Entrevista al professor Jaume Recasens i Bel

Preguntes formulades per Nina Salhi i Mar Oropesa

“Sense coneixement faran amb nosaltres el que vulguin”

El professor de Llengua explica que va entrar a Ensenyament per fer arribar el coneixement a totes les capes socials. Més que mai, la lletra de la cançó del cantant Raimon (“Si només els rics estudien, només els rics sabran, ens enganyaran amb qualsevol cosa: unes mamelles en cromo, uns culs fotografiats, quatre paraules solemnes i un futbol manipulat”) és ben actual.

On vas néixer i créixer?

A Vilafranca del Penedès, i a l’Alt Penedès.

Què volies ser quan eres petit?

Des de menut ja tenia clar que volia ser professor. De fet, jugava a casa amb els peluixos a fer-los classe. Segurament per això a Llengua Catalana treia bones notes. Sempre m’ha agradat escriure, enraonar i, sobretot, renegar en aquest idioma; m’encanta perquè sona molt fi, molt suau i, fins i tot, fa esclafir a riure certa expressió. Em remet a la parla dels meus avis i de les meves àvies, treballadors de la terra, de classes subalternes i d’origen penedesenc i castellonenc. I com que a l’adolescència eren temps que agafàvem consciència política i social, de seguida vaig començar a militar en causes a favor del país, la identitat nacional i, és clar, la defensa de la llengua. Fins i tot amb 14 anys vaig escriure a la ministra d’Educació (1996) Esperanza Aguirre! Com et pots imaginar, mai no n’he obtingut resposta. En aquell moment, mitjan dècada dels noranta del segle passat, la catalanofòbia ja tornava a sortir de l’armari.

Quines eren les teves assignatures preferides?

Les de llengües (català, castellà, anglès i francès) i les de Socials i Història. Sé que és pedant però val a dir que era un bon alumne: tant a ESO com a Batxillerat vaig treure excel·lent i matrícula d’honor, respectivament. Gràcies a això darrer, vaig entrar a la universitat de franc! Vaig gaudir molt com a estudiant humanament i acadèmicament, en tota aquesta etapa de la meva vida: organitzàvem conferències, tallers, anàvem a manifestacions i muntàvem autocars a festivals de concerts i actes de defensa de la terra. En aquest moment hi va haver professors que ens van marcar i molt. Són els anys de l’antiglobalització, el No a la Guerra!, les manis contra la llei d’estrangeria i la presència militar a casa nostra…  Per això quan sento algú que assegura que vol servir a l’exèrcit o ser policia m’esborrono.

Com et definiries en tres paraules? I en una frase?

Idealista, transparent i entusiasta. Sempre he tingut un esperit crític i m’he preguntat moltes coses. Una vegada a un amic de la universitat, de cop, li vaig etzibar: “Què hi fotem, Oriol, a la vida? Qui ens hi ha dut?”. Reflexions existencials…

Què fas en el teu temps lliure?

Llegeixo força, passejo amb el millor amic de l’espècie humana arreu (muntanyes, valls, corriols i costes) i investigo. Com t’he dit, Socials i Història m’apassionen des de sempre i m’agrada   investigar i cercar. D’aquí que fa 17 anys publiqués un llibre de vivències de dones i homes que van patir la guerra civil i la postguerra o que en fa 8 investigués sobre tota la premsa escrita i editada a l’Alt Penedès en temps de la República; la presentació d’aquest llibre al meu poble la van censurar per un article crític amb el caciquisme local. També vaig força al teatre. El primer dia de la represa de l’activitat d’ençà del tancament he pujat a Barcelona a veure Smiley. Sovint vaig al cine i a casa guaito les sèries i programes de “la nostra”. Sóc tan friki de TV3 que el 2008 vaig guanyar 6.000 euros en un concurs dels 25 anys d’història de la cadena que va presentar la model Judit Mascó. I quan es pugui, confio tornar als festivals i concerts, com el que feu aquí, a Vilanova, al juliol: El Tingladu.

Quin grau universitari vas estudiar?

Ara fa vint anys vaig entrar a estudiar a la Facultat de Ciències de la Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Llavors en dèiem llicenciatura. Saps per què la UAB la van fer allà, a Bellaterra, allunyada de la gran urbs barcelonina? Perquè en cas de protestes i rebel·lia estudiantil, en ple franquisme, la bòfia els encerclava i apagava qualsevol protesta al campus. Tanmateix, no cal anar gaire enrere: les mobilitzacions antiBolonya, el 2009, van acabar amb atonyinaments als i a les joves. Avui com ahir, seguim on érem!

