AVUI PARLEM DE … Carta de Comiat de la Joana

Vull començar amb un pensament de la Roser Farràs, que diu així:

            “L’univers ens abraça i ens demana confiar en ell i en la vida que ens viu i transcendeix. Avui em sento agraïda i compromesa amb el ser que m’habita i que es manifesta a cada instant”.

Doncs sí, em jubilo! I això vol dir que porto molts anys treballant i que m’he anat fent gran! no vella eh! El pas del temps es inescrutable diuen, i ara em toca  tancar una etapa de la vida i començar un altre de diferent, un temps per gaudir i per fer algunes coses que han quedat en el calaix.

 Així és la vida!…., un continu canvi, transformació, diguem-li com vulguem  però gràcies a això anem aprenent, coneixent  i compartint. Són moviments que ens fan créixer i ens ajuden a fer el nostre encaix en el món.

La meva vida professional ha estat sempre fer de mestra i puc dir que em sento agraïda i satisfeta pel que he pogut rebre i he pogut donar.

El “perquè” vaig triar aquesta professió i no un altre no ho sé ben bé, però un formador i psicoanalista que vaig tenir fent la formació de Psicomotricitat, Jose Angel Ribas,  sempre ens deia que és alguna cosa que té a veure amb la pròpia història de cadascú. I crec que segurament és així i us explico una mica la meva infància:

Durant els primers anys vaig anar a l’escola franquista, era unitària i dividida per sexe, amb una ràtio de més de 40 alumnes. Una escola que pensava que “la letra con sangre entra” i et pegaven com a càstig si no responies allò que la mestra esperava, així que vaig tenir dificultats a l’hora d’aprendre a llegir i escriure per un bloqueig emocional. No en vaig poder aprendre fins als 7 anys, edat en la que els meus pares veient  la dificultat  ens van canviar d’escola a la meva germana i a mi que anàvem juntes. Amb aquest canvi ens va canviar la vida, la nova escola era una escola que per l’època trencava esquemes, es deia “colegio Terman”, on l’educació es basava en les teories pedagògiques d’aquest pedagog. Era una escola diferent a on els nens podíem gaudir cuidant a alguns animals, el jardí i les plantes, i algunes tasques que ara diem càrrecs . Ens fèiem sentir-nos útils i partícips en la vida quotidiana de l’escola. Érem nens i nenes de barri de la perifèria de Barcelona amb pocs recursos en general i vam ser feliços. Vam acabar estimant  tant l’escola que el vincle amb alguns mestres encara perdura. Penso que és molt important tenir una infància feliç per poder tenir una vida adulta plena.

Per sort l’escola en general ha anat canviant i molt, gràcies sobretot a l’esforç  de molts professionals que han volgut anant-se formant per poder innovar i per treballar per la seva per la qualitat de l’educació.

La meva trajectòria professional també ha tingut a veure amb la meva història personal  doncs sempre m’han preocupat  les dificultats de l’alumnat  davant dels aprenentatges (potser perquè les vaig tenir jo, és clar) i això m’ha fet triar un cert camí a la vida formant-me per arribar allà on jo volia. He treballat molts anys en l’etapa d’infantil i sempre m’he sentit molt a gust  però vaig voler fer un postgrau en Educació Especial i més tard em vaig sentir atreta per la Psicomotricitat, sobretot  escoltant en algunes xerrades al mestre Bernard Aucouturier, creador de la Pràctica psicomotriu.

Des de l’ àmbit de l’expressió del moviment corporal i del joc en relació amb la psicologia evolutiva vaig aprendre que era un altre manera d’ acompanyar a l’infant en les seves necessitats i dificultats .

Vaig començar a treballar aquí a  Ribes a l’any 1998 i vaig  poder viure la partició de l’escola del Pi,  que  va arribar a ser de quatre línies i es va fer molt difícil la seva gestió. Jo que ja portava ja tres cursos al Pi vaig optar per la Riera, quedant així al poble tres escoles (Costarets, el Pi i la Riera). Més tard es construiria Les Parellades.

Iniciar un projecte d’escola no va ser gens fàcil però hi havia un equip fort , amb força voluntat i il·lusió per fer-ho, tant per part dels mestres com de les famílies. Crec que l’escola en el fons és vida i com a tal es va movent i es va transformant. Han passat ja uns quants anys i jo he pogut viure molts canvis i el que si que puc assegurar és que tots formem  part d’un esforç comú per la millora de la qualitat en l’ensenyament : adequant en cada moment l’organització i les maneres de fer a les necessitats i interessos dels infants i així poder anar cap a la personalització dels aprenentatges.

Com ja us deia al principi jo em sento agraïda per tot el que he pogut aprendre durant tots aquests anys, tant dels companys com dels alumnes perquè ells ens ajuden molt als mestres a entendre’ls millor amb les seves pròpies estratègies.

També em sento satisfeta perquè he gaudit amb la meva feina. Hi han hagut dies difícils i dies millors però veure com van creixent i canviant els infants és una feina sovint agraïda.

I finalment vull agrair que s’hagi entès la importància i la necessitat de la psicomotricitat a l’escola i  s’hi  estigui treballant per la seva continuïtat.

No us vull dir un adéu sinó un arreveure, vivim en un poble petit i molt bonic on molt segur ens retrobarem!

Joana

1 Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: You can use these tags <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>