L’origami és un art tradicional del Japó; un art mil·lenari d’interès cultural mundial. També és una poderosa tècnica de meditació i relaxació. Hi ha una antiga llegenda japonesa, Senbazuru, que diu
que a qui faci 1.000 grues de paper li serà concedit un desig.
Sadako Sasaki era una nena que vivia a prop del pont Misasa a la ciutat d’Hiroshima, Japó. Va ser la primera filla d’una família de classe mitjana, el seu pare tenia una perruqueria. Quan ella va néixer, el país es trobava en plena guerra i el seu pare va ser reclutat a l’exèrcit, per la qual cosa la seva mare va haver de fer-se càrrec del negoci per mantenir la família. Tot just havia complert dos anys quan Estats Units va llençar la bomba atòmica sobre la seva ciutat, el 6 d’agost de 1945. En el moment de l’explosió, es trobava a casa amb la seva mare, aproximadament a 2kms. de la zona zero. La seva mare la va prendre en els seus braços i juntes van poder escapar sense lesions i es van refugiar sota el proper pont, on van poder aixoplugar-se de la pertinaç pluja àcida que va seguir a la detonació.
Al poc temps es van adonar que van tenir molta sort, ja que inexplicablement van poder sortir il·leses doncs la seva casa i gran part de la ciutat van quedar en ruïnes. A causa d’això, es van traslladar durant algun temps a la casa d’un familiar a la localitat de Miyoshi, propera a Hiroshima. Sadako va créixer i es va convertir en una noia sana i amb molta energia. en el seu escola pertanyia a l’equip de gimnàstica i atletisme. De fet, en les seves participacions va arribar a imposar un rècord de velocitat per als 50 metres plans en la seva categoria. El seu somni era convertir-se en professora d’Educació Física. El 1954, a l’edat de 11 anys, mentre s’entrenava a una pista, va començar a sentir-se malament i es va desmaiar. Li va ser diagnosticada leucèmia, coneguda llavors com la “malaltia de la bomba atòmica “, ja que l’associa directament amb la radiació. En ingressar a l’hospital, els metges van parlar amb la seva mare, i sense titubejos li van dir: “La situació de Sadako és greu, ha de ser hospitalitzada immediatament. Amb fortuna, pot ser que li quedi un any més de vida “.
Van passar els mesos i Sadako no sabia com ocupar el seu temps a l’hospital, s’avorria tot i que la seva malaltia li permetia fer una vida més o menys normal. Es dedicava a caminar pels passadissos i jardins de centre mèdic on era ja una pacient coneguda. Un dia d’agost, mentre rebia la visita de la seva millor amiga, Chizuko Hamamoto, aquesta li va preguntar a Sasaki: “Recordes aquella història que diu que si aconsegueixes fer 1000 grues de paper (Senbazuru) amb l’art de l’origami, els déus et concediran un desig que es farà realitat? ” Llavors, Hamamoto va plegar una peça de paper daurat una i altra vegada formant una bella au. Li va lliurar a Sadako i li va dir: “Aquí està la teva primera grua “. Doblegar grues en origami no és tasca fàcil, com veureu, però en els dies següents, després que la seva amiga li va ensenyar la forma correcta de plegar el paper, va començar a fer tantes com podia. Com eren una gran quantitat d’ocellets els què havia de fer, no hi havia suficient material a causa de què tot el país es trobava en recessió … i van haver de d’enginyar-se-les per trobar altres fonts de paper: d’aquesta forma va començar a fer servir tot allò que tenien al seu abast a l’hospital, com ara caixes de pastilles, etiquetes, receptes, embolcalls de llaminadures, cartes, sobres, etc.
Sadako tenia l’esperança que els déus li concedissin el desig de tornar a córrer de nou. No obstant això, amb el temps, va pensar que no seria just demanar la curació només per a ella, i va demanar que l’esforç que anava a fer servís també per portar la pau i la curació a totes les víctimes del món.
