N’hi havia moltes, de totes mides, totes desmuntades i totes escampades pel terra (ens les han facilitat les famílies):
“Són caixes”.
“Caixes de cartró”.
“Les caixes serveixen per guardar-hi coses”.
Quan la música va començar a sonar, totes i tots s’hi van posar amb moltíssim entusiasme:
Primer, les examinaven trepitjant-les, aixecant-les i intentant muntar-les…
I, quan aconseguien muntar-ne alguna, se la ficaven al cap, s’hi ficaven a dins, s’hi amagaven, l’arrossegaven, la feien rodolar amb ells mateixos a l’interior, les apilaven, en posaven una dins l’altra…
I, com per art de màgia, les caixes eren una casa, un castell, un cotxe, un avió, un llit, una xemeneia, una cova…
Segur que ens ha passat a totes i tots:
Regalem un joc a un infant i acaba jugant amb la caixa.
“Una bona joguina és la que, sense ser res en concret, pot ser-ho tot.”
Francesco Tonucci
