Història

CAL NICOLAU

Denominació: Cal Nicolau Ric
Situació: Plaça de la Vila, 7
Límits: Tramuntana: Carrer Revall
Migdia: Plaça de la Vila
Sol ixent: Casa d’Alfons Morral
Ponent: Casa de Lluís Parera
Parcel·la cadastral: 821011
Superfície cadastral: Solar: 477; soterrani: 460; Baixos: 460; Segon pis: 489
Superfície registral: 492,12
Naturalesa domini: Bé patrimonial immoble
Número d’ordre: 13
Títol d’obtenció: Compra a Joan Nicolau Trillas
Data d’adquisició: 4 de desembre de 1975
Dades registre propietat: Tom. 930
Llibre 71
Foli: 210
Finca: 713. Inscripció, 10

– Descripció

Casa construïda l’any 1834. Consta de celler, planta baixa i dos pisos. És seu de l’Escola Municipal de Música. La façana, si bé sòbria, és d’aspecte monumental. La planta baixa s’obre en quatre portals, dos de centrals de mig punt, i un de quadrat a cada banda, i als extrems, a l’esquerre, un portal d’escala de perfil rectangular, rematat sobre la llinda per una tarja de mig punt, mentre que a la dreta, per tal de repartir simètricament les obertures, s’ha optat per simular l’existència d’un portal de les mateixes proporcions, però tapiat. Al primer pis – o planta noble -, la façana ostenta tres balcons, un de central doble, situat sobre els dos portals rodons, i un de més petit a cada costat. El balcó central correspon a l’antic saló de la casa, i els dels extrems a dues habitacions de sala i alcova, la de la dreta, coneguda amb el nom de “Cambra de la Reina”, per haver-la ocupada la reina Isabel II, en una de les seves visites a Barcelona. Els quatre balcons del segon pis són de característiques similars als anteriors, però aquests són sostinguts per mènsules, i corresponien als habitatges situats sobre la planta noble, als que s’accedia per l’escala de l’esquerre. Totes les baranes són de ferro forjat.
El vestíbul del portal d’entrada és cobert per una volta de maó, i dóna accés a un pati rectangular, delimitat per vuit columnes toscanes de pedra de Montjuïc, dues de centrals, definint un atri, i tres de laterals, a banda i banda. L’espai entre columnes és tancat per grans carreus de pedra, excepte en sis, que a la part superior, presenten finestres amb reixa de ferro forjat, i sis obertures de ventilació a la base. A les reixes que flanquegen les columnes de l’atri, podem veure les inicials “AN”, a l’esquerre, i la data “1834”, a la dreta.
L’escala d’accés a la plana noble, s’inicia a l’ interior de l’atri, a la dreta, i és formada per quatre trams de graons de pedra, amb una barana de ferro forjat amb passamà de fusta. La distribució interior de les dependències de la casa, es fa a través d’un corredor que té com a centre el pati. El saló i dues habitacions de sala i alcova, donen sobre la façana de la plaça de la Vila, i el menjador i altres dues habitacions, també compostes de sala i alcova, a la galeria del carrer del Revall. Tots els espais, són decorats amb composicions murals d’estil imperi, en les que predominen les blondes i draperies, les garlandes i els corns de flors i fullam, els ventalls i les corones de plomes, les referències a l’amor, les cariàtides i els cistells de fruita, l’evocació de paisatges, les estacions, i diverses escenes mitològiques, preferentment localitzades als sostres. En opinió del Dr. Francesc Fontbona, historiador de l’Art, i especialista en pintura catalana del segle XIX, el conjunt mural de Cal Nicolau, és únic a Catalunya (1994). Això no obstant, la manca d’una protecció adequada a l’hora de fer les obres de l’Escola Municipal de Música, va ocasionar la destrucció de les pintures de l’antic saló de la casa, utilitzat actualment com auditori, i també en va malmetre d’altres. L’any 2003, l’Ajuntament de Martorell, va aprovar un projecte de restauració presentat pel Sr. Emili Julià, actualment en fase d’execució. Aquest projecte, perioditzat a mig i llarg termini, contempla la consolidació i restauració de tot el conjunt mural. El setembre de l’any 2005, va finalitzar la restauració de la cambra de la Reina, un dels espais més emblemàtics de la casa.
Protecció: Bé Cultural d’interès Local (BCIL)

