Benvinguts, lectors!
El que llegireu a continuació és una entrevista que vam realitzar el passat dijous 25 a la directora del nostre institut: La Marta Mañes. Esperem que la trobeu interessant i que descobriu informació que desconeixíeu.
Hola Marta, som els famosos medusill@s. Ens agradaria fer-te unes preguntes per al nostre blog La Mirada de Medusa. Si et sembla bé, comencem:
De tots els anys que portes treballant al món educatiu com a directora, ens podries explicar algún record especial? Buah, és que en tinc molts. Molts…A veure, per exemple, un moment, perquè són… A vegades hi ha coses que et passen reiteradament i tens aquest record reiterat, no? Com, per exemple, que és una cosa molt bonica, és que, quan els pares de sisè venen a veure el centre, de portes obertes, doncs fa bastants anys que molts diuen: “Ai! M’encanta veure l’institut, perquè jo vaig estudiar aquí i la meva dona també, i ens vam conèixer aquí i ara portem el nostre fill”. Mira, això és una cosa que penso, “ai mira, què bonic no?” Conèixer-se en un institut i després anar a portes obertes a portar-lo i veure que els records que els porta l’institut són records molt bonics. Això és molt guai.
Ens podries explicar alguna anècdota divertida? Una anècdota divertida, tot i que per a mi en aquell moment no era gens divertit. Va ser al nadal. Un dia a la nit em van trucar de la central d’alarmes i em comentaven que s’havia disparat unes de les alarmes de la zona del vestíbul, però van dir que no era gaire important perquè només s’havia disparat una. Així em van trucar com quatre vegades més. Va arribar un moment que la direcció i jo vam començar a pensar que entre la escletxa de la porta de ferro i la del pati es formava una petita corrent d’aire que després feia moure les boletes nadalenques que vam penjar i llavors això feia saltar l’alarma.
Has après alguna cosa dels alumnes? He après… T’ ho dic en sèrio, sona un tòpic, no? T’ ho dic molt de cor. He après bastant, no sé si puc dir molt, de certs alumnes. He après a vegades a valorar moltes coses que a vegades quan ets adult no li dónes importància, i per a tu és una cosa rutinària. De vegades quan parles amb determinats alumnes en determinats moments, tornes a valorar les coses que per a tu era… bé, ni más ni menos, no? Sí, s’ aprèn bastant dels alumnes.
Què és el més gratificant del teu treball? El més gratificant és quan una família, doncs… Quan el seu fill surt d’aquí de quart d’ESO et venen amb gratitud, és a dir, no et venen a donar les gràcies directament, però sí que et diuen doncs, bueno, que estan molt contents de que el seu fill ha estat acompanyat i que per tant gràcies als esforços d’ells i nostres, el seu fill doncs… Ha aconseguit el seu objectiu, és a dir, quan una família reconeix l’acompanyament que ha tingut el seu fill al centre, perquè vagi tirant endavant, i això es ahh, és molt maco perquè és pot dir que és el nostre objectiu com a centre, que les famílies estiguin orgulloses d’haver portat el seu fill aquí, perquè el seu fill/filla ha aconseguit el seu objectiu.
Ets sents realitzada o gratificada al veure els alumnes créixer com a persones? Molt. Mira, el moment culminant és quan fem el comiat de 4rt i el de 2n de batxillerat. Quan fem el comiat de 4rt, òbviament, els alumnes que tu recordes perfectament el primer dia sentats a l’hemicicle, amb cares de tot, quan vas dient els noms de les llistes i la classe que els hi toca, les cares et queden gravades. Potser és el moment que més et queda gravat. I quan marxen a 4rt alguns, recordes el dia en què van arribar. Però, clar, quan és espectacular el canvi és quan marxen a 2n de batxillerat. I quan marxen a 2n de batxillerat, el dia del comiat, és un moment molt especial, pels alumnes -espero- però pels professors és molt especial, aquell dia. I cada any ens passa el mateix. Cada any, quan marxen, te n’adones del que els aprecies, estimes. I les tutores, els professors t’ho diuen. Llavors comencen a recordar: te’n recordes aquest quan va arribar aquí, que no sé què, que no sé quantos…. o que era una mica mogut, i mira’l ara… Bueno, és un moment molt bonic.
