Avui publiquem el segon premi de prosa de 1r i 2n d’ESO. Correspon al treball “Existeixen els monstres?”, de Pep Caelles Olmedo (2n d’ESO C).
Existeixen els monstres?
Fa deu anys, a classe, l’Emma, que mirava moltes pel·lícules de por, li va preguntar a la mestra si existien els monstres. A la Roser, que encara no s’havia pres el cafè de bon matí i que ja de per si solia ser una miqueta desagradable, aquell comentari li va semblar tan absurd que tota la classe vam haver d’aguantar una escridassada de nivell.
Tot i això, jo, Pau Vila-seca, encara continuava amb el dubte. Normalment, no participava gaire a classe, més aviat em dedicava únicament a escoltar. Després de formular teories encara no ho tenia clar. Dia rere dia em trobava amb comportaments sospitosos… Com quan vaig anar al supermercat a comprar-me dos paquets de patates fregides únicament amb monedes de dos i cinc cèntims. El noi de la caixa es va enfadar tant, que gairebé em fa fora a puntades de peu. Igualment, no se li veien ni antenes ni taques color púrpura, així que vaig suposar que només estava enfadat. O el dia que un tal Rafael Nadal va perdre una final. El meu pare estava tan enfurismat que per poc que no tira balcó avall la televisió. De totes maneres no li van sortir ni banyes ni vuit ullals, o sigui que potser només estava decebut amb aquell tenista professional.
Per això vaig decidir inventar l’agència IEMA (Investigació sobre l’Existència dels Monstres Abstractes). Tot i que no era un nom increïble, passava per bo. Ens dedicàvem a buscar tota la informació possible sobre el tema, jo i el millor equip del món: el Marius, que a part de ser el meu millor amic, feia atletisme. Per tant, era rapidíssim i ningú l’atrapava; l’Emma que, com ja he dit abans, era una fanàtica de les històries i les pel·lícules de por i ningú en sabia més que ella. I per acabar, l’Àlex, que és el meu germà bessó i que, tot i que tenim discussions bastant freqüents, és la persona que més m’estimo al món.
Al principi era una excusa per passar l’estona dels patis d’escola entretinguts. En qualsevol cas, a poc a poc, vam començar a prendre’ns-ho seriosament. Tots els caps de setmana, les tardes lliures i fins i tot alguns dies d’escola els passàvem intentant resoldre les diverses incògnites que ens plantejàvem cadascú.
A mi i el meu germà sempre ens havia agradat anar a la biblioteca, per tant, la Ramona ens tenia molt d’afecte. Era la millor bibliotecària del món. Fins al punt que, quan li vam comentar això de l’agència, va estar encantada de deixar-nos el soterrani del local per fer les nostres investigacions. No era un lloc gaire agradable, però em transmetia una aura mística.
Remenant i remenant, van passar els primers dos anys. Fins que el 26 d’agost del 2016, l’Àlex i jo vam arribar a la biblioteca i, sorprenentment, estava tancada (cosa que era d’estranyar). La Ramona vivia en aquell edifici i, per tant, només tancava els diumenges (aquell dia era dimarts…). Intrigats, vam mirar entremig de les cortines.
Jo no ho vaig veure gaire clar, però l’Àlex em va assegurar que distingia una intensa llum blava provinent del soterrani. No li vaig donar massa importància… L’endemà ens vam apropar una altra vegada al local. Aquesta vegada, com és natural, sí que estava obert. Sense dubtar-ho ni un instant vam entrar, veloços com el vent. Tant que per un moment quasi passem per alt el fet que la Ramona no hi fos. En aquest cas hi havia la que deia ser la seva cosina. No enteníem res. Ens va explicar que per temes de salut es trobava a l’hospital, però que no era gaire greu.