– Memòria històrica

L’increment del preu del vi i l’apertura de nous mercats, durant els anys 20 i 30 del segle XIX, va anar expandint de manera progressiva el conreu de la vinya, i va facilitar l’acumulació de capitals per part dels terratinents, especialment durant la crisi generada per l’aparició de la fil·loxera en la viticultura francesa (1869), que va ser aprofitada pels productors i comerciants catalans, per a multiplicar les seves exportacions. Aquest va ser el context, en el que tres generacions de la família Nicolau, es van passar a dir “Ric”.
L’any 1820, coincidint amb l’inici del Trienni Constitucional, Anton Nicolau Canalias, hisendat, natural de Castellbisbal, propietari de la masia de can Nicolau de Dalt, es va traslladar a viure a Martorell, en companyia de la seva esposa, Teresa Pasteller, i de dos fills de curta edat, Josep, de 4 anys, i Teresa, d’uns mesos. No fora res d’estranyar, que el desplaçament de la família a Martorell, hagués estat motivat per la inseguretat que les bandes armades havien generat en el medi rural. El matrimoni va tenir cinc fills més: Magí, Jaume, Miquel, Domingo, i Maria, la majoria d’ells, morts en la infància. Teresa Pasteller, l’esposa, va morir el 1831.
L’any 1834, Anton Nicolau, va emprendre la construcció de la casa de la plaça de la Vila, i poc després, un cop acabada l’obra, va encarregar la decoració mural que abans hem descrit, probablement coincidint amb el matrimoni de l’hereu, Josep Nicolau Pasteller (1816-1869), amb Rosa Bujons, celebrat el 1839. No coneixem l’autor d’aquestes pintures, però el seu repertori iconogràfic, és molt similar al dels motius decoratius que il·lustren els jocs de cartes de Francesc Santacana Campmany (1810-1896), conservats al Museu l’Enrajolada, datats un any abans del matrimoni de Josep Nicolau (1838).
Anton Nicolau, va ser alcalde de Martorell (1845), i va ser el primer, que amb l’assessorament d’un “artista comisionado” – aquest artista deuria ser Francesc Santacana Campmany -, va redactar el primer catàleg d’edificis d’interès històric de Martorell (1845).Josep Nicolau i Rosa Bujons, van tenir quatre fills: Josep Anton, Joaquim, Josepa i Francisca. A la mort del pare l’any 1869, Josep Anton, el primogènit, de 26 anys, esdevé hereu universal, i entra en possessió de l’herència paterna, integrada per una trentena de finques, entre elles la casa de Martorell, que ja d’entrada va hipotecar junt amb altres cinc propietats, a favor del seu germà Joaquim, de 21 anys, estudiant de dret, pel valor d’un préstec de 114.000 pessetes que aquest l’hi havia fet, comprometent-se a retornar-li els diners en el termini de tres anys, i a abonar-li un 5% d’interès anual. Trenta set anys després, el 1906, moria “l’hereu”, sense haver pogut aixecar l’hipoteca de la casa, i també poc després el seu germà Joaquim, casat amb Anna d’Olwer i Vantró, pares de Lluís Nicolau d’Olwer. L’any 1911, l’hipoteca es va inscriure a favor de la vídua, Anna d’Olwer, fins que tres anys després, el 1914, Juan Nicolau Carreras, l’hereu de Josep Anton Bujons, va aconseguir de cancel·lar-la en el que afectava a la casa de la plaça de la Vila, abonant 10.000 pessetes a la vídua del seu oncle Joaquim.
Josep Anton Nicolau Bujons (Martorell, 1842 –Barcelona, 1906), i el seu nebot, Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 – Mèxic, 1961), fill del seu germà Joaquim, són probablement, les dues figures més rellevants de la família Nicolau, sobretot el segon, Lluís Nicolau d’Olwer, un dels personatges més fascinants de la cultura i la política catalana de la primera meitat del segle XX.
El primer, Josep Anton Nicolau Bujons, va assolir un gran prestigi social, com a home de negocis, col·leccionista d’art, i amic personal de la reina Isabel II (1833-1904), a la que ell, a 18 anys, havia conegut a la casa paterna (1860), en ocasió de la visita que la reina i la seva família feien a Catalunya. Segons el testimoni d’Isidre Clopas, la Reina va ser obsequiada pels propietaris martorellencs, amb una festa veneciana celebrada a Can Abat, on amb l’aigua de l’Anoia s’havia creat un llac per a petites embarcacions. Cal dir, que dos anys abans, el 1858, Charles Clifford, fotògraf de la Casa Real, havia estat a Martorell, on va fotografiar el Pont del Diable – és la primera fotografia que coneixem d’aquest monument -, i les obres de construcció del nou pont del ferrocarril. Si s’observa aquesta fotografia, es veu la figura d’una dona abillada amb robes de classe alta, dirigint la vista al pont en construcció. És la muller del fotògraf ?, o es tracta de la reina Isabel II ? No ho sabem. En tot cas, la imatge del Pont del Diable, era familiar a la sobirana. Una de les vaixelles del Palau Reial de Madrid, amb dibuixos de monuments espanyols, està decorada amb cinc vistes diferents del Pont del Diable de Martorell, i per altra banda, durant la seva visita a la fàbrica de l’España Industrial de Barcelona, havia presenciat el procés d’estampació d’una indiana, amb el dibuix del Pont del Diable i Montserrat. Al Museu Municipal Vicenç Ros, es conserva un fragment d’aquesta estampació, donació de la baronessa de Güell. Un altre martorellenc vinculat durant molts anys amb Isabel II, va ser Josep Sunyol, metge personal de la reina.

