Aquest relat, escrit per la Mireia Mat, és una ficció que se situa en el context polític i social de la Segona Guerra Mundial. Forma part de la publicació del projecte Món en guerra que recull totes les creacions literàries dels nois i noies de 4t d’ESO, i també es va publicar al programa de mà de l’exhibició pública dels projectes de secundària del 3r trimestre del curs 2023-24: https://es.slideshare.net/slideshow/exhibicio-publica-programa-de-ma-2324-3t/269575414

 

ANNELISE RICHTER NEUMAN

Civil alemanya a Dresden, 1945

En mig de la incertesa, una passa, una altra i allà estàs, paralitzat totalment. Dempeus davant la porta i amb mil records tu, el meu marit. Acariciant-te la mà cau suaument un pètal de la rosa que em dus, i amb ell, et cau una llàgrima amb una barreja complexa entre emoció i por. Els milers d’anècdotes per explicar al nostre fill sobre batalles, i els milions de petons que tens preparats per a mi t’empenyen a picar a la porta. Ningú t’obre i emocionat tornes a picar. De nou, ningú obre la porta. Tornes a picar, preparat per a sorprendre a la teva família. Novament, ningú obre la porta. L’emoció es va transformant a poc a poc en preocupació. Finalment, obres tu sol i el que et trobes et fa notar per primer cop les espines de la rosa, que fins ara no havies donat importància. Et fan mal, et faig mal, i a mi em fas sentir més culpable que mai.

Et cau la rosa a terra i corres cap al meu cos sense vida, si tan sols hagués sabut que tornaries just el mateix dia que decideixo acabar amb el meu patiment… Amor, tot hauria estat molt diferent. Desitjo que no em culpis, que corris, que cridis, que busquis i finalment trobis tot allò que vaig escriure i m’entenguis.

Et veig agenollat, plorant per primer cop, tu, que eres aquell home que semblava ser indestructible mostres tota la teva feblesa al meu costat. La teva fragilitat em trenca perquè no et trenquis tu. No ho pots veure, però t’abraço amb tota la meva força per a ser jo la que ofegui el dolor que a tu t’acora, i et guio cap a totes les explicacions, que agafes, mires i comences a llegir:

La nit

La nit de l’infern, qui ho anava a dir.
Qui m’havia de dir que m’arrabassarien allò que més estimo.
És carnestoltes, temps de festejar i gaudir, 
el seu somriure em dona la vida, somio amb el teu per no perdre-la.

Sona l’alarma, forta alarma
senyal de mort i avions, mort…
Fugim d’aquesta, ell petit, jo intentant ser gran.

Aixoplugat refugi, escut de milers d’animes desesperades.
Patiment a porta tancada,
il·luminada nit ens espera.

Primer bombardeig,
de les pors faig un conte
dels ensurts una il·lusió
tot per ell, petita innocència.

Pateixo però canto,
al meu somriure amagada la desesperació.
Massa, massa gent
petit, no ploris.

Abraçats a l’esperança la seva mirada em parla,
em trenca.
Ell i jo sols entre molta gent,
sols ell i jo.

Nou senyal, s’ha acabat.
Tothom marxa
alegres per la seva vida,
com estan d’equivocats.

Nosaltres no marxem,
ens aferrem a la seguretat.
Anem a bona cantonada,
maleïda sigui la cantonada.

Deixes la pàgina a terra. Penjant d’un fil de vida em mires i jo, jo me’n penedeixo. Et necessito parlar, dir-te que no he sabut viure sense tu i és per això que estic aquí. Tant de bo no m’haguessis abandonat aquell dia, de debò era tan important lluitar? Són més importants els maleïts aliats que la teva família?, que jo? Amb els ulls envidriats agafes la següent pàgina i continues:

Segona alarma, terrible condemna.
Empentes i crits ens atrapen, ens ofeguen.
Petit meu, gran plor.
Seré mala mare?

Dolça jove s’apropa,
indefensa em mira i somriu.
Gràcies, Emma, realment gràcies.
Em fas sentir acompanyada, companyia…

Petites paraules li surten al meu nen
Alaric, per què amb ella sí?
No em culpis petit,
parla’m a mi, jo t’estimo.

Perdó de tot cor,
petit no ploris, petit… petit?
Alaric respira!
Milions d’espines se’m claven al cor.

Jo parada i ella l’agafa,
ha marxat a les seves mans,
no a les meves.
Emma has mort al meu nen.

La miro, em mira,
ens abraça el silenci.
Ell brilla amb els estels, i jo,
jo només vull pujar amb ell en aquest perillós cel.

Ella m’ha llevat la meva vida,
estic sola,
tinc por sola,
ploraré per tu sempre sola.

Tot culpa teva Emma,
o culpa meva?
Ha marxat a les teves mans,
no a les meves.

Caus, caus i ja no em pots mirar, així que et miro jo. Estirat al meu costat s’ajunten les nostres ànimes mirant al cel, connectant amb ell. Estem junts, tornem a estar junts i la culpa, ni teva ni meva, menys encara seva, però ens culpem. L’amor ens impedeix separar-nos, tot i estar separats, que és el nostre amor? Vaig trobar en la teva felicitat la meva, i en la nostra la seva, però vas marxar… Em vaig quedar sola amb el teu amor a quilòmetres i amb el seu als estels. S’apagava, jo esperava, però s’apagava, és més, m’apagava i no podia. L’Emma, veia a l’Emma per aquí, per Dresden, i les rialles de l’Alaric fugien pels seus rínxols i en la intensitat dels seus ulls marrons, emmagatzemades les seves petites llàgrimes. No aguantava i vaig deixar de fer-ho.

És en aquest moment, quan us torno a tenir amb mi, que miro enrere i entenc la complexitat de tot plegat. Atrapats en una immensa guerra res depèn de nosaltres. Queden els més forts, però per aquells els que encara tenim cor és el pitjor infern que ens podem imaginar. Selecció natural li diuen, per a mi, ser persona. Tot és relatiu, tothom té diverses versions i és impossible mantenir l’objectivitat en el que ens envolta. La impotència és inevitable, els de dalt juguen amb titelles, nosaltres els seus guinyols. Bé que volen la victòria per nosaltres, per un món millor, que irònic que els hi importi tan poc perdre’ns! Sí això depengués de mi i em deixes portar per la ràbia estarien tots morts. Per contra, si em mantingués serena ho aturaria tot en sec. En ambdues opcions em quedaria la vida, encara viuríem. Així mateix, el seny estaria ben perdut. 

En mig de la incertesa, i de la guerra, amor, sempre estarem junts.