“La banda sense nom” (conte escrit per l’alumna Isona Grau)

"La banda sense nom". Escrit i il·lustrat per Isona Grau, de 2n C.

Un dia, una nena de cinc anys anomenada Lia era al menjador jugant amb els seus cotxes i les seves nines preferides. Llavors va veure com la seva mare entrava a la sala amb el carro de la compra.

-Lia, me’n vaig a comprar. Et quedes amb el pare, d’acord?- va dir mentre li feia un petó al front.

-Sí. Em podràs comprar galetes?- pregunta la nena.

La mare ho accepta i tanca la porta. La Lia segueix jugant amb les seves joguines quan se li acudeix anar al garatge, on tenen objectes valuosos i vells, tan vells que hi ha coses dels seus avantpassats.

Decideix agafar una bossa de color blau per si es vol emportar quelcom i es dirigeix cap a les escales que la portarien on ella vol anar. 

Era fosc i li feia una mica de por, però encara així segueix baixant fins que arriba a baix de tot. Busca el llum i l’encèn. 

Tot estava ple de pols. La llum no il·luminava gaire, però s’hi veia. La Lia va posar uns ulls com taronges al veure tot allò tan desordenat, ja que la seva mare era una maniàtica amb l’ordre i la neteja.

Després de dos segons mirant tot aquell desastre, decideix mirar què hi havia entre aquell desordre. Ho remena tot, troba unes fotos antigues darrere de les quals posaven una data. Curiosament totes eren del mil nou-cents vint-i-vuit. A la portada posava: “lluna de mel”. Ella no sabia què era, així que ho va ficar a la bossa. 

Més tard, va trobar una flauta travessera i li va semblar molt curiosa. Semblava força vella. La va posar a la bossa, però era massa petita i no hi entrava, així que la va portar a la mà.

L’instrument, era platejat i també estava ple de pols, com tot. Però la Lia es va fixar en la part del pavelló, hi havia un nom gravat. “Lia Port”. Hi deia el seu nom, encara que no era el seu cognom. Com que es va estranyar, va decidir tornar a pujar per preguntar-li al seu pare.

El seu pare estava al menjador, llegint el diari al sofà i quan veu la Lia plena de pols s’aixeca per preguntar-li a on s’ha ficat.

-Mira, papa, he trobat aquesta joguina al garatge. Què és?- qüestiona ella mentre li dóna l’objecte.

El pare, li agafa la flauta, i per mirar-la millor es posa les ulleres que tenia penjades al coll. 

-Aquí hi ha un nom.- diu la nena mentre assenyala la part on són les lletres.

-Aquest és el nom de la teva besàvia, ella era la meva àvia i es deia com tu.-explica ell.

Quan acaba de dir allò, arriba la seva mare. La Lia hi va corrents per ensenyar-li la flauta travessera i explicar-li-ho tot. 

-Oi que és bonica?- pregunta orgullosa la filla. 

-Sí.- la mare mira el rellotge.- Ostres! Mira l’hora que és, em poso a fer el sopar. Per cert, renta això que està tot ple de pols, i, mare meva, mira com t’has posat. Que t’ajudi el pare a rentar-te a tu i a la flauta.

El pare l’acompanya al lavabo per rentar la flauta i a ella.

 Trenta minuts després, van anar cap a taula per menjar la sopa amb carn tan bona que havia fet la mare.

Acaben de menjar i la Lia se’n va a l’habitació per saber com funciona l’instrument que havia trobat anteriorment. Intenta fer-lo sonar bufant fluix però no pot, ho prova fluix, però és en va.

Finalment, deixa l’objecte i la bossa a sobre del seu escriptori i s’estira al llit. S’adorm i la seva mare hi entra, li fa un petó i li apaga el llum.

A l’endemà, es desperta pensant en la flauta travessera. S’aixeca i torna a intentar fer-la sona: posa la barbeta a l’embocadura de l’instrument i per fi ho aconsegueix. Sona una bonica harmonia. De sobte els seus pares entren a l’habitació.

-Bon dia, carinyo. Això ho has fet tu?- pregunta la mare, sorpresa.

-Hola, sí. Què passa? No puc?- pregunta la nena espantada per si havia fet res malament.

El pare li diu que no ha fet res de dolent, i la Lia queda alleugerida. Els pares demanen a la seva filla que hi torni, i ella obeeix. Toca la mateixa harmonia d’abans, i els adults queden totalment descol·locats i sorpresos quan descobreixen que la nena tocava molt bé.

-Escolta, t’agradaria anar a classes de flauta travessera?- pregunta el pare a la Lia.

-No. No vull.- respon ella.

Ells en pregunten el perquè, i la filla respon que ja sap llegir partitures, i que amb això ja fa. Els pares li diuen que si canvia d’opinió, que els ho digui.

La Lia es va tancar a la seva habitació per aprendre a tocar millor la flauta i fer el que a ella li agradava. Llavors, amb la seva tauleta entra a YouTube i es posa a mirar vídeos de com tocar la flauta travessera, quines són les notes, on són i les millors cançons per començar-hi.

Va passar tot el dia així i va aprendre moltes coses noves que no sabia. A l’hora d’anar a dormir no volia deixar la flauta. Però aleshores els seus pares li deien que com abans anés a dormir, abans podria tornar-hi a l’endemà. Dit això, se’n va anar a dormir ràpidament.