El 15 de desembre de l’any 1889, l’escriptor Arístides Mestres (1850-1899) – germà del també famós escriptor Apel·les Mestres -, va publicar a la revista “La Ilustració Catalana”, un extens article, parlant de la col·lecció d’Art de Josep Anton Nicolau Bujons, del qual reproduïm aquests fragments:
“Dias passats tinguérem la satisfacció de visitar la rica é inagotable colecció d’antiguetats que poseheix lo nostre amich D. Joseph A. Nicolau Bujons, fill de Martorell i resident a Barcelona. Lo efecte que produheix la entrada en lo seu gran saló, decorat admirablement y sense que al mateix temps s’observi en son interior la més mínima nota discordant, seria sols comparable á la impressió causada per un d’aquells cuentos de las “Mil y una nits”.

“Lo Sr. Nicolau s’ha dedicat desde jove com laboriós viticultor de que gosa molta fama, á millorar lo patrimoni que havia heredat dels seus pares. /Y una volta assegurat lo pervenir de la seva família ab la producció de vins generosos, llavoras comensà á dedicarse per complet al estudi de las bellas arts, tota vegada que son esperit únicament gosa, quan se troba rodejat de curiositats artísticas y tota mena d’obras del ingeni humá./ Vet aquí, donchs, la historia del personatje que avuy nos ocupa.”

