“Aquesta feina pot ser un plaer immens i una font d’aprenentatges infinita”

Núria Orte

Al juny del 2023 acomiadarem a la primera promoció de nois i noies que van començar a Les Vinyes quan tenien tres anys. En la seva cerimònia de graduació, com no podia ser d’una altra manera, Núria Orte els va dedicar unes emocionades paraules, a ells i elles, i també a les seves famílies. Es notava en la seva veu agraïment i satisfacció pel temps i les experiències compartides. I aquells que vam tenir el privilegi d’escoltar-la ens vam emocionar. Pel que va dir i pel que significava. I és que Nuria forma part de l’essència mateixa i de la història de Les Vinyes. Estava quan tot era un somni encara, i durant tots aquests anys l’ha cultivat i la fet créixer amb el seu treball constant, amb la seva estima, i amb l’alegria que continua generant-li escoltar i compartir amb els nens i les nenes. Ara, després de trenta-set anys de ser mestra Núria Orte es jubila. Ho fa quan Les Vinyes ha fet un cicle de vida complet, i és bonica aquesta coincidència, aquest acompassar que tenen a vegades els ritmes de la vida. Ara, se li obre un temps nou que omplirà de llibres, de viatges i de moments compartits amb persones estimades. Però no volíem deixar l’ocasió de conversar una estona amb ella abans de que comenci aquest temps nou. Escoltar-la és un privilegi i un regal, perquè Núria parla del que ha après i ha viscut en tots aquests anys com a mestra. I entre les seves paraules es desvetlla allò realment important.

Núria fa més de trenta cinc anys que ets mestra, però abans vas ser alumna! Com eres quan eres petita? Què recordes de la teva escola i de la teva infantessa?

Era una “bona nena”. Juganera i “belluguet”, però em “portava bé” i era bona estudiant. A l’escola primària vaig anar a les Escoles franceses. L’educació allà era molt rígida i les mestres una mica distants, però a la secundària se’m va obrir tot un món. Vaig trobar mestres que em van enamorar amb la seva manera de veure el món. Recordo una de socials i filosofia que es deia Amelia Valiente que m’encantava.

I en acabar la secundària vas decidir ser mestra. Què és el que et va portar a estudiar magisteri?

 

Dubtava entre ser mestra i ser hostessa de vol perquè sempre m’ha agradat viatjar, aprendre idiomes… Però finalment em vaig decidir per l’educació infantil. Sóc mestra d’infantil per vocació. Podria haver fer primària, però m’encanten els nens i les nenes a aquestes edats. Em fascina com van descobrint el món, m’encanta escoltar-los, descobrir amb ells. La seva mirada del món, l’alegria que tenen, la seva innocència, la seva sorpresa s’encomana… Per tot això vaig decidir ser mestra.

Vaig estudiar a la UB, que en aquell moment era la facultat de magisteri més conservadora. Però vaig aprendre molt i vaig tenir alguns bons professors. Ara bé, vaig aprendre en un pla purament teòric. El que et fa aprendre de veritat és estar a l’aula, compartir amb els infants i les famílies.

I com van ser els teus inicis a una aula? Què recordes de les teves primeres experiències com a mestra?

La veritat és que la primera experiència va ser molt difícil. Va ser a una escola bressol de Barcelona. Tenia 46 nens i nenes de 3, 4 i 5 anys a una aula. No es podien bellugar. I a sobre em deien que havia d’ensenyar a llegir i a escriure als més grans! Era inhumà! Actualment el que passava allà seria totalment denunciable.

Però aquella feina, per sort, va durar poc i les següents substitucions van ser experiències molt més positives, malgrat les dificultats. La primera va ser a Premià. Eren els primers anys de la immersió lingüística i es veia molt clarament els bàndols al claustre. Però després en van venir moltes més. En totes elles he tingut la sort de trobar bones companyes i companys i d’aprendre molt. Recordo especialment el companyerisme que es respirava a l’escola Tatché (Ripollet), va ser molt maco. Tenia una companya amb qui ens enteníem molt i vam aprendre molt juntes. Recordo també el Teresa Altet on la situació era força complexa pels infants i les seves famílies i l’equip de mestres teníem moltes ganes de provar coses noves.

Després vaig venir a Castellbisbal, primer a l’escola Montserrat i després a Les Vinyes. Aquí he passat una part importantíssima de la meva vida laboral.

L’ambient entre els mestres és molt important. Si ens podem ajudar, si podem parlar, aleshores, tot flueix. Però, si hi ha mal ambient cadascun es tanca i l’escola no avança. És molt important que al lloc de treball hi hagi molt bon ambient i cadascun és responsable de les coses que fa o que deixa de fer. De les que aporta o no. Passem moltes hores, tenim un objectiu comú que són els nens i les nenes. És bàsic arribar no a confrontacions, sinó a acords. També hi ha una qüestió de respecte. A vegades hi ha coses que tu les faries de manera diferent, però cal poder parlar, cedir i arribar a acords.