Així van anar passant els dies, les setmanes, els mesos i fins i tot els anys, cinc anys. Tocava de meravella, i els seus pares estaven molt orgullosos d’ella.

Un dia la Carlota, la seva millor amiga, era a l’habitació de la Lia, que havia marxat un moment de l’habitació. L’amiga es pensava que no l’escolta a ningú i va començar a cantar. Però la Lia ja havia tornat a l’habitació, i la va sentir a través de la porta. De sobte, hi va entrar, sorpresa.

  • Carlota, cantes molt bé! Per què no m’ho havies dit?
  • Què? M’has escoltat? Quina vergonya… Vols dir?.- contesta.
  • Que sí. Cantes genial. Podem fer una parella, jo toco la flauta travessera, i tu cantes. Que et sembla?- proposa la Lia.
  • No ho sé, ja m’ho pensaré. D’acord?

L’altra hi va acceptar, convençuda que dirà que sí. Se la queda mirant pensant: “siusplau digues que sí”.

  • Està bé. Però ens hem de posar un nom.- avança la Carlota.
  • Ja el pensaram; no hi ha pressa- proposa la Lia.

La seva amiga hi va estar d’acord així que encara no decidirien el nom.

Com que eren a casa de la Lia, ho van comentar als pares. Van anar cap al menjador i els ho van dir.

-Ah, què bé. Quina bona idea!- diu la mare i el pare n’opinava el mateix.

-I ja en teniu el nom?- va preguntar el pare.

Les nenes li diuen que no, i els adverteixen que ho haurien de fer ja que és el més important de tot. Així doncs, els pares els donen suport i entre tots es proposen buscar el nom perfecte. A més, els fan una fotografia.

Un dia, les nenes estaven assajant una cançó al balcó, i de sobte passa un senyor gran amb una cartera, una panxa gran i mig calb.

Dos minuts després, sona un timbre a la casa de la Lia i els seus pares obren la porta. Fan passar l’home, i s’asseuen al sofà. El senyor, que es deia Antoni, els va explicar que cada vegada que acabava de treballar, passava per davant del seu balcó. Sempre a la mateixa hora i sempre sentia com tocaven i cantaven les nenes.

L’Antoni era music professional i va dir que feien un bon conjunt, i que si els podia donar classes per treure tot el seu potencial.

-Nenes! Veniu!- va ordenar la mare.

Quan arriben a l’habitació, saluden i la mare els diu que s’asseguin. El pare els explica la seva proposta i elles es miren emocionades. Hi accepten immediatament una mica descol·locades però agraïdes.

-Perfecte. Doncs si us sembla bé, comencem demà a les sis de la tarda i acabarem cap a les set. Per començar ja va bé.- proposa l’Antoni.

A tots els sembla una bona idea i es van emocionar. Quan va marxar el senyor, la Carlota es va pessigar per assegurar-se que no estava en un somni, i fa una ganyota.

-Quina il·lusió, oi?- opina la mare.

-Això és un somni fet realitat!- diu la Lia.

-Sí. Encara no m’ho cerc.- afirma la Carlota.

Les noies ho preparen tot i sobretot assagen molt, perquè no volien decebre el professor.

Ho han escollit tot, la roba, el que diran i com ho diran, una carpeta amb uns fulls i un estoig per si hi han d’anotar res que els  digui l’Antoni.

Van passar anys i panys des d’aquell dia quan una agència va trucar al telèfon conjunt que tenien les dues noies, que llavors ja tenien vint anys. Els van proposar de ser models i elles hi van acceptar, per descomptat.

La Lia i la Carlota ja vivien juntes en una casa a Girona i tenien una gosseta, la Wendy.

Totes dues estaven molt bé juntes.

Quan van complir vuitanta-tres anys, la Lia i la Carlota van parar de tocar a la famosa Banda Sense Nom (BSN).

Consideraven que ja eren massa grans per seguir cantant i tocant la flauta travessera.

Van seguir sent models fins que es van morir als 102 anys. El que tothom assegurava és que sempre van estar molt i molt orgulloses per tot el que havien aconseguit juntes i fins on havien arribat amb el suport mutu.

Encara que moltes vegades discutien, sempre van ser bones companyes, i sempre s’havien estimat molt.

El dia que van morir, tothom les va recordar i elles amb això ja en tenien prou.

Havien fet concerts juntes, als quals havien assistit milers i milers de persones.

Als trenta anys s’havien casat. No van voler tenir fills, ja que van pensar que, amb la vida que tenien, no se’n podrien fer càrrec. 

La seva amistat i els seus sentiments van durar fins al final i sempre miraven una per l’altra.

Quan l’Antoni va morir als noranta-quatre anys, les dues van seguir pel seu compte, ja que ell les va deixar molt ben ensenyades, i els va demanar que continuessin el seu camí amb llibertat.

L’Antoni es va considerar el millor músic del món del seu temps.

Tothom es va enamorar de l’Antoni, de la la Lia i de la Carlota. Entre els tres componien cançons que van enamorar tres bilions de persones del món.

Tots tres van ser estimats i recordats per sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>