Quan arribem de la clínica a casa amb el nostre nadó sentim, de cop i volta, l’enorme responsabilitat que la seva cura suposarà i és veritat: és una gran responsabilitat perquè del nostre amor i atenció dependrà, en gran mesura, la seva felicitat. Comença en aquell moment una gran aventura per la qual ningú, en realitat, ens ha preparat. Aquest fill/a ve sense cap “manual d’instruccions” i en alguns moments ens sentirem sols davant el repte de la seva educació. Convé deia Mafalda, el personatge de còmic, perquè “pares i fills reben el mateix títol, però cap d’ells ha assistit a un curs per exercir la seva professió”.
Davant d’aquest repte, molts pares, si l’educació que ells van rebre dels seus els ha semblat satisfactòria, intentaran educar els seus fills seguint aquestes pautes, però el que va servir per a ells potser no serveixi per als seus fills ja que estem en una societat que canvia vertiginosament en pocs anys. D’altres, en canvi, queixosos de l’educació rebuda, intentaran amb els seus fills aplicar criteris totalment oposats als que es van emprar en la seva educació. També aquí podem incórrer en anar-nos al pol oposat sense calcular-ne els efectes: persones que han rebut una educació molt estricta i repressora poden tenir la temptació de donar una llibertat sense límits als seus fills i això té també conseqüències funestes sobre la seva educació.
Per realitzar una educació el més conscient possible de caràcter preventiu es creen les Escoles de pares, espais oberts de reflexió on poder posar consciència sobre l’educació dels nostres fills i on poder compartir amb altres aquesta experiència.
L’Escola de pares és, en definitiva, un lloc per aprendre a “navegar” per aquesta realitat, tan fantàstica com complexa, de la família.
Què és una escola de pares?
|
Què no és una escola de pares?
|
Calendari de sessions:
|
PRIMERA SESSIÓ: “CREENCES QUE EMMALALTEIXEN I CREENCES QUE SANEN” |
