Jocs Florals del districte de Sants Montjuïc

L’electricitat de l’amor

El dia que va arribar aquella nova alumna a l’institut van començar a passar coses molt curioses i extravagants.

Aquell matí, jo era al meu armariet, com de costum, agafant els llibres necessaris per les dues primeres hores. Just en el moment que vaig empènyer el pom cap endins, la vaig veure. Era allà, enmig de l’entrada a l’edifici. Amb una camisa blanca i una faldilla grisa. Portava una motxilla de rodes, de color rosa pastel. Semblava perduda i desorientada. En adonar-se dels meus subtils cops d’ull, va sortir corrents, cames ajudeu-me, escales amunt.

A les vuit del matí jo ja era a classe, escoltant les lliçons del mestre, quan la porta es va obrir i la vaig tornar a veure. Seguia confosa i desconcertada. Tímida, va preguntar si aquella era la classe de primer. El professor va assentir i va informar-la del seu retard. Eren les vuit i deu minuts. Llavors, ella va tancar els ulls, com si estigués demanant ajuda a Déu. De cop i volta, vaig adonar-me que les busques del rellotge de paret començaven a moure’s can endarrere. Desconcertat, vaig mirar el meu rellotge, i les busques també anaven passant per cadascun dels números ràpidament fins que van tornar a ser les vuit. Quan la noia li va tornar a assenyalar el rellotge al professor, ell, desconcertat, es va disculpar. La noia va asseure’s en silenci a un racó de l’última fila, a cinc taules de mi. En aquell moment em vaig adonar que era una noia especial.

Dos dies després, durant una tempesta, l’alarma d’incendis va saltar de cop sense cap motiu. Tot l’institut va acabar amb la roba xopa i els cabells mullats. Un altre dia, el meu telèfon mòbil va començar a sonar enmig de la classe. Tot seguit el d’en Joan i després el de la Maria. En menys d’un minut els telèfons mòbils de tots els meus companys van sonar alhora. Les diferents melodies es combinaven, i en formaven una de sola. Aquella vegada ja estava convençut que una cosa així només podia tenir a veure amb ella. Em vaig girar cap a la seva taula i li vaig somriure.

Més tard, a l’hora del pati, m’hi vaig apropar. Va estar callada durant una bona estona mentre jo intentava treure tots els temes de conversa possibles. De cop, ella es va posar molt pàl·lida i va començar a tossir. Semblava com si en un instant hagués enfebrat. Ja me la imaginava a secretaria, amb un termòmetre a l’axil·la, esperant l’arribada dels seus pares, però no va ser el cas. Es va aixecar lentament i va entrar al servei femení. Preocupat, vaig seguir-la. Vaig quedar-me a la porta, mirant-la dissimuladament. Sé que està malament, això d’espiar altres persones, però estava convençut que aquella nena havia de tenir un secret amagat, i que jo l’havia de descobrir. Va seguir tossint una bona estona. Jo la mirava sense saber què fer, vaig veure amb horror com un cargol de metall li sortia per la boca i rebotava sobre la pica. Va deixar de tossir i es va fer el silenci. No m’ho podia creure. Era una màquina, una intel·ligència artificial elaborada pel seu creador que mai arribaria a conèixer. La noia que tant em fascinava era… un robot.

Es va adonar de la meva presència i es va girar cap a mi. En aquell mateix instant, el cor se’m va parar. Vaig sentir un calfred que em recorria tota l’espina dorsal. Em va mirar intensament. Se’m va acostar i allà, davant meu, va dir les seves primeres paraules: “Sisplau, no ho diguis a ningú”. Vaig pensar-m’ho uns segons, però li vaig acabar prometent que mai a la vida no li explicaria a ningú que era diferent, que no era humana. Es va convertir en el nostre secret.

A partir d’aquell dia vam començar a fer-nos amics. A l’hora del pati sempre estàvem junts i compartíem les nostres experiències. Ella m’ajudava amb les matemàtiques, perquè era, literalment, una calculadora, i jo li ensenyava a sentir. A mesura que els dies anaven passant, vaig poder observar com començava a sentir el dolor i l’alegria, la por i el fàstic… Arribaria també a sentir l’amor?

Una tarda d’hivern, vam sortir junts de l’institut. El cel era d’un color blanc i la neu s’havia apropiat dels carrers de Barcelona. Les meves mans estaven congelades, perquè no portava guants, i el meu nas semblava un petit cub de gel. Els flocs queien sobre els nostres caps, quan em va dir que en un llibre havia llegit una paraula estranya, que era “petó”. Em va preguntar si sabia què significava, i és clar que ho sabia, però com explicar-ho amb paraules? Vaig dubtar un instant, però em vaig armar de coratge. Vaig tancar els ulls. El meu rostre es va apropar lentament al seu, fins que els seus llavis van acabar tocant els meus. En mig segon, vaig començar a sentir una calor molt forta, com si el sol s’hagués apropat a deu metres de mi. Les meves mans van deixar de queixar-se del dolor i el meu nas es va escalfar de cop. Vaig començar a sentir un corrent elèctric per tot el meu cos, des dels cabells que se’m van posar de punta fins als dits dels peus que em feien pessigolles. El petó va durar uns pocs segons, però vaig sentir una energia a dins meu que no he tornat a sentir mai a la vida. Vaig obrir els ulls. La noia va somriure per primer cop.