La col·lecció de Josep A. Nicolau era molt diversa: pintura renaixentista i barroca, gravats, escultura, orfebreria, rellotges, porcel·lanes, mobiliari, numismàtica, i altres objectes preciosos. També va exercir el mecenatge i la protecció sobre molts artistes del seu temps: ”Lo reputat coleccionista es al mateix temps un decidit protector de las arts modernas, cosa que per nosaltres es lo principal”, diu Arístides Mestres, i afegeix, ja al final del seu article: “Si tots aquells que tenen més capital del que las sevas necessitats exigeixen, tinguéssin a bé imitar·lo, llavoras los artistas viurían en la abundancia, contribuhint al mateix temps á aminorar las penalitats del poble. /Y llavoras també en lloch d’ésser olvidats després de la seva mort, viurían eternament en la historia com altres Mecenas, unint son nom als de aquells hòmens ilustres que tingueren lo bon gust de protegir.”
Arístides Mestres, ens dóna una llarga llista dels artistes afavorits per l’amistat de J.A. Nicolau: Josep Lluís Pellicer (1842-1901), a qui el col·leccionista va dedicar una sala de la seva casa: “la qual se troba literalment atestada de dibuxos, acuarelas, sèpias y treballs á la ploma” d’aquest artista; Ramon Tusquets (1838-1904), també amb una sala pròpia, “en la cual poguérem admirar varis passatjes de la historia de Catalunya, pintats per lo citat Sr. Tusquets”; Ramon Martí Alsina (1826-1894), un dels artistes més ben representats a la col·lecció, amb un espai monogràfic, “ahon s’hi troban de manifest trenta o quaranta quadros del anomenat pintor”, mentres que en altres habitacions de la casa, segons la minuciosa descripció d’Arístides Mestres, hi havia penjades obres de Josep M. Tamburini (1856-1932), Francesc Torrescassana (1845-1918), Antoni Caba (1838-1907), Ramon Amado (1844-1888), Modest Urgell (1839-1919), Francesc Sans Cabot (1834-1881), Ignasi Pinazo Camarlench (1849-1916), i del pintor italià Achile Battistuzzi, resident a Barcelona, on va morir l’any 1891. Aquest pintor, és autor d’un oli representant el Pont del Diable de Martorell, datat el 1876.

L’any 1914, poc després d’haver-se iniciat la Guerra Europea, segons Isidre Clopas, “la familia Nicolau –como otros tantos terratenientes de su tiempo- pasó por una difícil situación económica y vendió gran parte de las colecciones artísticas.” Ja hem vist abans, les dificultats de Josep Anton Nicolau, per aixecar l’hipoteca de la casa de la plaça de la Vila.
L’any 1924, la casa pairal de la família Nicolau a Martorell, encara conservava tot el sabor i l’ambient, de les cases construïdes per la naixent burgesia agrària, als inicis de la implantació del règimen liberal, durant la tercera dècada del segle XIX, segons podem comprovar en un reportatge fotogràfic realitzat pel Dr. Josep Salvany i Cañameras (Martorell, 1866 – Barcelona, 1929).
L’any 1959, en ocasió de la Feria Internacional del Campo, celebrada a Madrid, Catalunya participà amb la construcció d’una típica masia catalana, per a la que Joan Nicolau Trillas, cedí una part del mobiliari i també algunes de les pintures que decoraven la casa de Martorell.
Pel que fa a la figura de Lluís Nicolau d’Olwer, transcric la nota biogràfica publicada a la Gran Enciclopèdia Catalana. Va néixer l’any 1888 a Barcelona, i era fill de Joaquím Nicolau i Bujons, advocat, i d’Anna d’Olwer i Vantró. L’any 1910 es llicencià en dret, i es doctorà a Madrid en filosofia i lletres amb la tesi El teatro de Menandro. També va publicar per aquells temps Gerbert (Silvestre II) i la cultura catalana del segle X (1910) i Literatura catalana. Perspectiva general (1917). El 1917 fou membre adjunt de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i el 1918 n’esdevingué numerari. Membre de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, el 1918 fou elegit regidor de Barcelona i tot seguit tinent d’alcalde i president de la Comissió de Cultura, des de la qual contribuí a la creació de les escoles del Mar i del Bosc i dels primers grups escolars. Aquesta activitat no va interrompre però, la publicació d’alguns treball d’erudició, com Del diàleg en la poesia medieval catalana (1920, Epistolari d’en Milà i Fontanals (1922 i 1932), i sobretot L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (1915-1920). L’any 1922 participà en la creació d’Acció Catalana, de la que en fou membre del consell central i director del seu diari “La Publicitat”, fins a finals de 1923. Pel juny d’aquell any fou elegit diputat per Barcelona de l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya. Exiliat arran de la implantació de de la Dictadura de Primo de Rivera, s’establí a Ginebra i actuà prop de la Societat de Nacions en defensa de Catalunya. Publicà La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926), i l’edició, la introducció, el text i les notes de la part de la Crònica de Muntaner relativa a L’expedició dels catalans a Orient. Per tal de conèixer més el tema viatjà per Sicília, Tunis i Malta; fruit d’aquests viatges és El pont de la mar blava (1928). Publicà també Resum de literatura catalana (1927), Paisatges de la nostra història (1929), i La Catalogne a l’èpoque romana (1920).

