Les creacions premiades de Sant Jordi 2021 (1a part)

Premi a la millor creació en prosa en castellà de 2n cicle:

Guanyador: Eduardo Álvarez Castiñeira (enmig de la fotografia), de 3r D

Cosas que deberían cambiar

En pleno siglo XXI todavía no sabemos a ciencia cierta qué es el amor para el ser humano. Todavía es algo desconocido que mucha gente tiende a temer. Yo no vengo a explicar qué es el amor, sino a reflexionar de cómo puede ser, de lo diferente que puede ser dependiendo de la persona. Este sentimiento puede ser el más temido por el ser humano, pero a la vez el más amado y es el que nos hace ser quienes somos, mostrándonos nuestros gustos, guiándonos para hacernos diferentes a los demás, en definitiva, hacernos especiales.

En ocasiones el amor es engañoso, doloroso y nos acarrea problemas, pero es lo que nos fortalece día a día, es el que nos enseña de nuestros errores, es el que nos hace tener humanidad. Mucha gente tiene que esconder su verdadero amor por prejuicios, presión social, el típico “qué dirán”, la aceptación de las familias, entre muchas más. Esto hace que no puedan vivir felices, que no puedan ser quienes son por los comentarios de la sociedad o la misma aceptación.

Hay muchos tipos de amores, desde el amor propio hasta el amor hacia otras personas, para poder querer a alguien primero te tienes que querer a tí mismo, porque si no ¿quién te va a querer? En el pasado había gente que era asesinada por su amor, por un amor prohibido en la sociedad hasta no hace mucho en algunos países, un amor que rompe con las reglas de las religiones, uno el cual es “antinatural”, la homosexualidad.

La homosexualidad es el amor que siente una persona por otra de su mismo género, es decir que si un hombre le gusta un hombre es gay, y si una mujer le gusta una mujer es lesbiana. Es algo de lo más normal. Algo que desde un principio se tuvo que tener bien visto, pero no es así por mala suerte. Adolescentes que tienen que actuar y ser de una manera que a ellos no les gusta para no ser juzgados, acosados e insultados por otras personas. Adolescentes que se han suicidado por no poder ser quienes son en realidad. Familias destrozadas por la falta de conocimiento de estos problemas que, aunque no lo parezcan, son muy importantes, porque si no los frenamos ahora, nunca se irán. Lo más duro de todo es cuando vives una vida llena de mentiras. Desgraciadamente hay gente que se ha tenido que casar y ha acabado teniendo hijos con personas que no han querido sólo para seguir siendo aceptados, pero al final no aguantan y este hecho puede tener muchos finales, la mayoría no suelen ser buenos.

Una anécdota que tengo es que un día me estaba cortando el pelo, y la peluquera como siempre me cuenta sus novedades dentro de su barrio. Me dice que unos vecinos suyos eran pareja, y unos de ellos le contó su historia. El chico trabajaba en el circo y un día se enamoró de una chica que trabajaba ahí con él, pero él dudaba de su orientación desde pequeño por lo que nunca llegó a tener novia hasta un día que la chica que trabajaba con él le pidió salir. El chico estuvo mucho tiempo con ella y se acabaron casando y teniendo un bebé. Un día la mujer le preguntó que qué le pasaba, ya que el hombre estaba muy triste y desanimado; él le contó lo que sentía, y ella le dijo: —Yo te amo, pero yo sé que tus sentimientos hacia mí no son verdaderos; yo sé que no eres feliz aquí conmigo. Por eso quiero que te vayas y que vivas tu vida como quieras y con quién quieras—.

El chico se fue y empezó una vida nueva, conoció a otro hombre, se casaron y de vez en cuando visitan al niño pequeño porque, ante nada, él sigue siendo su padre y la exmujer no le odia por lo que es ni por lo que hizo. En este caso, la vida de esta persona acabó feliz, pero ¿y todo el dolor que tuvo que vivir durante todo ese tiempo?

Mi conclusión es que el amor rompe los estereotipos de la sociedad, de la familia tradicional y de la religión. Hoy, 23 de abril, día en Catalunya de Sant Jordi, quiero deciros que da igual si un chico le da una rosa o un libro a otro chico, o que una chica se lo dé a otra. En el fondo seguimos siendo iguales, puede que con unos gustos u otros, pero nada nos hace ser diferentes.

Premi a la millor creació en prosa en català de 1r cicle:

Escrit per Carlota Rodríguez

El pal de la bandera

Això és una història real, basada en fets realment ficticis (sic).

A l’estiu de l’any 1965, l’holandès Markus va donar un tub llarg i metàl·lic, d’uns 4 metres i mig, al seu gran amic Joan, fundador d’un càmping a Tamarit. Semblava la barana d’una escala, en realitat mai no li var dir de què es tractava exactament. Només li va dir que el guardés, ja que per ell tenia un gran valor.

A l’estiu de l’any 2015, com cada estiu, els Gómez van anar al càmping de Tamarit, on tenien un bungalou amb la seva filla, l’Ela. L’Ela acabava de fer els 13 anys, i era una nena molt aventurera.

