“Al final són com lliçons de vida, no? Va més enllà d’un projecte acadèmic, és una lliçó de vida.”

Entrevista a Julio, Roser, Anna i Gerard, famílies de Les Vinyes, realitzada per Anna Fermoso i Rosa Martínez.

Ens hem reunit amb les famílies de dues alumnes, una de 1r d’ESO, l’altra de 4t, amb l’objectiu de recollir la seva experiència de les exhibicions públiques. Com són viscudes des de la perspectiva d’una família que les experimenta per primera vegada a una que està acompanyant el tancament del cicle?

Com explicaríeu a altres famílies què passa a les exhibicions públiques?

Julio: Passen moltes coses i totes molt boniques, jo diria que és una festa, ells ho viuen com una festa. Volen ensenyar tot allò que han fet, estan nerviosos i tot el que es mou al voltant d’aquest dia és festa per a ells.

Anna: Quan estan a 1r són molt tímids, tenen molt respecte pel projecte i no saben com explicar-se. A 4t tenen més experiència amb exposar davant la gent i llavors no són tan tímids. Es fa com un treball molt extens de 1r a 4t ESO amb els projectes i cada cop saben gestionar millor les emocions i el fet de saber parlar de cara als pares, no?

Julio: Un dels punts més bonics de les exhibicions que vam veure nosaltres és la sensació que detectes en els nanos que el centre és casa seva i que estan per allà amb tranquil·litat, que estan en un ambient segur, contents, orgullosos d’ensenyar la seva feina.

Anna: La confiança, també, la confiança que tenen els profes amb els alumnes, no? Hi ha un tracte de persona, no sé com dir-ho.

Roser: Nosaltres només n’hem viscut una, d’exhibició, però em va sobtar molt l’entusiasme extrem amb què l’Aina la va viure, no només aquell dia, sinó la prèvia, la preparació… T’ho explicava amb un entusiasme… i tenia unes ganes de convidar els avis…

Anna: Sí, per ells és un moment no només de compartir aquest entusiasme, sinó el fet de poder dir… Hem estat treballant durant tot el trimestre, anem a exposar-ho, que no es quedi allà en un paper tancat. Jo crec que això per ells és molt positiu, molt enriquidor.

Què destacaríeu que aflora en els vostres fills i filles aquell dia i els dies previs?

Julio: Formiguetes. Però una cosa controlada. Estaven emocionats, tenien ganes de fer, d’ensenyar; els nervis d’anar d’un costat a l’altre, però en el bon sentit de la paraula. Tenien una emoció positiva. Sí, sí, sí. I és clar, a casa també ho hem viscut això, ens va sorprendre sobretot quan ens diu: “jo vull anar-hi un dia abans (a veure l’exhibició dels altres cursos), perquè vull veure quin ambient es respira”. Quan em va dir aquesta paraula, vaig pensar… Endavant, si vols veure quin ambient es respira, fantàstic. Sí, explicar-ho d’aquesta manera vol dir que està prenent consciència realment del que significa un projecte i una exhibició pública.

Anna: I és veritat que els de quart també estan nerviosos, com si fos el primer dia. I la primera exposició. Com els de 1r d’ESO.

Gerard: A alguns els hi costa explicar-se davant de la gent… Al nostre fill, per exemple, això l’ha ajudat molt a perdre aquesta por, que al final és molt important. I ho detectes també a la feina perquè és important saber explicar-se i tindre les coses clares, haver-les treballat prèviament… Jo crec que és una feina… molt, molt, molt bona.

Anna: I clar, vosaltres treballeu amb grups reduïts i parleu molt del que es fa a l’escola i del que es fa a la vida, més enllà de l’escola.

Gerard: El treball amb grup és també un tema important. Molt important. Sempre tenim el que no treballa, el que s’arrepenja, el que fa més, el que està a tope i fa el dels altres, perquè vol que surti bé, però a vegades…

Julio: I a casa també hem tingut aquestes converses. El dia que esclata, esclata. I què li dius? Com sempre, paciència… I escoltes, escoltes, escoltes, i l’endemà ho preguntes, i ja està solucionat. Però aquell dia s’acabava el món. Clar, i això és fruit de treballar en grup.

Anna: A mi el que m’agrada és això, el fet de treballar amb gent que tu no t’esperes treballar mai. I pot haver-hi conflictes, però els has de resoldre. No els podem resoldre ni nosaltres, ni els professors. S’ho han de resoldre entre ells. I això penso que els hi dona un caire més madur, quan a altres escoles crec que això els hi falta una mica.

Penso que és una oportunitat fer això i que estigui obert no només a l’entorn escolar. Per ells és una cosa de la qual es poden sentir molt orgullosos. “Ostres, això que estem fent, mira, és prou xulo perquè vingui gent de fora a veure-ho”.

Gerard: Sí, és autonomia, i poder fer les coses per si mateixos. Les exposicions, per mi, són molt importants. Treballar en grup i poder exposar el que han fet. Veus la diferència dels nanos com van canviant, de primer cap a quart, la confiança, la manera d’explicar, la timidesa… Per mi és genial, és una experiència molt, molt important.

