Entrevista realitzada per Nil C i Aniol C (1r ESO).

Fins on pots arribar amb la bicicleta?

En Domi (o Domingo) va venir un dia a l’escola a parlar-nos dels viatges que ha fet arreu del món. Va ser una xerrada molt interessant, ens va ensenyar moltes imatges i algun vídeo que havia fet i ens va explicar moltes històries, sobretot de les persones que és trobada fent ruta. Ha fet molts viatges per tots els continents, i fins i tot ha creat una fundació per recaptar material escolar i diners per a una escola de Tanzània que també ha fet ell amb ajuda d’uns amics. Compartim amb vosaltres l’entrevista que li vam enviar fa uns dies mentre estava de viatge pel Japó.

Per què et dediques a viatjar tan lluny?

En primer lloc, jo no em dedico a viatjar, ja m’agradaria la veritat! … Vaig demanar una excedència a la feina per poder viatjar i viure les aventures que sempre havia somiat. Viatjar és una manera de conèixer altres cultures, gent i llocs en primera persona, i no a través del que llegeixo o m’expliquen altres persones. Viatjar et fa aprendre coses noves cada dia, i sobretot a valorar molt més tot allò que tenim a casa, a empatitzar i respectar als altres. També crec que no importa la distància del viatge, les destinacions no es mesuren per quilòmetres sinó per les ganes de viure aventures!

Quin és el viatge més llarg que has fet

Si parlem de distància el viatge més llarg és el que vaig fer a Nova Zelanda, però el viatge més llarg en el temps va ser quan vaig anar del Canadà a Costa Rica durant un any i mig. Vaig travessar tot el Canadà fins a Alaska amb bicicleta, després vaig travessar el riu Yukon en canoa, i finalment vaig viatjar des d’Alaska fins a Costa Rica en furgoneta.

Ara mateix estàs de viatge al Japó, què t’has sorprès d’aquest país?

El Japó és un país molt gran i les seves ciutats estan superpoblades, però, tot i això, l’ordre que impera al país és absolut, per exemple la neteja: tots els carrers estan molt nets tot i que no tenen papereres. També m’ha sorprès el respecte i l’educació, si et deixes alguna cosa en algun lloc és gairebé improbable que algú t’ho agafi o et robi. Una altra cosa que no havia vist abans és veure nens petits, potser de 7 o 8 anys, anar sols en metro. És un país amb una gran barreja entre tradició i modernitat, hi ha un gran contrast de passejar per barris on han viscut samurais al costat de barris molt moderns plens de llums i neons. Veig que el Japó és un país que té molta cura de la seva història, la seva naturalesa i la seva cultura. “La naturalesa m’aporta molta pau, i això és el que t’ofereix Nova Zelanda”

Durant la teva presentació a la nostra classe ens vas dir que t’havia agradat molt la bellesa de Nova Zelanda, per què?

És molt difícil respondre aquesta pregunta, la bellesa d’un lloc no sempre és igual per a tothom. Jo soc un amant de la natura, m’aporta molta pau, i això és el que t’ofereix Nova Zelanda: paisatges gairebé solitaris, amb enormes llacs de color blau turquesa i prats verds infinits. Nova Zelanda té dues illes, per mi l’illa del sud és molt bonica, és més salvatge. Molts llocs són difícils d’explicar el perquè t’agraden i Nova Zelanda és un d’ells.

Per a tu és més important viatjar a llocs on puguis veure animals salvatges en el seu hàbitat natural?

Tots hem vist animals salvatges al zoo, a la televisió, en fotografies…, però veure’ls en el seu hàbitat, d’una forma totalment lliure i salvatge és una cosa que t’emociona. Poder sentir a una cria d’os cridar a la seva mare perquè té por, o escoltar les balenes sota l’aigua com es comuniquen, és una cosa que només es pot veure quan ets en el seu hàbitat. Recordo una vegada a Àfrica veure una família d’elefants travessar un camí. Estàvem parats observant-los des del cotxe, quan els elefants ens van veure van fer un cercle per protegir als més petits, i el mascle cap del ramat, va obrir les seves orelles en forma d’avís perquè no ens acostéssim, i així van passar tots junts a l’altre costat del camí.

Ens pots explicar el teu projecte “Un cim un somriure”?

La nostra petita ONG neix amb la il·lusió d’ajudar a la gent més necessitada allà on havíem anat de viatge. Però en un viatge que vam fer a Tanzània vam conèixer un petit poble on els nens anaven a una escola que no tenia ni taules, ni cadires, seien a terra, tampoc tenien llibretes, llapis… En veure aquesta necessitat vam decidir començar a construir una petita escola, i finançar l’alimentació i escolarització dels nens del poble d’entre 3 – 6 anys. En els últims 6 anys hem construït 3 aules, un camp de futbol, una cuina, banys i un pati. Hem contractat també a dues professores, dues cuineres i una persona de manteniment. Hem construït un galliner i una quadra on hi ha dues vaques que els donen la llet per l’esmorzar dels nens i nenes. Ara tenim un nou objectiu que és poder fer-nos càrrec també de l’escola dels nens i nedes de 6 a 13 anys, ells tenen molt poc material escolar i unes instal·lacions en molt mal estat.