En arribar al càmping, l’Ela va agafar la seva bici i se’n va anar cap a la platja a caminar per les roques. Mentre caminava, va veure una cosa estranya entre les pedres, era un pal foradat. A dins hi havia un paper vell i arrugat. El va treure i va llegir el que hi deia:

“A qui ho trobi: Estic buscant una cosa; si m’ajudés a trobar-la no te’n penediràs. Ves al supermercat, i el símbol et portarà a una altre pista. P CAT.”

Va pensar: “que divertit, una aventura per poder fer durant aquests dies!”.

Sense dubtar-ho, va agafar la bici i se’n va anar cap el supermercat del càmping. Pel camí anava pensant per on buscar. Després de buscar una estona pels passadissos sense trobar res es va comprar una bossa de patates de pernil, les seves preferides, va seure en un banc de davant del súper a menjar-les. Quan ja pensava que no trobaria res, es va adonar que a la porta del súper, al costat del nom, hi havia un dibuix, semblava una torre, i com que no sabia ben bé què era, va entrar al super a preguntar i li van dir:

“Home que no ho saps?! És el castell de Tamarit, el que és aquí darrere!”

Així que va anar al castell de Tamarit però la cosa es començava a complicar, així que va decidir dir-li-ho a la seva amiga, l’Anna, filla dels propietaris del càmping. Després de explicar-li el que havia passat, de seguida va acceptar ajudar-la. Al arribar al castell de Tamarit, van començar a mirar per fora, entre els arbres, a la paret de pedra del castell, i quan van mirar a dalt van veure alguna cosa. L’Anna va escalar per les pedres i va agafar una altra pista que deia:

“He deixat la següent pista al parc, busca entre els gronxadors, sota terra. A AMA”.

Van anar al parc, i es van posar a fer forats a la terra, entre els dos gronxadors, fins que van trobar una nova peça de fusta:

“Hola, em dic Markus. Fa molts anys vaig deixar al meu amic Joan, aquí en el càmping, un ________________ (heu d ́unir les 3 pistes) que té un gran valor”.

Van passar molts anys i vaig tornar-hi esperant trobar el meu vell amic però, lamentablement, ell havia mort feia uns anys. Des de llavors he estat intentant trobar el meu “tresor” però no ho he aconseguit.

El meu temps també s’acaba, soc massa vell. Així que espero que qui trobi això tingui més sort que jo.L RÀ”.

Van decidir anar al bungalou de l’Anna i posar totes les pistes a la taula, a veure què descobrien. Quan vam ajuntar les lletres, van veure que es podien formar les paraules: pal catamarà. No sabien què volia dir, així que ho van buscar a internet: El pal d’un catamarà és el que aguanta les veles.

Les dues es van mirar i van pensar el mateix… Van anar corrents cap a l’entrada del càmping. Hi havia moltes banderes: Bèlgica, Holanda, França, Itàlia, Espanya, Suïssa, Europa, Alemanya, Portugal i Regne Unit.Tots el pals tenien la mateixa mida, totes les banderes estaban a la mateixa alçada, tots eren d’un gruix semblant, però es van adonar dque hi havia un pal que era més gruixut per baix i més fi per dalt, més semblant a un pal de catamarà, aquest era el pal de la d’Holanda. Però continuaven sense saber què buscar.

Van decidir anar a prendre un gelat per relaxar-se una mica. De sobte l’Anna va entendre que el seu avi es deia Joan, i que potser podia tenir alguna relació amb tot allò. L ́avi ja no hi era, així que van anar a parlar amb el pare de l ́Anna , a veure si se’n recordava d’alguna cosa

—Recordes que l’avi tingués un amic que es digués Markus?— li van preguntar.
—Sí, era holandès i no tenia família. Eren molt bons amics. Ell va venir fa uns anys preguntant per l’avi, però ja s’havia mort. Crec que l’holandès va morir l’any passat.

Amb aquesta informació i tot el que ja sabien, van deduir que l’holandès li havia donat a l’avi de l’Anna un pal de catamarà, que l’avi Joan havia fet servir com a pal per a la bandera d’Holanda per recordar el seu gran amic.

Així que ja sabien on estava el màstil però no sabien perquè era tan valuós. Què podia tindre de valuós un pal de bandera? Pensant, se’ls va ocórrer de rascar la pintura del pal. Quan van rascar el pal… Era d’or!!! Les dues nenes no s’ho podien ni creure. Van anar a dir als pares tot el que els havia passat, i el pare de l’Anna va recordar el que li havia dit el seu pare:

—El pal de la bandera d’Holanda és un record molt valuós, no el canviïs mai . Quan m’ho va dir no m’imaginava que es referia a això—, va dir el pare.

—I què farem amb tots aquest diners? — Es preguntaven tots.

Les dues nenes van pensar que podien fer una estàtua en homenatge a l’amistat dels dos homes i posar-la a l’entrada del càmping. Tothom hi va estar d’acord. La resta de diners la donaria a alguna ONG.

Premi al millor disseny de portade llibre (categoria professorat)

Guanyadora: professora Cinta Borrell (a l’esquerra de la fotografia, acompanyada de la professora Sandra Arrebola de la Rosa)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>