Fa mesos que em fascino observant com la Pili va acompanyant als infants de la Llopada. Cada dimarts ens saludem pel matí amb l’energia que ens caracteritza compartint històries de vida que ens genera una bonica complicitat per començar la jornada.
Una mestra pot aprendre molt d’una altra i a la nostra professió és un aliment amb moltes vitamines que fa que a partir d’aquell moment puguis enriquir-te una mica més.
En aquesta ocasió la meva mirada es va focalitzar en una proposta de medi natural que implicava entre d’altres coses, un moviment dels infants entre dins i fora de l’escola en l’aula dels llobets i llobetes. Com tenen la porta oberta veig que estan manipulant concentrats fil ferro, punxons i cacauets.
Al cap d’una estona sento que marxen engrescats i es van dirigint cap a els arbres de la vora de l’escola; uns infants arriben sols a les branques i uns altres amb l’ajuda de la Pili. Durant l’estona d’esbarjo li demano a la mestra per la meva curiositat i ella em va relatant la proposta i descobreixo el misteri: són unes «menjadores» pels ocells.
El que em meravella és que la meva intriga també es desperta en els infants més petits i grans de l’escola que de manera natural i espontània volen col·laborar fent més menjadores pels ocells de la vora de l’escola. S’ha produït allò tan màgic que uneix a totes les franges d’edats de l’escola. Segurament les motivacions de cadascun són diferents; unes més cognitives, unes altres més emocionals, d’altres físiques i unes altres relacionals. El més important és que totes estan bé i estan validades sota el paraigües de compartir una estona d’escola. Aquests moments generen complicitats de diàlegs i de silencis que generen aprenentatges i benestar.
Els dies passen i la Pili i jo continuem reflexionant sobre la forma i el contingut de la proposta; surt el dubte de si estarem « malcriant» a aquests ocells perquè estem proporcionant un aliment artificial que res te a veure amb els cucs, les formigues i les llavors que estan acostumats a menjar. Parlo amb el Miquel, un amic biòleg, que ens aclareix que el que fem és una ajuda puntual durant els mesos de l’hivern en un entorn hostil.
Les menjadores ja formen part de l’escenari de l’escola i els infants fixen la mirada i somriuen satisfets al veure que tots els cacauets estan foradats; podem percebre en els seus comentaris que hi ha un sentit molt honorable a allò que estan fent. Potser la Natura també ens mira i somriu agraïda.
Gràcies Pili!
Podeu veure més fotografies clicant a sobre d’aquesta última imatge.
