“He fet de cambrer, de mecànic de precisió i de zelador d’hospital per pagar-me els estudis de Belles Arts”

Text i fotografia: Teresa Vilalta i Adrià Suriol. 

El professor Ángel Arjona ens explica què és el que més li agrada de la seva tasca docent. Alhora ens fa saber tots els oficis en què va treballar per pagar-se els estudis, entre els quals el de zelador d’hospital, on assegura que va aprendre a empatitzar amb els malalts.

Què recordes de la teva infància?

Els meus pares vivien al camp i van emigrar, però no per un exili econòmic sinó per un exili ideològic, perquè el meu pare va denunciar coses de corrupció durant el Franquisme, el van perseguir i amenaçar. Recordo la por del meu pare i l’alegria de la meva mare i les ganes de viure de tota la meva famìlia. Vaig arribar a Catalunya amb 6 anys.

Què vas estudiar?

Vaig estudiar Belles arts a la Facultat de Belles arts de la Universitat de Barcelona. La meva promoció va ser la més nombrosa, plena de gent amb ganes de fer-ho tot.

Vas ser un bon estudiant?

Jo volia ser un bon estudiant, però com que havia fet un batxillerat nocturn, el meu nivell era molt baix. Això va fer que comencés amb dificultats i vaig suspendre història de l’Art en un examen, però al final vaig treure matrícula d’honor. Ho vaig aconseguir parlat amb els professors, demanant-los ajuda i explicant-los la meva situació amb el batxillerat. En escultura vaig treure un 10, també és la meva especialització.

Quines assignatures t’agradaven més?

Primer els tallers pràctics: pintura, dibuix i escultura, que era la meva especialitat. També em va agradar molt la teoria de l’art, la història de l’art,  l’antropologia de l’art i la psicologia aplicada al món de l’art. Amb tot això vaig aprofundir i millorar la meva percepció de l’art.

A què et dedicaves abans de ser professor?

Jo he treballat molt per pagar-me els estudis. He fet de cambrer, he fet de mecànic de precisió i en moltes altres professions. També he treballat en un hospital per pagar-me els estudis.

Explica’ns detalls que vas aprendre a l’hospital.

Vaig aprendre a conviure amb persones malaltes, on et posen a prova la teva sensibilitat, la teva capacitat d’empatitzar amb els altres i de respectar el seu dret a estar malalts. Per sort, vaig tenir bona relació amb els companys, els quals em van ensenyar moltes coses. Per a mi va ser una experiència molt enriquidora.

Per què vas decidir deixar la feina a l’hospital i dedicar-te a l’educació?

Aquella feina m’agradava moltíssim, però tenia un horari molt llarg i em pagaven molt poc. Només acabar la carrera, vaig tindre moltes ofertes de treball. Una era fer formació ocupacional d’arts aplicades i l’altra era ser becari de la fundació Miró, que eren unes “llaminadures” molt temptadores, i per tant les vaig aprofitar.

En què consistia concretament la teva feina de l’hospital?

Era zelador, la persona que acompanya els malalts i que porta coses d’un lloc de l’hospital a un altre. És un auxiliar que ha de tenir una formació i saber què ha de fer en cada moment. També acompanyava les infermeres quan havien d’immobilitzar els malalts o intervenir als quiròfans, on alguna vegada vaig veure com operaven la gent, però sempre a dos passos enrere del personal clínic.

De la teva etapa de professor, què és el que més t’agrada ensenyar als alumnes?

M’agrada ensenyar la llibertat de crear, el dibuix, l’art, que t’obliga a coaccionar la teva identitat, a aprendre a ser lliure, a no tenir por a l’error i alliberar la creació, fet que és una característica evolutiva de l’ésser humà.

Tens cap anècdota com a professor que vulguis compartir?    

En tinc moltíssimes, anècdotes positives, en agraïment d’alumnes que han après després d’estar amb mi o de les coses que els ha marcat i reconeixen que a vegades soc exigent. La part negativa és quan no ens hi entenem; per a mi és molt important entendre i empatitzar amb els alumnes.

Per què guardes els treballs dels teus alumnes?

Jo guardo els treballs dels meus alumnes, perquè per a mi és una memòria d’allò que estic fent mentre per a ells, una memòria del que han après.

Què opines de com es tracta el dibuix a les xarxes socials?

En el dibuix hi ha de tot, hi ha gent professional que està fent una tasca de divulgació i, per tant, estimula el jovent a crear, i d’altres que no fan res.

Per què creus que les fotografies tenen més pes que els dibuixos?

Perquè la fotografia com que té més grau de realitat fa que l’espectador se senti més còmoda. En canvi, un dibuix pot tenir la personalitat d’un artista que potser la sensibilitat de l’espectador no hi arriba, però en la fotografía això és més fàcil .