Article escrit per Betlem Cuesta i Carolina Torres.

És important recordar?

Albert Gusi, artista, gestor i activista cultural i sobretot amic de Les Vinyes, ens espera a la porta del cementiri. Allà, drets, l’escoltem mentre ens parla del paisatge que veiem i del que intuïm, de la història de Castellbisbal, de la Guerra Civil, de ponts que es van destruir per aturar l’exèrcit feixista, i del riu Llobregat que aquell febrer del 1939 baixava amb poca aigua. Ens explica també la batalla que va durar dos dies, una de les últimes abans que l’exèrcit republicà caigués definitivament a Barcelona tan sols dos dies després. Ens parla dels morts als vorals de la carretera, de persones que recollien cadàvers i els pujaven a carros de cavalls i d’altres que es tancaven a les seves cases tremolant de por. “Allà al fons, en el parterre de l’esquerra del cementiri hi ha una de les 3.000 fosses comunes de la Guerra civil que estan documentades a Espanya – ens diu. “Podria haver-hi entre 7 i 15 persones, però no se sap qui són. Fa anys es va intentar obrir, però en aquell moment no es va permetre. Durant molt de temps cada 1 de novembre hi havia algú que venia i posava flors en aquest lloc, però ara fa temps que això no passa”. I mentre Albert continua teixint històries i paisatge, hi ha algú que es pregunta: I qui posarà ara les flors?

Les persones no podem saber qui som sense apel·lar a la nostra pròpia història, al lloc del qual venim, a la relació que ens uneix amb altres, a les experiències i les històries que ens han fet ser qui som… Recordar és absolutament necessari per viure, per no perdre’ns, per saber d’on venim, no repetir errors o protegir-nos… Però i col·lectivament, passa el mateix? És important recordar el que ha passat en l’àmbit social i polític? Per què? Quina importància té la nostra història més recent en qui som ara?

Amb “La memòria oblidada” ens proposem crear una obra de teatre que parli de tot això, que recuperi la memòria del que hem segut i que ens ajudi a pensar qui volem ser.

A partir de la recuperació de les històries de vida de les nostres famílies, d’altres persones que van viure aquells temps, expertes i altres fonts de recerca històrica (fotografies, documentació, pel·lícules, llibres, documentals…) ens proposem treballar com un autèntic laboratori de creació teatral on investigar, reflexionar i crear al voltant de moments claus del s. XX i el que representen.

Per a portar-ho a terme comptem amb l’acompanyament de Txell Torres, directora teatral i coreògrafa, René Pacheco arqueòleg especialista en l’obertura de fosses comunes, Albert Gusi, artista i gestor cultural, i altres persones vinculades al moviment cultural i de defensa de la memòria històrica. I comptem sobretot amb les famílies que amb els seus testimonis i els seus records omplen la història de vida i la fan més real, més important. 


L’essència del projecte

El teatre de la memòria ja fa alguns anys que forma part de Les Vinyes i alhora, és sempre diferent. Per les històries sempre úniques que emergeixen, per les persones que formen part del projecte i també pel context i la realitat que vivim en cada moment. Amb aquest projecte hem après moltíssim sobre la història més recent del nostre país i les vides de les nostres famílies; però també sobre creació narrativa i escènica, i el que implica treballar com una autèntica companyia teatral que té el repte de representar una obra, però també de crear-la filant les històries i imatges que anem recollint en la recerca.

La creació teatral esdevé l’escenari on aprendre sobre el nostre passat i els llocs d’on venim, però també es posen en joc competències d’ordre superior com ara la capacitat de treballar amb altres, de resoldre problemes, de transformar les idees en creacions utilitzant diferents llenguatges expressius, de treballar de manera autònoma i amb responsabilitat, de buscar la qualitat, la profunditat i la bellesa en allò que fem… Competències, totes elles, que també formen part del currículum educatiu actual i que, per tant, necessiten intenció, espais i temps per poder desenvolupar-les. Els nostres propòsits educatius no poden ser sols paraules, tenim la responsabilitat que els nois i les noies també tinguin l’oportunitat d’aprendre aquestes competències a l’escola. I el teatre de la memòria ha estat, durant molt de temps un escenari privilegiat perquè tot això passi.

Com a docents acompanyar un procés de creació d’aquestes característiques fa de la nostra feina quelcom més exigent i més complex, però també infinitament més interessant.

Al llarg d’aquests anys sempre hem tingut descobertes inesperades i fascinats: històries de sindicalistes que van viure amagats als terrats de Barcelona, gent que es va haver d’exiliar a França, i altres que no ho van aconseguir, presoners dels camps franquistes, biblioteques clandestines, naixements a la Maternitat d’Elna, condemnes de “sedició” per canviar els noms dels carrers del poble… I amb totes aquelles històries que van emergint dels racons silenciats de la memòria, a poc a poc, han anat teixint-se històries que parlen de quelcom nostre i que ens importa. Històries que són també un homenatge i un regal per als avis les àvies, per a les famílies, que des de la platea improvisada s’emocionen en sentir els seus noms, en veure el reconeixement del valor de les seves vides i les dels seus avantpassats.