Tot seguit d’una intensa i llarga xerrada sobre l’estat de salut de la bibliotecària, ens va donar permís per a anar al nostre amagatall. Com que ja només faltaven deu dies per tornar a l’institut (deu dies que, per alguna raó que en aquell moment encara no comprenia, els nostres pares volien passar en família), ens va tocar recollir la cova. Com que teníem molt a fer, vam anar per feina. Mentre mon germà recollia llibres, jo em vaig fixar en un detallet que havíem ignorat per complet. Un armari al costat d’on deixàvem les bicicletes. Físicament no era gran cosa. I un cop obert, únicament hi vaig veure una pila de diaris de l’any de la picor. Un em va cridar l’atenció en especial. Era una notícia que deia que una nena de quatre anys havia desaparegut en aquesta mateixa zona, un 26 d’agost de 1962. El més curiós és que en aquest local, que en aquell moment era un pis abandonat, s’hi van albirar les mateixes llums blaves que el meu germà assegurava haver vist el dia anterior… Després d’una estona pensant, hi vaig caure. Només existia una persona al món que em pogués donar una explicació. L’Àlex es va oferir a vigilar el niu mentre jo anava a l’hospital. Un cop dins, vaig preguntar per la Ramona Domínguez Vidal. Em van dir que passés, però que atès que estava en un estat força greu, només tenia mitja hora per visitar-la, així que no tenia temps per perdre. No recordo ben bé com va anar la conversa, però, el que mai podré oblidar és l’expressió de pànic que se li va dibuixar a la cara a l’ensenyar-li el diari. De sobte, era ella qui feia les preguntes: “d’on l’has tret? qui te l’ha donat?… T’has begut l’enteniment? Tu no entens el que va passar. Jo només tenia quatre anys quan, al no voler ser devorada per un pitbull, vaig entrar inconscientment al pis en runes situat a la plaça central. Devien ser al voltant de les 8:30 i no hi havia ningú. De sobte, una intensa llum blava em va enlluernar i, sense saber ben bé què havia passat, un mes després vaig tornar com si no hagués passat res. Tot i això, recordo a mitges la sensació de tenir al davant un ésser estrany, però suposo que van ser imaginacions meves. Pensa que tenia quatre anys.”
De tant parlar se’m va passar el temps volant. Uns metges em van fer fora de l’habitació, però igualment ja tenia el que volia. Corrent com si m’hi anés la vida vaig arribar a la biblioteca. Un cop dins del soterrani per poc em desmaio! No només no hi havia l’Àlex per enlloc, sinó que, a més, un portal de color blau es situava sobre el meu escriptori!
He de reconèixer que en aquella època era una miqueta inconscient, ja que, pensant-ho bé, si ara mateix em trobés un portal així, el primer que pensaria no seria precisament: “entrem-hi que segur que no ens passa res!” Però en aquell moment, davant la possibilitat de no tornar a veure la persona que més m’estimo al món i sense sumar-li el fet que quan més tindria la possibilitat d’entrar en un portal… He d’admetre que una mica de gràcia sí que em feia…
Decidit, hi vaig anar entrant cautelosament, passet a passet. I un cop dins, la veritat és que vaig quedar-me una mica decebut. L’única cosa que hi havia era mon germà d’esquena parlant amb alguna cosa que, degut a l’escandalosa esquena de l’Àlex, no distingia. Silenciosament vaig anar-m’hi apropant, i quan l’Àlex i jo vam creuar la mirada va dir-me: “mira Pau, he fet un amic!” A continuació va deixar-me veure el que semblava una bola peluda de mig metre amb ulls enormes i potes de gallina. I és clar, tu veus el teu germà parlant amb una cosa no identificable i com reacciones? Doncs es veu que jo cridant durant mig minut.
He de dir, però, que en establir una conversa amb aquell ésser la cosa va canviar. Era afable, comprensiu i empàtic (al contrari que la majoria de gent que conec). Per això, igual que el meu germà, em va entendrir.
La Ramona va tornar uns dies després i en veure’l va recordar-ho tot. Ens va explicar que ell va estar cuidant-la com si fos el seu pare, i per això ella va llogar aquest local. Per protegir-lo. A partir d’aquell dia en Bufi (un nom improvisat que, sorprenentment, li va encantar al monstre), va viure amb la bibliotecària. Jo i l’Àlex el vam presentar a la colla (que a l’estar de vacances tot l’estiu no ens van poder ajudar). I fins a l’incident de les llums vermelles, tot va acabar bé (però això ja és una altra història).
Pep Caelles Olmedo (2n ESO C)
