Aquesta historia comença un dia qualsevol d’hivern.
Una noia que estava enamorada, la Irene. Una cosa completament habitual, com no podria estar-ne enamorada d’aquella altra noia casi completament contraria a ella?
Mai de la vida hauria pensat en parlar amb ella, amb l’Alex. Però el destí les va juntar.
Un dia normal d’institut, va ser quan tot va començar, aquell dia, l’Alex no va venir a classe, però va ser el dia que la professora d’arts va decidir organitzar projectes en parella. Les altres 4 amigues de la Irene ja s’havien organitzat entre elles, no es com si a la Irene l’importés molt això, ja és buscaria a una altra persona. Si es que quedés alguna més. Només quedava l’Alex, que seria la seva parella per aquest projecte.
Després d’estar-ne hores parlant sobre el tema amb les seves amigues, van arribar a la conclusió de “preguntar-li sobre el projecte i ja esta”. L’Alex era molt agradable i així doncs, no va fer moltes preguntes i li va dir si podien anar a la biblioteca el dia següent per començar el projecte. La Irene va contestar al missatge dient-li que “Sí, es clar”, però en la vida real s’estava morint.
Tot i això, va continuar cap endavant, i després del projecte, en el que van treure molt bona nota. L’Alex li va preguntar si volia sortir algun dia amb ella. En aquest moment, la Irene ja no es posava tan nerviosa com al principi, estava totalment còmoda amb l’Alex.
Després d’aquella vegada, van quedar una altra, i una altra, i durant mesos. Fins que un dia, un dia de primavera, l’Alex es va apropar molt a la Irene, i abans de que ho sabessin, estaven besant-se, un petó petit, però molt especial. Aquest petó, davant de la font amb arbres plens de flors, va marcar el principi de la seva relació.
Van ser molt feliços, durant molt i molt de temps, es clar que van respectar-se amb les seves decisions d’amistats, de conviure juntes… etc. tot i que de vegades discutien, no era res que no poguessin solucionar.
Després de 10 anys d’estar juntes, totes juntes de 28 anys.
I un cotxe fora de control, creuant el pas de vianants i sent completament responsables, la Irene agafa a córrer davant de l’Alex, i en el següent instant, la Irene ja no hi està, només queda l’Alex, cridant amb totes les seves forces, tot i que ella no sabia si estava cridant o no, en aquell moment no escoltava res. Només sabia que l’amor de la seva vida ja no hi estava amb ella, la persona més important per ella ja no estaria amb ella. Ja no podria veure el seu somriure.
La vida de l’Alex ja no hi tenia sentit. Tot era un buit.
I com comença aquesta historia comença, també acaba, en un dia qualsevol d’hivern.
