De la llar de foc al caliu de l’arxiu Joan Maragall

Encenc la llar de foc. Les flames dansen i s’escolen entre els troncs buscant el seu lloc. El crepitar, l’olor, la cendra i la dansa, tot, com sempre, em transporta a les trobades amb amics i família.  Aquelles trobades en que parlar i mirar-nos al ulls mentre ho fem és, no obligatori, sí imprescindible. Imatges de tardes de discussions, de confessions, de lectures a la llum de les flames em venen al cap i, amb elles, costums de temps passats on el rerefons de tertúlies era aquesta llum, aquesta olor, aquest so.

I tot plegat em fa pensar en la casa del Poeta, la casa de Joan Maragall on vàrem anar amb els nostres alumnes de 2n de batxillerat, els dels 4 gats, el dimecres 26. Poemes en mà, recorrem les estances acompanyats per en Pere Maragall, nét del poeta. Ell no ens ho diu, mira de no demostrar-ho, però sentim l’emoció soterrada, discreta, continguda, en sentir la lectura que fan els alumnes del poemes tants cops llegits de qui tant admira , entre aquelles parets que guarden tota l’essència del moment, de l’època, dels convidats il·lustres, dels amics de la família, dels alumnes que cerquen la saviesa i el consell del mestre. De quan els mestres eren ELS mestres. Recordo que tots els oficis en tenien un, de mestre.

Aquella casa que conserva les veus, l’esperit, la intenció, els colors, les formes, els objectes que la van fer ser un espai de creació, de recolliment i de difusió de la cultura, ens van transportar a totes i a tots a moments que, tot i desconeguts, els vam entendre importants. La poesia de Joan Maragall no hauria estat aquella sense aquesta llar, aquells amics, aquelles visites, aquells alumnes, aquell moment de ressorgiment d’un esperit que construïa. Construïa ponts cap un futur que necessita recordar constant i tossudament d’on venim.

Crec que els nostres alumnes van copsar la importància de l’espai, confio que hagin entès l’esforç de conservar un lloc on es van donar cita persones que creien i que feien cultura. La cultura que intentem transmetre amb aquestes sortides, amb les explicacions, amb les lectures. No hi ha altre camí que la transmissió de tot allò que varen fer els que ens han precedit, perquè elles i ells ho varen viure, ho varen treballar, ho varen ensenyar, ho varen escriure i llegir i les seves paraules nosaltres també les vàrem llegir en aquell mateix lloc on varen ser elles i ells. Un privilegi, un plaer poder-ho compartir i també tornar a veure la Meritxell Talavera fer la màgia de portar els seus alumnes a un viatge al passat d’on, segur, vàrem sortir totes i tots molt més rics.

Carme Pardo, bibliotecària de l’INS Vila de Gràcia.