El darrer adéu d’un literat sol deixar una sensació d’enorme buidor i tristesa, car ens fa eixir tota la càrrega sentimental d’estima i d’admiració. Ens ha deixat Manuel Pérez Bonfill, un dels més grans escriptors que ha donat la terra de l’Ebre, les lletres d’arrel ilercavona. Personalment, una de les coses més grans que m’han passat en la meua vida cultural és haver conegut la figura del nostre professor de sempre. Haver rebut el seu mestratge docent i literari, la seua estima personal.
Manuel Pérez Bonfill es va guanyar un gran prestigi com a catedràtic de llengua i literatura castellanes a l’institut de Tortosa, tal com a ell li agrada anomenar-lo. Ha estat tostemps un intel·lectual extremadament compromès amb la classe obrera i amb la catalanitat. Nascut l’any 1926, va ser un dels xiquets del conflicte bèl·lic de 1936-1939, la guerra civil més incivil, sobre la qual ha reflexionat abastament en
nombrosos escrits. Als anys 1950 va endegar la seua carrera literària lligada a dos capçaleres periodístiques de luxe, Geminis i La Zuda, que van incentivar la claror en un període d’extrema foscor cultural al país, així com, molt especialment, en aquella Tortosa conservadora i clerical del moment. També endegava la seua vinculació professional amb la docència, que el va portar a ser un professor admirat que va
encaminar un llarg nombre de carreres literàries i artístiques.
La lluita obrera va marcar profundament la seua activitat pública als anys 1960, fet que el va portar a ser empresonat pel règim dictatorial per la seua activitat política clandestina. “Jo que no en soc, de feixista” era una de les populars frases del seu repertori com a docent. L’esperit democràtic l’ha acompanyat al llarg de la seua llarga vida, sempre compromès amb la lluita pels drets ciutadans i el rebuig als
símbols i monuments franquistes que encara perduren a la ciutat malauradament. L’any 2008 en el marc de la II Fira literària Joan Cid i Mulet de Jesús es tirava endavant el 1r concurs de treballs de recerca per a alumnes de 2n de batxillerat.
Resultava guanyadora l’alumna Agnès Pegueroles amb un estudi sobre el nostre professor de sempre, tal com m’agrada acompanyar el seu nom. L’any següent va fer la inauguració d’aquesta fira literària, durant la qual es va presentar un nou recull narratiu seu, Abusos del ritual, i es va endegar la campanya per tal que la Generalitat li concedís la Creu de Sant Jordi, la qual va fructificar sortosament el 2010. El govern català reconeixia la qualitat de la seua obra i la significada tasca docent que el feia mereixedor d’aquesta distinció, pel seu mestratge i la trajectòria cultural i cívica de referència a les Terres de l’Ebre des dels temps de la resistència al franquisme. A la vegada, se li va organitzar un homenatge en l’àmbit educatiu a l’institut, mentre que a l’actual biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes se li feia el reconeixement a la seua activitat de lluita política.
Posteriorment, Onada Edicions publicava la seua biografia, a càrrec de Xavier Garcia. L’ancià professor és un altre dels secrets ben guardats de la literatura catalana que calia difondre arreu. Aquesta reivindicació de la seua figura que s’havia realitzat durant els darrers anys va portar a tirar endavant l’Any Manuel Pérez Bonfill, el del seu norantè aniversari.
El fruit va ser un any nodrit d’activitats que van permetre realçar la figura d’un notable homenot de lletres nostrat.
Vull morir lentament com les acàcies que arriba l’abril i ja no rebroten… vers del gran Gerard Vergés, amic i col·laborador de Manuel, membres del parnàs tortosí. Amic Manolo, ha arribat el teu abril, Beneït sigui el jorn el mes i l’any en què els poetes puguin escriure llurs versos basats sobre la pau, i beneïdes les muses. I és que ens ha deixat un dels més grans poetes dels que es fan i es desfan. Sic tibi terra levis!