Un cop acabada la Dictadura de Primo de Rivera, torna a Catalunya i representa l’oposició catalana dins el Comité Revolucionari Republicà. Al produir-se l’alçament de Jaca (desembre de 1930), va haver de fugir a França, i a l’adveniment de la Segona República formà part del govern provisional, amb la cartera d’economia. Anà a Barcelona, amb Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos, per acordar amb Francesc Macià la instauració de la Generalitat i l’obtenció de l’autonomia. El juny fou elegit diputat a corts per Barcelona, i el 1932 fou catedràtic de llatí medieval i de literatura llatina medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona; el 1933 fou elegit President d’Acció Catalana Republicana. D’aquest temps són: Del patriotisme a la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933), L’art dans la vie sociale catalane d’après les romans du XVe siècle (1933), Mitologia barcelonina (1934) i La crònica de Ramon Muntaner. Filiació dels seus textos (1936). El 1933 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès, i presidí la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres. El 1934 fou noment president de la representació catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis de l’estat a la Generalitat. El 16 de febrer de 1936 fou elegit diputat per Barcelona, amb el major nombre de vots de tot el territori de la República. Fou nomenat governador del Banc d’Espanya durant el govern Azaña. Iniciada la Guerra Civil, en exercici del seu càrrec, fou evacuat de Madrid a València (1936) i de València a Barcelona (1938). Publicà en aquest moment Gerbert i Catalunya. El 1935 fou delegat de l’Institut d’Estudis Catalans a la Unió Acadèmica Internacional, que presidí en 1936-1937. El 1936 representà l’Institut al Comitè Internacional de Ciències Històriques, i en 1936-1938 fou membre del consell d’aquest comité. Acabada la guerra anà a Ginebra, i després a París, on presidí la Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (JARE). Formà part de la Fundació Ramon Llull i intervingué en la publicació de la “Revista de Catalunya” i d’”El Poble Català”. Al produir-se la invasió nazi es va traslladar a Bordeus, i desprès a Vichy, on per instigació del govern espanyol, fou empresonat pel govern de Petain, durant l’hivern de 1940-1941. Al ser alliberat, li van ser confiscats els béns familiars i personals i els fons de la JARE. El 1943 torna a París, i la Gestapo el detingué durant unes setmanes. El 1945 formà part d’un govern republicà a l’exili presidit per Giral. Va ser ambaixador de la República a Mèxic (1946-1950), on es va establir. Fou mantenidor dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Montpeller (1946) i president dels de Nova York (1951). El 1952 residí a Roma en missió cultural del govern mexicà, i presidí els jocs florals de Tolosa de Llenguadoc. D’aquest darrer període són Algunes notes sobre el Banc d’Espanya (1945), L’abat-bisbe Oliba (1947),
La duquessa d’Atenes i els documents misteriosos (1958), Caliu. Record de mestres i amics (1958), i Tirant lo blanc:examen de algunas cuestions (1961). Almenys des del 1945 treballà sobre Abelard, i en traduí les lletres. Des de la instal·lació a Mèxic, especialment des del 1949, s’havia dedicat també a l’estudi dels cronistes d’Índies, als quals dedicà alguns treballs, que li valgueren d’ésser nomenat membre del Colegio de México. (GEC, vol. 16, pàg. 151)

Lluís Nicolau d’Olwer, va morir a l’exili, l’any 1961, sense haver pogut retornar a Catalunya.