Text escrit per Júlia Moll, Javier Galian, Edu Soto i Víctor Estrada
Vídeo editat per Júlia Moll
[Cliqueu damunt de la imatge per mirar el vídeo]
Víctor: Bon dia, Andy, acabes d’arribar de Cuba, com va anar el viatge?
Andy: Fa un mes; vaig arribar per una ruta una mica complicada, perquè no se surt de Cuba com se surt de qualsevol país, de fet no se surt de Llatinoamèrica. M’imagino que no puc donar detalls específics de la ruta, millor que no, però va ser complicat el trajecte.
Víctor: I vas arribar directament a Barcelona?
Andy: Vaig arribar a l’aeroport de Madrid, Barajas, i després vam venir a Vilanova amb tren, perquè la meva tieta viu aquí.
Víctor: Com va ser la teva etapa escolar a Cuba i la teva infància?
Andy: La meva infància a Cuba no va ser dolent com la gent s’imagina, perquè de Cuba es parla malament per tot el mon i amb raó, però la meva infància, la meva experiència personal, no va ser tan dolenta. L’escola és molt diferent a les que tenim aquí, a Catalunya, amb menys recursos, però vaig rebre una educació bona a part de la dels meus pares, que són molt bons pares, i crec que em van educar correctament.
Víctor: Quins són els motius pels quals has vingut, aquí, a l’Estat espanyol? Ha sigut com t’ho esperaves? Explica-nos la teva experiència.
Andy: La immigració dels cubans, i dels llatinoamericans en general, no és res nou. Des que un neix a Llatinoamèrica vol marxar-ne. Quan jo anava a 2n d’ESO, van començar a marxar tots els meus amics a països diferents. Així que, per aquesta part, l’adaptació no ha estat tan complicada, perquè no he deixat tantes persones properes a Cuba. I el motiu pel qual hem vingut, a part que per tenir un estatus de vida una mica més digne, per així dir-ho, és perquè al meu pare té una oportunitat d’estudis, aquí, a Barcelona. Per continuar, els meus avis són ciutadans espanyols també, així que podrem ajuntar tota la família aquí. Sobre com ha anat la meva adaptació, he passat per diferents països abans d’arribar aquí, en la majoria no hi havia gent molt maca realment. No maca d’aspecte físic, sinó quant a personalitat. I a Catalunya, vaig agrair molt el primer dia trobar-me senyals i cartells en castellà, ja després vaig arribar a Vilanova i la cosa va canviar una mica, encara que el català no em sembla un idioma molt difícil d’aprendre, i suposo que m’aniré adaptant a poc a poc. El que m’ha agradat molt ha estat liInstitut sobretot per ser molt bonic i acollidor. En general, la ciutat és molt acollidora, sembla com molt proper tot.
Víctor: Amb els amics que tenies a Cuba que van marxar de l’illa, segueixes tenint-hi contacte i n’hi ha cap que visqui a prop de Vilanova.
Andy: Sí, per descomptat! Segueixo tenint-hi contacte; tinc tres amics cubans a Tenerife, i un aquí, a Reus, que vaig anar a visitar-lo fa poc.
Víctor: I, per última pregunta, per què has escollit el Batxillerat científic?
Andy: Sempre m’ha agradat la informàtica des de petit. A Cuba tenim uns quants anys de retard informàtic. I ara que soc aquí, puc estudiar enginyeria informàtica, que es el que vull fer. Sempre he estudiat de forma autodidacta Robòtica i altres assignatures semblants; ara, per fi, puc fer-ho amb un professorat al meu costat.
Crònica de l’entrevista
L’Andy ens va explicar que ha arribat fa poc més d’un mes d’una manera complicada i poc convencional. La seva adaptació va ser bona i es va sentir acollit per l’ajuda de la resta de companys i professors.
També ens explica que va tenir una infància bonica, sense tants aparells tecnològics i en la qual predominaven més jocs amb els seus amics al carrer.
L’Andy sempre ha volgut estudiar enginyeria informàtica perquè ha estat el seu somni des de petit, per això el pla d’assignatures que tenim a l’institut li encaixa molt bé amb el que volia fer en un futur.
Diu que la seva principal dificultat és l’assignatura de Tecnologia, ja que està fent continguts que no havia estudiat mai però està seguint esforçant-s’hi.
El que més li ha agradat de l’Estat espanyol és la seva gent, i troba la ciutat, molt acollidora.
I, per acabar, ens explica que els seus plans de futur actualment són viure a l’Estat espanyol, i anant viatjant a Cuba per anar a veure els seus estimats.
Si al final, lo que cada cubano quiere es vivir, no solo sobrevivir. No hay más ciencia que esa. Con el tiempo, me he ido enterando de que mi familia me protegió mucho de todo. No te das cuenta de lo desgarrador que es hasta que ves a un cocinero, un hombre que debería vivir literalmente rodeado de comida, sorprendido de un frutero. Un mísero frutero con manzanas y naranjas. No te da el choque hasta que estás en tu salón, comiendo patatas fritas y mirando la tele, mientras tu padre habla con tu familia por teléfono sobre como cuidarse del dengue. Porque ya les dio una vez, y mientras más veces menos posibilidades de que sea el tipo del que sobrevives. Y cuando eres mayor, y entiendes todo mejor, te das cuenta de que los adultos a tu alrededor todavía susurran cada vez que hablan del gobierno cubano, como si aún tuvieran miedo, a kilómetros y kilómetros de distancia.