JOAN MARGARIT, el poeta que ens va ensenyar “Des d’on tornar a estimar.”

Benvolgudes famílies,

Dimarts 16 de febrer ha finat un gran poeta, Joan Margarit, el poeta que afirmava “no estic cansat de viure: estic cansat/ de les veus que al voltant ressonen buides.”
El melòman (“la música és sempre una drecera”) que em va ensenyar que “la llibertat és una llibreria”.
L´arquitecte que bastint versos ens ha fet més amable i bonic aquest món, a voltes, inhabitable.
El fill que escriu el penúltim poema a la seva mare: “Acabada la guerra, jugàvem al carrer,/ i en sentir un avió sorties a buscar-nos (…)”.
El pare que va enterrar dues filles (l’Anna i la Joana) i assegurava “no em pot destruir ningú perquè ja m’ha destruït la vida.”
L’home-poeta que em va ensenyar que vivim en la intempèrie (la moral és la pitjor -deia-), que les veritats mai fan mal i que si ens hem portat bé, la veritat i la llibertat ens estan esperant al final de tot. Que davant la vida, la intel·ligència és l´única eina que tenim “fins i tot per fer l’amor.”
Ha marxat l’home però els seus versos hi romandran. Mai l’oblidaré quan vaig coincidir amb ell a Baeza, en un curs de poesia; ni quan vaig anar a escoltar-lo en diverses ocasions i sempre em feia estremir la profunditat amb què recitava els seus versos.
Mestre, que la terra et sigui lleu i que els teus versos arribin arreu pel “verd serè de les heures.”
Avui “La pena em pesa igual / que el fang a les sabates.”