La poetessa Marta Pessarrodona (77 anys) acaba de guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural. “Tothom s’ha adonat del desequilibri entre premiats i premiades, però pocs—o ningú—s’han adonat que de 51 tan sols hi ha 14 poetes (homes i dones) quan Catalunya és un país de poetes. Què dir?”, ha explicat als alumnes de l’assignatura “Revista digital”, que la van entrevistar i felicitar, via correu electrònic, el dimarts 4 de juny passat.
Pessarrodona va assegurar que, malgrat el premi, viure de la creació a Catalunya és impossible, per això ha dedicat la seva vida professional a la poesia però també a la traducció d’obres literàries. Viure de la creació “és dificilíssim per no dir impossible”, diu la poetessa, nascuda a Terrassa.
Sobre la seva obra escrita, la poetessa opina que no sap per què els seus poemes tenen un toc trist. “No és per cap motiu en concret; segurament jo soc així”, responia als alumnes de la “Revista digital”.
Per acabar, la premiada va avançar als alumnes de l’institut Baix a mar un poema que formarà part del proper llibre que està escrivint, i que portarà per nom “Admiracions” [vegeu-lo a la portada del web de l’institut].
Alguns dels seus poemes:
COSES QUE M’ESTIMO
Unes fotocòpies, potser esgrogueïdes,
d’uns poemes poc assequibles;
la imatge d’escuma benigna
de la platja de quan era petita.
El do del piano un matíde diumenge
amb l’estrall del fred a la gespa;
o la tebior de la llum de maig
la tendresa d’una primavera incerta.
El meu plor per la mort d’un estel,
anònim perquè la nit m’hi convida,
i les imatges de l’amor,
ni perdut ni finit, fent-me companyia.
La lluita per una causa,
sens dubte justa i digna,
i tot l’escalf de la mà sabuda,
perduda en mi i sense massa guia.
La mirada humida de la Nessa
i la seva sobtada alegria;
i les coses que no sé
i tots els desigs que tindré un dia.
IMITACIÓ DEL DESIG
Si pogués mirar el món
amb la teva innocència sofisticada;
res no comptés, serena davant l’hora.
Si pogués només viure
de memòries, de tornaveus,
de rellotges parats i ulls d’ambre.
Si pogués patir de nou
(per la usura de felicitat
que l’esforç sempre comporta).
Si pogués despullar de fatiga
cada nova temptativa, cada esforç,
el pàl•lid reflex d’allò que vam viure.
Si pogués tenir tot el que deixo,
el que hi ha darrere
cada paraula, cada poema.
Si pogués…
Si pogués almenys un instant,
si pogués…
TARDOR
Quan ens vas deixar
el món se’m va esmicolar
en mil trossos de cendra.
I m’he fet molts racons
en cada petit fragment,
en totes les miques sobreres.
Hi ha hagut més estralls.
Del que jo he pogut ser
he cregut que res no en viuria.
Se’t va endur l’enemiga
que sé també meva:
el meu odi és un nadir,
la meva enyorança, una vestimenta
de cada dia. I estimo coses
per tu, molt més del que voldria.
Partícules de sorra que premo
a les mans: les llàgrimes no valen,
ni l’obscenitat de paraules ja dites.
CONFESSIÓ
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d’esquelets elegants
d’avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l’humor britànic,
o a la sofisticació d’una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l’adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t’estimo
no t’estimarà mai cap d’altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d’una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un “sanjuanino”
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