Julio: En el treball en grup hi ha un conflicte continu, però des d’una visió positiva. Van sortint conflictes i els hem d’anar resolent, no com un gran desastre, sinó com petits conflictes que ens ajuden a créixer.

Roser: Al final són com lliçons de vida, no? Va més enllà d’un projecte acadèmic, és una lliçó de vida.

Quin potencial creieu que té per als nens i nenes que les creacions i els productes finals dels projectes que fan s’exhibeixin a un públic extern al centre?

Julio: Es veu molta feina, perquè hi ha diferents espais i veus que volen fer les coses bé, perquè les presenten davant d’algú. Jo crec que és positiu.

Roser: Jo penso que és una oportunitat fer això i que estigui obert no només a l’entorn escolar. Per ells és una cosa de la qual es poden sentir molt orgullosos. “Ostres, això que estem fent, mira, és prou xulo perquè vingui gent de fora a veure-ho”. Per ells ha de ser com molt… motivador.

Anna: És molt heavy el que estan fent, eh. Fer el llibre de l’Atles o el de 4t ESO de “El món en guerra”… S’ho estan “currant”. A mi, personalment, em fa molta gràcia quan porto els llibres, a vegades el dia de l’exhibició, tan sols 5 minuts abans, i veig els nanos. La cara. Quan agafen el llibre, ja el tenen allà, que s’ha fet realitat… És una passada. Sí, sí. És una passada.

Gerard: Els llibres són una cosa, però… A les exposicions també hi ha teatres, s’han tirat satèl·lits, es fan llançaments de catapulta… A mi em feien fer matemàtiques, em feien fer no sé què, i no hi veia cap utilitat, en canvi, aquí ho treballen tot fins a un producte acabat. Llavors li veuen la utilitat a cada una de les parts. Veuen per què necessiten les matemàtiques, el disseny, etcètera. L’estadística, tot. Per mi, és molt important mostrar aquest cicle, que jo, fins que no vaig arribar a la formació professional, no vaig veure. I veure-ho em va fer sortir una miqueta de l’ou. Els nanos es pregunten per què serveixen les matemàtiques, per què serveix la llengua, no li veuen el sentit, però quan estan acabant un llibre, veuen la necessitat de no fer faltes, de saber expressar-me, de fer bones fotografies, etc.

A vosaltres, què us aporta venir a aquestes exhibicions públiques? D’una banda, com a família que veniu a veure la feina dels vostres fills i filles i d’altra banda, com a persones que veniu a gaudir d’una exposició i a aprendre sobre diferents temes.

Julio: Quan fas l’aposta per aquest centre, ja saps que aquesta és una de les característiques que us defineix: busques comunitat educativa, no busques un centre tancat, on les famílies no puguem participar. És una oportunitat molt bonica per les famílies poder passejar pel centre com si fos casa teva, poder veure aquest ambient que dèiem de família, de tranquil·litat, de respecte, de relació entre iguals amb els nanos, entre vosaltres. És un dia bonic, com si estiguessis visitant un museu, una exposició.

Quan fas l’aposta per aquest centre, ja saps que aquesta és una de les característiques que us defineix: busques comunitat educativa, no busques un centre tancat, on les famílies no puguem participar.

Gerard: Sí, ens agrada que el centre no sigui un… un enreixat, no? Una presó, on deixes els nanos i ja està, que puguis entrar i puguis veure el que fan. Sempre agrada veure què es fa per un foradet, no? Les exhibicions són una oportunitat per veure tota la feina presentada i l’esforç que hi fiquen…

Anna: Als nanos els hi agrada treballar molt bé perquè quan vinguin les famílies puguin veure realment l’esforç que han fet ells, el que han pogut fer en grup. I amb la feina de tots aquests grups, entre tots fan el projecte. I és brutal. Llavors, l’aire que respira és… d’alegria. De molta alegria pels nanos. Nervis previs. Molts nervis de… “Ostres que no arribem, ostres que ho hem de presentar aquest dimecres, ostres que no sé què… Ah, avui aquesta tarda m’he de quedar, no?” Però quan hi són, és alegria. És molta alegria. I això encara passa a quart, eh? Jo veig la il·lusió dels nanos que t’ho expliquen amb alegria i amb por. Perquè també hi ha allò de… “Ostres, a veure si no em surt bé”. Clar, estan gestionant la pressió. Però es respira alegria.

Rosa: I el dia de després?

Julio: Estan esgotats. A la tarda, quan surts d’aquí estan eufòrics, però esgotats.

Gerard: Estan esgotats de dir… Massa emocions, massa feina, massa… De vegades, per fer-ho bé, inclús no dormen les hores que haurien de dormir.

Julio: És com quan acabes de llegir un llibre, que dius, “ja està acabat, aquells personatges ja estan, aquella història…” i costa a vegades començar amb un altre llibre. Doncs seria això.