Enric Casassas i Cantó (1894 – 1977)
Qui era?
Enric Casassas i Cantó nasqué a Barcelona, el dia 14 d’abril de 1894, fill d’un llibreter que, com aquell que diu, acabava d’arribar del poble, Santa Eugènia de Berga, població situada a tres quilòmetres de Vic. Ell fou el tercer fill d’una colla de deu germans. Això l’obligà a posar-se a treballar molt aviat per pagar-se els estudis, ja que volgué estudiar per mestre.
El curs 1906-1907 va poder ingressar a l’Escola de Mestres de Joan Bardina. L’any següent hi conegué Carme Simó i Saco, que fou, anys després la seva esposa.
L’empremta que el pas per l’Escola de Mestres deixà en el pensament pedagògic d’Enric Casassas no s’esborrà mai més.
L’Escola de Mestres fou una escola de concepció totalment distinta a les oficials i féu una tasca més educativa que instructiva amb la finalitat de fer els seus alumnes aptes per a la vida del seu temps.
Bardina creia que les coses s’han de fer perquè hom en té el deure i no per obtenir-ne premis o per por del càstig. Més encara, creia que les cose s’han de fer per entusiasme, per il·lusió conscient.
El mestre d’escola
Quan acabà la carrera, Enric Casassas, després d’una breu etapa com a mestre del “Col·legi dels Amics de la Instrucció”, de Cardedeu (1914-1915), fou nomenat mestre de Castellgalí, prop de Manresa, sobre l’aiguabarreig del Cardener i el Llobregat (1916). Allà formà la seva llar; hi tingué i hi enterrà el seu primer fill; hi assajà les primeres lliçons; col·laborà amb les seves observacions diàries a l’elaboració de l’Atlas Pluviomètric de Catalunya de Joaquim Febrer, el meteoròleg catedràtic d’astronomia a la Universitat de Barcelona, i participà en les lluites inicials que, per introduir els nous mètodes i les noves orientacions, s’havia de lliurar cada dia contra els partidaris de l’status quo que moltes vegades formaven part dels cercles amb els quals l’unien llaços efectius ben ferms.
Uns anys després , quan tenien vint-i-sis anys, el matrimoni Casassas-Simó va arribar a Sabadell. Ell, de mestre de l’Escola Nacional de Nens, número 2, del carrer de Bèlgica; ella, a la mateixa Escola, però de Nenes.
L’espectacle, quan hi arribaren, no podia ser més desalentador: aules desmanegades, matrícules reduïdissimes, prestigi social inexistent….
En aquest quadre tan poc falaguer començà la labor dels joves mestres, un cop establerts a Sabadell.
A l’Escola Nacional, que era unitària, Enric Casassas introduí els mètodes preconitzats per l’Escola Activa, sense d’altres concessions que les que li imposava el nombre cada dia creixent d’alumnes als quals atenia personalment i les que derivaven de les normes coercitives i repressives que foren dictades durant els anys de la primera dictadura (1923-1929).
Amb energia i constància tingué cura de la preparació intel·lectual i física dels nois, organitzà visites a indústries diverses, organitzà treballs para-escolars, sense que hi manqués la música i el dibuix.
L’escola d’Arts i Oficis
L’activitat docent de l’Enric Casassas el portà, mantes vegades, a entrar en contacte amb el món del treball. L’any 1925 s’incorporà com a professor de Gramàtica castellana i de Gramàtica catalana, a l’Escola d’Arts i Oficis de Sabadell. L’any 1926, ja el van nomenar Director del Centre, tot i la seva interinitat. L’any 1929 rebé el seu nomenament definitiu i l’encàrrec d’explicar les assignatures d’Aritmètica Superior i de Geografia comercial i Economia política.
El seu pas per la vella Escola d’Arts i Oficis, o Escola del Treball, quedà reflectida, també, en articles dels Diaris de Sabadell en els quals es feia públic reconeixement del valor de la seva labor docent i de l’aire renovador que donà a la pràctica de les assignatures que li foren encomanades.
Moviments de Renovació Pedagògica a Europa
El darrer quart del segle XIX, tot Europa veié un moviment de renovació pedagògica, com a conseqüència de la influència que, en el camp de la pedagogia, exerciren un conjunt de corrents: el positivisme, el racionalisme, l’idealisme postkantià, etc.
Molt aviat, en aquests moviments aparegueren dues tendències ben clares:una que descansava en els principis derivats de l’humanisme integral; una altra que ho feia en postulats radicals de transformació social.
Però tots anteposaven el valor de l’educació i de la formació integral del nen al de la instrucció, instituïen la coeducació, concedien gran importància a l’educació estètica, als treballs manuals, a l’observació directa de la natura i a l’educació física, i intentaven establir, a través de la família, una relació estreta entre l’escola i la societat.
Moviments de Renovació Pedagògica a Catalunya
Aquest moviment de renovació pedagògica s’estengué aviat a terres de l’Estat Espanyol. L’impuls divulgador provingué de diversos grups inquiets, preocupats per la situació imperant a Espanya. La seva influència sobre tota la societat espanyola i sobre els grups renovadors catalans fou considerable.
Hom considera que els nous corrents renovadors en el camp de la pedagogia penetraren a Catalunya a la primeria del segle XX i que la seva assumpció primicera facilità “l’esponerós renaixement educatiu que durant el primer terç del segle va elevar Barcelona al cim de l’esplendor pedagògica i educativa d’Espanya”.
La reforma que va tenir lloc no hagués esta possible sense una prèvia formació d’un grup de mestres capacitats i entusiastes. Per això, en parlar de les transformacions pedagògiques de començaments de segle, no es pot oblidar la que es feu en la formació integral dels mestres i, en el cas concret de Catalunya, no es pot oblidar l’Escola de Mestres que l’any 1906 Joan Bardina fundà a Barceona. Entre els seus alumnes es comptaven Enric Casassas i Cantó i la que fou la seva muller, Carme Simó Saco.
