia de l’any
s’enviaria algú als boscos
per acceptar el seu destí
i enfrontar-se a aquells ulls foscos.
El dia de la tria
arriba amb molta por.
Li ha tocat a la princesa?
Ai, quina desesperació!
Tot el poble està cridant
suplicant i demanant
que el pare no enviï la filla
sinó un vell comandant.
Però el rei, fidel,
fidel a la seva promesa,
decideix enviar sa filla
mentre a Déu li resa.
Però de sobte, a la llunyania
s’entreveu un cavaller
armat i ben plantat
amb escut de bronze i llança d’acer.
Quan arriba al diminut poble
arriba amb actitud de decidit,
i anuncia a tots els ciutadans
que el drac deixarà ferit.
Muntat a cavall blanc,
contra el monstre s’enfrontà
i al ventre descobert
la llarga llança li clavà.
Les llàgrimes a la cara
no són pas de tristor,
sinó, més ben dit,
són d’etern deute i admiració.
El rei molt agraït
pels actes del jove noble,
li ofereix la mà de la princesa
davant de tot el poble.
Però Sant Jordi molt cordialment
rebutja la mà de sa senyora
i deixa enrere el poblat
on tothom present, ja l’enyora.
Els dies han passat
des de la mort d’aquell drac fer,
i de la seva roja sang
ha crescut un delicat roser.
I aquí acaba aquesta història,
hem patit i hem plorat,
també és plena de joia,
tanmateix ja s’ha acabat.
Josep Laviña (3r ESO D)
