Benvolguts alumnes,
Aquesta setmana teniu les urnes ubicades a la sala de professors per tal que participeu als jocs florals d’enguany que organitzen les tres matèries de llengües. L’equip de professors us animem a participar perquè entre tots fem una festa de Sant Jordi molt lluïda. Volem gaudir dels vostres relats i, per anar fent boca us deixem aquest, el premiat pel Sambori, que el gaudiu molt!
LEONARDO, NO MÉS PASSAT
Leonardo és un important inspector de Califòrnia, que darrerament ha estat traslladat a Roma, una ciutat que no li fa cap gràcia tornar a trepitjar. A l’ arribar a l’aeroport de la gran ciutat Italiana, ha agafat el taxi que el portarà a la seva nova casa. Un cop allà, una sensació de por, tristesa i vulnerabilitat li envaeix el cos. Un cop instal·lat, surt al balcó, d’uns deu metres quadrats, amb rajoles de color blau cel i estampats de flors pintats a mà. Només veure les lloses en aquell carrer estret en el ple centre de Roma, amb cases velles i balcons estrets, el que ell més temia es va fer realitat, els records tornaven.
Era només un nadó quan la meva mare em va deixar abandonat en aquell orfenat, dintre un cabàs amb una manta bruta. De cop una monja d’uns cinquanta anys, em va recollir en els seus braços ferms i arrugats que no desprenien cap tipus de calor maternal.
Va preferir no recordar gaire aquella infantesa pobra d’afecte i felicitat, i va fixar-se en l’acumulació de gent que s’estava creant al carrer, era estiu i començaven a arribar turistes en grans vaixells, o cotxes negres perfectament pintats que els conduïen homes vestits de blanc i negre que a l’inspector sempre li havien semblat pingüins. Famílies felices treien l’equipatge i anaven corrent a instal·lar-se, i a visitar la ciutat italiana més coneguda de tot el món.
Els dies a l’orfenat es feien eterns i la felicitat no visitava gaire aquelles habitacions grises fosques amb una sola llum que gairebé mai funcionava. Les monges eren dones grans, vestides de negre i amb un barret blanc punxegut de les puntes. Jo com molt dels altres nens que convivien amb mi, no sabia qui era la seva mare o no s’enrecordaven.
El migdia s’apropava i Leonardo va decidir sortir a donar un tomb i parar-se a un restaurant a dinar. Era un restaurant petit a la vora de el Coliseu i el menjar que feien era excel·lent.
A l’Orfenat el menjar mai abundava, ni tan sols als Nadals, època en la qual jo com els altres nens no rebia cap regal, i mai hi havia avets alts i esvelts decorats amb llums de colors que feien pampallugues i que el matí de Nadal, estaven rodejats de regals.
A l’acabar de dinar, decideix visitar la ciutat. Un cop ha passat pel Coliseu arriba a un carrer estret i solitari que li provoca un mal presentiment, tot i així veu molts turistes amb càmeres, plànols i bosses, i decideix entrar. L’arribar al final del carrer, allà està, un edifici gran amb petites finestres i un balcó, una gran porta amb una creu a sobre i un rètol que posa Orfenat de Roma. Al veure’l Leonardo s’encongeix i aquella sensació de tristesa, por i vulnerabilitat torna a envair-lo. Un munt de turistes es feien fotos als esglaons de l’entrada, o agafaven el ticket per poder entrar a visitar-ho. Com tanta gent podia estar feliç davant l’edifici que havia fet patir, de tant mala manera, a molts nens que com a ell, havien perdut a la seva mare durant la infància, i amb ella l’ amor maternal? L’inspector es va aturar a la vorera, va aixecar el cap i va mirar per darrera vegada els ferros rovellats dels balcons d’aquella casa: sempre havia sospitat que l’infern començava allà. Més aviat sabia que l’infern començava allà.
La vida d’orfe no era gens divertida, les monges ens aixecaven a cop de bastó, i ens feien anar a resar a la petita ermita situada dins la casa, la resta del matí el passaven a l’escola, i les tardes treballaven netejant o cuinant per a les monges.
De camí cap a casa l’ inspector va decidir passar per l’oficina del director dels inspectors, era un edifici gran amb moltes finestres i construït amb pedres de color grisenc. A l’entrar li presenten al seu company, que per la seva sorpresa és una dona alta i esvelta que va vestida amb una llarga jaqueta amb grans botons. Es presenta amb un gran somriure a la cara i ella li diu el seu nom, Daya. Passen la tarda junts revisant els casos i prenent un cafè.
A l’ orfenat no convivíem els nens i les nenes junts, les nenes tenien una altra casa just al costat de la nostra i mai ens podíem creuar. Les noies tampoc anaven a l’escola, les monges les ensenyaven a cosir i fer les feines de casa i això feia que moltes sortissin del orfenat, als divuit anys, sense saber llegir ni escriure.
La nit cau a Roma, Leonardo torna caminant observant totes les llums d’aquelles antigues fanals, mentre pensa en una dona guapa, amable, divertida i molt interessant tot i conèixer-la molt poc, sí està pensant en la Daya. És possible que ell, un home solitari entregat al seu treball cent per cent s’hagi enamorat a primera vista?
Les monges a l’orfenat mai ens havien ensenyat què era l’ amor, era un sentiment que preferien evitar, ja que això faria que hi hagués tendresa per aquells foscos i llargs passadissos, plens de frases catòliques, i era l’últim que volien, l’amor no formava part de les seves vides.
Quan la nit avança al Leonardo l’envaeix una sensació que des de els dies que portava aquí no havia tingut, se sentia còmode no tenia cap inquietud que li pogués ocupar el cap. Així que va preparar-se la roba per anar-se’n a treballar al dia següent i va marxar a dormir.
Mai sortíem de l’orfenat, ni per anar a comprar, la roba que portàvem era donada per persones de l’exterior que sentien pena de nosaltres, o això deien ja que cap feia res per treure’ns d’aquella presó en la que estàvem condemnats sense cap motiu aparent.
Al matí següent Leonardo es va aixecar molt d’hora, ja que no volia arribar tard el seu primer dia i donar mala impressió a la seva companya. Només aixecar-se va dirigir-se al balcó i va olorar aquella olor italiana tan característica i que tant li agradava, per mala sort a la seva infantesa no la va poder gaudir. Els bars començaven a obrir i els primers avis passejaven per la ciutat. Els llums dels fanals encara estaven encesos i el sol sortia des de darrera del coliseu, una imatge que tot haver viscut molts anys a Roma mai havia contemplat.
Als divuit anys, vaig sortir de l’orfenat, i al tancar la porta d’aquest vaig, desfer-me de moltes preocupacions i vaig decidir que des d’ aquell moment viuria la vida i gaudiria de totes les seves petites coses. Vaig decidir marxar a Londres a estudiar a la universitat. Anys desprès em van agafar com a inspector a Califòrnia i he viscut allà fins fa quatre dies que m’han traslladat a Roma.
Un cop Leonardo està llest agafa la seva maleta i enfila camí cap al nou treball. Pel camí repassa el que li dirà a la Daya i revisa que no es descuidi res. A l’arribar mira la porta d’entrada fixament i es fa una promesa: gaudirà de la millor ciutat del món, i el seu passat no el tornarà a influir.
Obre la porta i…
Alèxia Rico