Va passar el temps i el nombre de grues anava augmentant, però l’estat de Sadako empitjorava, la seva pell va començar a tornar-se morada, va perdre la gana i físicament s’afeblia cada vegada més. Ja havia passat vuit mesos en el hospital i la seva família la visitava assíduament a l’igual que els seus companys de classe. El 25 d’octubre Sadako va fer un enorme esforç per menjar i tot just va provar l’arròs. La seva mare li va preguntar després d’un parell de mossegades si l’arròs estava bo i Sadako va respondre: “Està deliciós, mami”. Aquestes van ser les seves últimes paraules, ja que la nena va morir poc després que la seu família deixés l’hospital després de la visita. Sadako havia aconseguit fer 644
grues de paper.
Després de la seva mort, els seus companys de l’escola, impactats per la pèrdua, van fer pública la història de Sadako per honrar la seva memòria. Aquesta va tenir un impacte social molt fort, milers de nens a tot Japó van sentir la necessitat de completar la tasca de Sadako, i el dia del sepeli va ser
enterrada amb les seves 644 grues de paper … Però, més de deu mil grues de colors dels seus amics i amigues, i de milers de nens i nenes de tot el país van adornar la seva làpida!
La societat sencera va decidir dedicar-li un monument on es representaria a Sadako sostenint una grua daurada a la mà, que també seria dedicada a tots els nens i nenes que van morir a causa de les bombes atòmiques. La seva estàtua es troba al Memorial de la Pau d’Hiroshima des de 1958, i a la base està inscrit: “Aquest és el nostre crit, aquesta és la nostra pregària: Pau al món ”
D’aquesta manera les grues d’origami (papiroflèxia) es van convertir en un símbol de la Pau arreu del món. Al Japó, per tradició, regalar grues de paper s’associa amb el fet de voler desitjar salut, benestar, felicitat i prosperitat. Se’n regalen per celebrar un aniversari, un naixement, un casament… Se’n fan per desitjar-li salut a algú que està malalt, per desitjar sort a un company que ha de passar una prova… o senzillament, les ofereixes a algú que t’estimes o que és important per a tu. La llegenda de les 1.000 grues de paper ens va commoure: veure com el desig de les persones d’ajudar als altres generosament pot materialitzar-se sense necessitat de diners. Participar a la campanya d’un origami, un euro és la nostra proposta per incentivar aquest desig, que en aquests temps tan difícils és més necessari que mai.
I una altra llegenda oriental, coneguda com “El fil vermell del destí” ens reuneix en un nou repte: la llegenda explica que hi ha persones que estan destinades a conèixer-se gràcies al fil que ens acompanya des què naixem. El fil està lligat als dits petits de la mà i es pot allargar, tensar i destensar, però no es pot esquinçar ni desaparèixer: tant és el temps i la distància que hi ha entre aquestes persones. Malauradament, enguany hem de guardar les distàncies físiques entre nosaltres per a un bé comú. Precisament això, però, ens ha fet pensar que, malgrat no poder tenir tant contacte com voldríem, d’alguna manera, potser estem connectats a un altre nivell amb el fil vermell.
Un fil que ens connecta.
Un fil que ens uneix en la campanya d’aquest any.
Un origami, un euro per cada tsuru que fem, que seran donats a la Fundació Enriqueta Villavecchia (Fundació per la prevenció del càncer infantil). Quan tinguem fets els origamis, contactarem amb la Fundació (origami@mgc.es), enviant a aquesta adreça electrònica una fotografia o un vídeo dels origamis que haurem realitzat, juntament amb un text on expliquem la nostra experiència. També haurem d’adjuntar les següents dades: número d’origamis que hem fet, nom complet de l’escola o associació, nom de la persona de contacte, així com l’email i un telèfon de contacte.
Així que…MANS A L’OBRA! COMENCEM!!!!
