Com sabeu m’he jubilat i volia adreçar-me a vosaltres per donar-vos les gràcies per les paraules que m’han fet arribar els vostres fills i filles.
No té preu, que un nen de P5 em toqui pel darrere quan sortia de la classe, per donar-me les gràcies per haver-lo ensenyat a llegir, un nen callat que només diu el que creu necessari. Serà una d’aquelles coses que m’enduré amb mi i ja sabeu que l’únic que ens enduiem és allò que hem viscut.
Ja he dit alguna vegada que una mestra ho és sempre i que està feta de mil bocins: bocins llargs, estrets, curts, cargolats, trencats, tristos, contents, segons el nen… però sobre tot, esta feta de trossets d’alegries, de petons, de mocs, d’abraçades i de paraules boniques.
No hi ha alegria més gran per a una mestra veure com els infants se’n van sortint en el camí de la vida. Encara que ells es pensin que quan han acabat l’escola ja siguin fets passats,i que no ens en recordarem d’ells.
Veure com van aprenent, és gairebè com un miracle, del no res surten paraules, lletres, frases, textos, operacions…i no us podeu arribar pas a imaginar com és de màgic veure com van avançant.
Vull tenir un especial record per tots aquelles nenes i nens genials que jo he tingut, ha valgut la pena lluitar encara que fos pel pas més petit que haguem pogut donar.
Gràcies a tothom.
Carme Jové
