Escrit i fotos d'Ernest Ortega i Escalas
A l’institut Baix a mar tenim la gran sort de conviure amb gent molt diversa. Un clar exemple de l’afirmació són els nostres companys de la SIEI. Aquests joves ens acompanyen a les hores del pati des del primer dia d’ESO, però per alguna raó mai no hem anat més enllà. I crec, personalment, que no s’està aprofitant prou l’oportunitat que és el fet de poder conèixer-los de prop.
En el meu cas, vaig començar a conviure amb gent amb diversitat funcional al voltant dels tres anys, ja que a la meva escola també hi havia una SIEI (en aquella època li dèiem aula d’educació especial). Allà, a l’escola, vaig conèixer un nen enamorat del món, en Martí, que no va trigar a convertir-se en un gran amic meu. Actualment, aquest nen ja és un noi gran i tinc la sort de poder dir que encara el considero un gran amic meu. Però, com va ser possible aquesta amistat?
En primer lloc, a la meva escola el contacte amb els companys d’educació especial era constant. No només ens veiem a les hores del pati, sinó que també convivíem en assignatures que ells podien seguir, com Plàstica o Educació Física. Això, a més de permetre’ns un contacte constant amb ells i una convivència més rutinària, ens permetia veure’ls en diferents situacions, estats d’ànim i també de comprendre millor la seva manera de veure el món. El contacte constant, a més, els feia sentir-se i ser part del grup. Tothom els acabava cuidant i estimant molt.
Al nostre institut, hi tenim contacte, però només a les hores del pati i també a les jornades d’inclusió, que són escasses i que acostumen a quedar curtes.
Per una banda, ser a prop d’ells (tot i que només sigui trenta-cinc minuts al dia, el temps dels dos patis) ens permet conèixer-los i poder compartir-hi una estona. Ara bé, a tots els que no els han ensenyat a conviure-hi, el més probable és que no s’hi relacionin. I recalco que el temps de convivència és tan breu que no ens acabem trobant mai en les situacions amb les quals jo em trobava a l’escola. Difícilment arribem a conèixer-los del tot i saber com funcionen en diverses situacions, fet que ens priva d’un aprenentatge meravellós per al qual no hi ha temps.
Per als alumnes de Batxillerat, el cas és encara més extrem, perquè no som al pati a les hores d’esbarjo, per tant ni tan sols tenim els trenta-cinc minuts al dia. L’esforç que hem de fer per veure’ls és més gran i no tothom està disposat a fer-lo.
Crec que la solució és simple: o bé podem tenir algunes assignatures compartides amb ells o bé posem jornades d’inclusió amb més freqüència.
Jo us animo a conèixer aquests joves fascinants i aprofitar el temps que compartim per aprendre’n. Conèixer maneres tan diferents de ser, de pensar i de veure el món és una oportunitat que no podem deixar escapar. Aprofitem-la al màxim!
Resposta de la coordinadora del SIEI de l’institut Baix a mar, Mireia Bricio:
En primer lloc, voldria donar les gràcies a l’Ernest Ortega per escriure aquest article. No tan sols per la sensibilitat i el veritable afecte que mostra envers els seus companys/es, sinó perquè ha donat peu perquè tots reflexionem sobre el que coneixem, fem i podem millorar al nostre centre.
M’agradaria comentar que el curs 2011/12 vam crear el SIEI (Abans USEE) juntament amb algunes companyes, amb les ganes i la il·lusió de donar resposta a una necessitat educativa que existia en l’alumnat amb pluridiscapacitat i altres trastorns, a la comarca.
Si miro enrere m’adono que fins fa molt poc érem l’únic recurs per a ells. Així doncs, on ha estat la inclusió tots aquests anys?
És veritat que amb el nou decret 150/17 de l’escola inclusiva és vol obrir la mirada envers aquests alumnes, i tot i que l’execució del decret té moltes mancances (no hi entraré perquè em desviaria massa del tema que ens ocupa) ja és un gran pas.
En concret, Ernest, m’agradaria que sabessis el que sí que hem fet al Baix a mar aquests cursos al SIEI i esperem poder continuar fent-ho.
Hem donat l’oportunitat, com bé has dit, de poder conviure amb l’alumnat d’ordinària; hem fet inclusió a l’ESO, i fa dos cursos vam unir-nos al projecte TOTS Dansen de Batxillerat.
Sempre hem entrat a Educació Física; hem fet un projecte d’hort que compartim amb l’alumnat de PDC 3r i PDC 4t; hem realitzat moltes optatives amb diferents cursos (de l’ESO); hem participat a les 5 mostres d’aprenentatges de 1r d’ESO i SIEI, que s’han dut a terme a la UPC de Vilanova i ens vam donar a conèixer entre tot el professorat, amb el projecte Entresucs, en què més de 30 professors/es cada setmana col·laborava en la compra dels esmorzars del nostre alumnat, que evidentment preparàvem a l’aula amb totes les mesures de seguretat, i ens permetia treballar l’objectiu primordial que sempre hem volgut prioritzar: fomentar la seva autonomia.
És veritat que portem un curs i mig, que la pandèmia no ens ha permès fer tota la inclusió que voldríem, per seguretat i prudència, hem deixat de fer diverses activitats, però això de mica en mica, esperem poder refer.
Aquest curs, iniciem amb molta presència a 1r d’ESO a través d’un projecte dissenyat al SIEI, anomenat TOTS SUMEM i en qupe la inclusió és la clau, i evidentment, seguim amb les nostres jornades d’inclusió, que per curtes que siguin sempre donen el seu fruit.
Com sempre tenim les portes obertes a totes les propostes que els nostres companys/es ens proposin, i que vosaltres l’alumnat ens suggeriu.
Ara bé, fer per fer no, hem de ser realistes de les dificultats dels nostres alumnes, de la feina que implica adaptar els continguts, i que el currículum de secundària, queda anys llum dels nostres alumnes.
Et dono la raó, Ernest, que segurament podríem fer més coses, però sempre hem valorat molt el temps que comparteixen els alumnes del SIEI amb els d’ordinària, malgrat que sigui poc. I si ara, amb el teu escrit, ho hem aconseguit més, Ernest, serà tot un èxit.
Mireia Bricio