Alguna vegada havies pensat que acabaries sent directora d’un centre d’educació secundària? No, el ser directora va ser una cosa fortuïta. Jo era professora i era molt feliç sent-ho, però fa uns catorze anys, per casualitat, vaig ser directora. Ho vaig ser amb el grup de la directiva actual: l’Ascen, el Txomin… Vam estar quatre anys, i ho vam deixar. Vam tornar a ser professors i vam tenir il·lusions, projectes… i vam dir:-”Ostres, i perquè no tornem a tenir il·lusions, projectes…” Llavors vam tornar a presentar-nos, ja més seriosos, per formar l’equip directiu, i ja portem sent-ho sis anys. Però jo no vaig venir a l’institut un dia amb la idea de ser directora,sino professora, però ara que ho sóc, veig que té uns moments molt difícils i d’altres molt agradables.
S’han complert totes les teves expectatives? Buah. S’han complert de passada. Quan tu accedeixen a la direcció d’un centre, veus tot. Jo veia l’altre director, l’altra direcció i veus que treballen; però quan hi accedeixes te n’adones de que feina hi ha, molta. I són càrrecs ( al igual que el de professor) que els fas per convicció, per què hi dius: “Jo penso que estan aquí i podem tirar endavant bons projectes, noves idees i incloure això en el claustre”.És a dir, el ser professor, director, secretari o cap d’estudis són llocs que si vas només per “feina”, ho has de passar molt malament. Si tu vas pensant que fas això perquè t’agrada, perquè ho vull tirar endavant penso que no t’importa el temps o la feina. La feina, hi ha molta; tu penses que potser arribaràs només fins a un punt, però en realitat no quadra, és més elevat a la màxima potència. Però també és molt bo sentir-te acompanyat, ja que la direcció no està formada per només 4 persones,som moltíssima gent.
Tot seguit li vàrem preguntar pel programa IntersECCions, un programa promogut per l’Ajuntament del Prat i en qual el Baldiri participa en diferents projectes. Això és el que ens va explicar la Marta Mañes.
El programa IntersECCions és un programa de la ciutat del Prat, juntament amb la Generalitat, pioner, en tant que vol relacionar cultura, educació i comunitat, amb tot el que aquestes tres paraules engloben. Aquests àmbits tenen com a finalitat treballar junts per aconseguir uns objectius.
Hi estan implicats centres de primària, secundària, l’Escola de música, centres culturals de teatre, Centres Cívics, centres de Visual i Plàstica, l’ASCAP (Associació de Suport a la Creació i la Producció Audiovisual al Prat). Cada centre tria quina línea vol treballar: Lectura, Promoció de l’anglès, Patrimoni, Arts i Ciència i Tecnologia. En el cas del Baldiri vàrem escollir les línies d’ Arts i de Ciència i Tecnologia, tot i que no estem tancats a treballar en altres línies en un futur.
La coordinació d’aquests projectes la porta l’Ajuntament, amb una entesa total amb la direcció del centre, i hi col·laboren amb nosaltres de diferents maneres: en ajudaran en el projecte de Teatre i Música de 3r i 4rt de l’ESO amb unes incursions d’una persona que ens ajudarà unes hores en ensenyar als alumnes de l’optativa expressió corporal i coreografia; una persona de l’Escola de Música ens donarà un cop de mà a 1r d’ESO en fer un teatre amb música en viu; a nivell de batxillerat, l’assignatura de Cultura Audiovisual, una persona de l’ASCAP col·laborarà a fer un curtmetratge, que es presentarà a un certamen; l’ASCAP també col·laborarà amb els alumnes de 4rt A i B en fer un altre curtmetratge; en l’àmbit cientificotècnic hi participen els Centres Cívics Jardins de la Pau i Ribera Baixa amb els alumnes de 2n d’ESO en el tema “Inventem per a la sostenibilitat”, centrat en l’aigua, amb el llenguatge de programació SCRATCH, per tal de crear un joc en base a la idea del tema escollit.
I aquí finalitza la nostra entrevista, vam passar una estona molt agradable i ens va servir per conèixer millor la nostra directora. Fins la propera!
Comentaris recents