[Crítica teatral de Montse Cendra, primavera 2018]
A mode de tastet primerenc de Sant Jordi, el grup de teatre de La Pobla de Mafumet va estrenar l’obra Llir entre cards: L’amor de Tirant lo Blanc i Carmesina. Un títol encertadíssim, però tan llarg com aquest pot confondre l’espectador, tant si ha tingut la sort de poder educar-se -també- en català, com si no.
El primer potser recordarà (o no) que “Llir entre cards” ve d’Ausiàs March, el gran poeta de Gandia del segle XV, el segle d’Or de la literatura catalana. I se sorprendrà: I el Tirant, què hi pinta aquí? Si és una novel·la de Joanot Martorell….I no s’equivoca pas.
De què va l’obra, doncs? Aquesta peça teatral – un gran repte per a qualsevol agrupació de teatre- és una magnífica adaptació del clàssic més reconegut de la literatura catalana. Però, precisem-ho, només de la 3ª part d’aquesta novel·la (Tirant a l’Imperi Grec) i del final de la mateixa.
Excel·lent tria, la de l’equip d’adaptació (Eudald Ferré i Ariadna Fort) perquè aquesta part és la més divertida de tota la novel·la, on les relacions amoroses, impregnades d’un erotisme festiu i desenfadat, derroten les aventures cavalleresques i militars. I aquesta informació, el caràcter eròtic, devia arribar bé al públic, perquè els espectadors que van assistir a la representació d’aquell diumenge a la tarda, eren adults i, de ben segur, molts d’ells no havien tingut l’oportunitat de conèixer el Tirant lo Blanc, en la seva etapa estudiantil.
Però anem a la representació, que es va encetar amb una sorpresa: l’escenari, pràcticament, despullat, només amb un d’aquells grans penjadors de les botigues o les desfilades, amb roba penjada. I els actors i actrius, entrant pels dos passadissos laterals, vestits de carrer, fins arribar a l’escenari, on, en silenci, van començar a vestir-se, tot deixant de ser el veí, l’alumne, l’exalumna, la filla de l’amiga, etc, per reinventar-se en personatges de la noblesa del s. XV. Un bon començament que recordava alguns dels espectacles de La Cubana.
El vestuari, acurat i senzill, va servir per recrear l’espai sumptuós de la novel·la, com pertoca a la Cort de l’Imperi Grec, a Constantinoble, o les incursions al Castell de Malveí, etc.
Reprenem aquí les metàfores cavalleresques tan habituals al Tirant lo Blanc, perquè l’obra com a tal, va ser un embat de les dones, davant dels homes. Què vull dir? Doncs que és en aquesta tercera part de la novel·la cavalleresca, on les dones relleven en protagonisme els homes. Carmesina, l’Emperadriu, Estefania, i la inefable Plaerdemavida es converteixen en les mestresses de l’obra i, també, en aquest cas, de l’escenari. I tal com deia, Vargas Llosa en el llibre Lletra de batalla per a Tirant lo Blanc,hi veiem una àmplia galeria de conductes eròtiques: “voyeurisme”, jocs eròtics, lesbianisme, etc, molt ben interpretades pel conjunt d’actrius de La Corriola. I al teatre, talment com a la novel·la, en aquest terreny sobresurt Plaerdemavida, el personatge que, tal com el seu nom indica, aglutina gairebé totes aquestes conductes. Deu sobre deu, en l’adaptació -fidelíssima- del capítol “El somni de Plaerdemavida” i, també, en la representació de l’actriu.
I parlant de conductes sexuals, permeteu-me que lamenti que es desaprofités “l’incest simbòlic”que trobem a la novel·la entre l’Emperadriu i el jove Hipòlit, que hauria permès entendre millor el final de l’obra i alleugerir-ne el to greu. Perquè mort Tirant, Carmesina i l’Emperador, qui acaba sent el nou emperador a la novel·la original? Doncs el jove Hipòlit, que, no tenia altres mèrits que els que havia guanyat al llit de l’Emperadriu.
Una situació que hauria fet ballar el cap a l’alumnat de batxillerat, que, malauradament no va assistir-hi. I sí, si us he de dir la veritat, vaig trobar a faltar més presència de joves, d’alumnat de batxillerat del nostre institut, que tragués el cap per retrobar damunt de l’escenari, els personatges i les anècdotes del llibre que tot l’alumnat de Catalunya ha de conèixer per poder accedir als estudis superiors. Però tal com em deia el Gerard Burjalès, (actor i alumne de 2n de bat, com sabeu) fa un temps, “Hi ha un diferència enorme entre fer teatre i veure teatre”.
I sí, una de les primeres coses que vaig descobrir quan vaig arribar a l’institut és que hi havia força alumnes vinculats al món del teatre, gràcies a La Corriola. Al llarg d’aquests anys, he tingut l’oportunitat de seguir la trajectòria d’aquesta agrupació teatral, no només a través de les representacions, tant del grup infantil, com dels adults, sinó també a partir dels Treballs de recerca d’alumnes com la Lorena Martínez (que jo vaig tutorar), l’Edgar Bustamante o l’Agnès Francesch. I creieu-me que sempre he pensat: Bona feina!. Un llarg recorregut d’un grup nascut l’any 95, com tants d’altres a casa nostra a redós dels Pastorets, que ha anat creixent, amb atreviment, afrontant clàssics universals com Molière, clàssics contemporanis del teatre català com Sagarra, musicals de gran envergadura, com El rei lleó, trobant sempre un equilibri entre la qualitat i la proximitat a la gent del seu poble.
Al llarg de la seva trajectòria, La Corriola ha aconseguit, al meu entendre, com a mínim, tres coses: desvetllar aficions teatrals (i alguna vocació, de ben segur), acostar el teatre a àmplies capes de la població i fer del català, la llengua de tots, damunt de l’escenari.
Objectius que els que treballem al sector educatiu, compartim. Si feia poc, llegia un article on es reivindicava el paper educador dels organismes de lleure, i de les associacions culturals, no cal dir que La Corriola ha estat, és i serà un pilar fonamental.
Voldria acabar, doncs, amb un tros d’un vers de Màrius Torres “…com dos rius paral·lels”, que defineixen, els camins que l’institut i l’agrupació La Corriola anem seguint. Tant de bo que anem trobant molts més punts d’intersecció per fer tasca educadora compartida.