Malgrat la diversitat d’històries, aquesta emoció sempre batega i aquest sentit, sempre batega, amb més o menys intensitat en funció del grup i de la capacitat que hem tingut de crear una autèntica companyia teatral. Però també en funció del context en el qual vivim.

El moment que vivim

Precisament i ara més que mai el projecte de la memòria oblidada adquireix tot el sentit davant d’un context sociopolític on estem veient el preocupant ascens de diferents ideologies d’ultradreta i la normalització de consignes feixistes en detriment dels valors democràtics que durant la segona meitat del s. XX han inspirat les democràcies de tota Europa.

Aquesta situació coincideix amb la desaparició de les veus que poden parlar de la memòria del que vam ser, del que va passar i de l’incalculable preu que es va pagar per aconseguir l’anhelada democràcia.

La guerra civil, una dictadura que va durant 40 anys i la llei d’amnistia van silenciar moltes veus durant massa temps, un temps que segueix corrent implacable, sent ara, cada cop menys les persones que ens poden explicar que vol dir viure una guerra, una dictadura i quines diferències hi ha respecte d’un sistema democràtic.

Davant aquesta realitat, l’escola té el deure ètic d’educar en la defensa dels drets democràtics. Per a nosaltres és un imperatiu ètic que no construïm la història des de l’oblit sinó des de la dignificació de la memòria i posar l’accent en els valors i els drets democràtics i la justícia social com a elements essencials per a la convivència i pel lliure desenvolupament individual i col·lectiu. Que entenguin la ignomínia que hi ha darrere de consignes com “Viva Franco” importa. Que entenguin què vol dir viure en un sistema dictatorial, a què ens porten els feixismes, què implica la censura o el paper que té la cultura i l’educació ens sembla fonamental. Més encara quan el pas implacable del temps fa que vagin desapareixent les veus d’aquells i aquelles que ho van viure.

Aquest curs dins del projecte hem volgut posar l’accent en eixamplar el focus d’acció de la seva recerca (més amplitud, més profunditat, més lluny en el temps) comptant ja no sols amb les figures dels seus avis i àvies, sinó que, a través de la creació del seu arbre genealògic han anat més enllà en el temps i han eixamplat els límits de la seva recerca.

Així, han descobert històries de rebesavis i altres familiars fascinants (Quants misteris en tot açò! Em sento com si fossin realment investigadors!- deia Júlia). Com quan en Jhonatan va descobrir que els seus orígens no són paraguaians sinó que els seus rebesavis, la Júlia Ferrari mestra i el Manuel Garrido militar republicà eren exiliats espanyols, que primer van arribar a l’Argentina i després al poble de Curuguaty al Paraguai.

Han utilitzat també altres fonts específiques de recerca històrica com el portal d’arxius espanyols PARES o Todos los nombres buscant un fil del qual estirar per trobar dades dels seus avantpassats. I han trobat informació valuosíssima com la Martina que ha trobat documentació sobre la detenció, el judici sumaríssim, l’empresonament i la desaparició del seu rebesavi Santiago, o l’Olívia amb familiars exiliats a França, o en Marc i el seu besavi Manolo sindicalista, republicà i exiliat a França.

Enterrant silencis

El primer dia de projecte, en explicar-los que Espanya era el segon país del món amb més fosses comunes (al davant sols hi ha Camboia), i mentre miraven el mapa de la localització oficial de les fosses Ònia va exclamar: Buahhhh! Això vol dir que podem estar damunt d’una?!! I efectivament, així és. A escassos metres d’on passen el seu dia a dia, al cementiri de Castellbisbal, hi ha una de les més de 4000 fosses comunes que hi ha encara per exhumar. A dintre se sap que hi ha entre 7 i 15 soldats republicans encara per identificar. I hi ha també famílies que busquen els seus avantpassats per donar-los de nou el seu nom, per dignificar la seva memòria i donar-los un comiat.

Per entendre més profundament el que hi ha darrere d’aquesta realitat, hem comptat amb la inestimable ajuda d’en René Pacheco arqueòleg especialista en l’obertura de fosses comunes de la Guerra Civil a Espanya i d’altres països del món, i que ens ha ajudat a entendre tot el què hi ha darrere de l’obertura d’una fossa i el procediment per dur-ho a terme en virtut de la llei de memòria democràtica 20/2022.

L’obertura de la fossa de Castellbisbal està en boca dels alumnes. Per a ells i elles s’ha convertit en una necessitat imperiosa que ha emergit d’una profunda consciència de la seva pròpia història i dels valors de justícia i restauració social col·lectiva. Com diu en René Pacheco “cada vegada que s’obre una fossa s’enterra un silenci”

I qui posarà ara les flors?- pregunta algú.
Les flors, les anirem a posar nosaltres, contesta algú altre.