En tots aquests anys, segur que hi ha alguns grups que recordes d’una manera especial, no?

La veritat és que si. Recordo molt un grup de cinc anys de l’escola Torrella de Terrassa. Era el grup més complicat a nivell socioeconòmic que he tingut mai i veies com agraien o com s’espabilaven aquells nens i nenes… Era molt emocionant. Me’n recordo molt de tots i cadascun d’ells.

També recordo el primer grup que vaig tenir al Montserrat. Els vaig acompanyar tres cursos i veure l’evolució d’aquells nenes, com aprenien, com creixien i com s’anava teixint la relació amb ells i les seves famílies, com s’anava construint tot, va ser molt emocionant.

I també tinc un record molt especial per a la primera promoció de Les Vinyes. Del no res vam començar a caminar i en aquells moments vaig sentir molta complicitat de part de les famílies. Apostaven per una escola quan encara no hi havia res. Em preguntaven: però al setembre, tindrem escola? I jo sols podia dir-los: “A mi m’han dit que sí”. Va ser una aposta valenta per part de tots i va ser maco com s’anava creant tot.

Que emocionant viure tot això i veure com ha anat creixent! En aquell moment tu treballaves al Montserrat i pel que expliques estaves molt bé allà. Què és el que et va decidir a engegar un projecte com Les Vinyes?

Efectivament, jo guardo un fantàstic record del Montserrat. Fèiem projectes, no eren tan oberts com aquí, però podies fer, podies crear, inventar… Durant molts anys, era la única escola del poble i hi havien molts grups, però a nivell de companys hi havia molt bona sintonia, molt respecte i una voluntat de construir junts. Però a mi sempre m’han agradat els reptes.

Quan es va començar a crear Les Vinyes, li van proposar a Rosa Sardà la direcció. Ella no es veia amb cor de començar amb tres anys i aleshores Lluís Baulenas, l’inspector de la zona en aquell moment, va començar a preguntar i a parlar amb les diferents escoles de Castellbisbal. Finalment em van proposar dirigir Les Vinyes durant un any i al curs següent, quan ja comencés la secundària, seria Rosa la que assumiria la direcció. Quan m’ho van proposar, m’ho vaig pensar molt. Però finalment vaig decidir atrevir-me per què em permetia fer canvis, conèixer altra gent, aprendre a fer de manera diferent…

Quan vam començar, sols hi havia una maqueta del que havia de ser l’escola. Com va anar fent-se real tot això?

La veritat és que amb la Rosa ens vam entendre molt. També amb l’equip de mestres que va anar arribant. El primer any érem quatre mestres, un conserge, la coordinadora de menjador i quaranta un infants de 3 anys. El segon curs el claustre érem sols onze persones i estava tot per fer, però volíem que allò sortís bé. Va ser bonic, però també difícil en alguns moments. Hi va haver un component d’il·lusió molt important, va ser això el que ens va fer tirar endavant, perseverar.

Quins diries que han estat els moments més durs o més complicats per a Les Vinyes?

Un dels moments més complicats va ser quan van voler tancar l’aula de 3 anys a Les Vinyes, i la lluita de les famílies va permetre que això no passés. Alhora, no em cansaré de repetir que la pandèmia ens va fer molt de mal perquè va trencar molts lligams: interns, entre etapes… Cadascun havia d’estar a la seva aula, va haver un tancament…

Però ara, mica en mica, hem anat recuperant aquests lligams i em fa feliç veure com s’han tornat a restituir els vincles, els projectes compartits… Encara queda camí, però és bonic veure com va rebrotant tot.

Núria, si ens haguessis de donar un consell a una mestra que comença, què li diries?

Que estimi molt als nens, als nois i a les noies. Que sigui pacient i que no perdi la capacitat de meravellar-se. Li diria també que no s’ha de sentir sol o sola, que acompanyi i que es deixi acompanyar per altres. Que escolti i que rigui molt amb els nens. Estar prop dels infants, et fa mirar el món d’una altra manera cada dia. Aquesta feina pot ser un plaer immens i una font d’aprenentatges infinita.

El dia 3 de setembre la Núria tancarà un cicle en la vida, per obrir-ne un de nou. Serà estrany no tenir-la cada dia a l’escola, no compartir amb ella, o demanar-li consell… Però la Núria és i serà Les Vinyes i el seu riure i la seva estima continuarà bategant en el que som i en els somnis de futur.

Gràcies per tant, “Núriaorte”.

Aquesta entrevista forma part del programa de mà de l’exhibició pública dels projectes de secundària del 3r trimestre del curs 2023-24:
https://es.slideshare.net/slideshow/exhibicio-publica-programa-de-ma-2324-3t/269575414