Quina ha estat la teva trajectòria laboral?

Variada, diversa i enriquidora. He treballat redactant textos i locutant-los. Comunicar i relatar ha estat la meva feina!

“Gràcies, per cert, a Raimon, el cantautor de Xàtiva, em sé de memòria diversos poemes d’Ausiàs March, Roís de Corella o d’en Salvador Espriu que aprofito per recitar a classe alguna volta.

Quina va ser la teva motivació per a treballar com a professor?

Que sense formació i estudis no sobrevivim al sistema. Que sense coneixement faran amb nosaltres el que vulguin. En aquest sentit, avui pren més força que mai aquella cançó d’en Raimon: “Si només els rics estudien, només els rics sabran, ens enganyaran amb qualsevol cosa: unes mamelles en cromo, uns culs fotografiats, quatre paraules solemnes i un futbol manipulat”. Gràcies, per cert, a aquest cantautor de Xàtiva em sé de memòria diversos poemes d’Ausiàs March, Roís de Corella o d’en Salvador Espriu que aprofito per recitar a classe alguna volta.

Quina/es assignatura/es imparteixes? Quants anys portes ensenyant?

Ara ha fet quinze anys que vaig començar a donar classe en un institut públic. En tinc un primer record graciós: el dia que vaig entrar a l’aula de 4t d’ESO un alumne em va dir que l’edifici de Batxillerat era més amunt, vaja, que m’havia confós amb un alumne! Aquell curs 2005-2006 vaig fer diverses substitucions: Anglès, Francès i Ciències Socials, també. Però com que estava treballant a un altre lloc, de redactor, vaig aparcar la docència. Durant dotze anys. M’hauria agradat compaginar-ho però encara no tinc el do de l’ubiqüitat! Abans també havia fet de monitor de casal d’estiu, perquè era força cumba.

Aquest és, doncs, el quart curs de la represa i a banda de Llengua Catalana i Literatura també he estat ensenyant a cicles formatius d’FP de Comunicació, Imatge i So. I fa catorze anys a un grup de dones en un programa de formació de la Diputació de Barcelona per empoderar-les també els vaig ensenyar Català. Fou molt i molt enriquidor ensenyar a dones de cinquanta i seixanta anys que no havien estat escolaritzades en la nostra llengua. No saps quin amor i agraïment senten cap a tu! Això no té preu i va més enllà d’un jornal.

Com ensenyes? Tens cap mètode diferent per educar?

Bé, jo no crec que eduqui perquè això és una tasca molt compartida amb la família de l’estudiant i el seu entorn… Penso que com deien als anys trenta del segle passat, instruïm (aleshores el ministeri no es deia pas ni d’Ensenyament ni d’Educació, sinó precisament d’Instrucció Pública), aportem coneixements i aprenentatges. Sempre els dic que venim a l’institut a gaudir aprenent i, per això, intento fer classes amenes, distretes i estar molt a l’aguait del que fan i no fan a l’aula. Em moc i camino a tort i a dret. M’agrada explicar des de la quotidianitat, posar exemples reals, comuns, propis i fer adonar-los que la llengua és útil, atractiva i que no és pas enrevessada! Cal que se la facin seva. No puc ser rígid ni sever (exigent sí, que ho sóc molt!), no puc pas imposar-la. Per tot plegat l’ensenyo des de la seducció: vull que la vegin i sentin sexi! El meu lema és que tot el que facin a classe no ho faran a casa. No els obligo a memoritzar sinó a entendre, raonar i rumiar. Feinejar a casa és per consolidar el que he explicat i per fer tasques que els motivin i els acostin a la seva realitat. Fa uns dies a 3r d’ESO els vaig proposar tractar l’estructura del text tot escrivint una carta a una examistat, a qui no haurien gosat sincerar-se. Creu-me que l’alumnat té molt a dir, només cal que se l’empenti i acompanyi un xic.

“No obligo els alumnes a memoritzar sinó a entendre, raonar i rumiar. Feinejar a casa és per consolidar el que he explicat i per fer tasques que els motivin i els acostin a la seva realitat”

Amb quins problemes t’has hagut d’enfrontar a l’hora d’ensenyar? 

Francament, vosaltres ja ho veieu en el dia a dia, oi?, que la presència del català és migrada? L’ús social de la llengua catalana va a la baixa en els darrers anys. Al cinema no arriba al 2% el nombre de films doblats en la nostra llengua, als patis i als carrers no es parla tant com abans. Netflix, per exemple, és en castellà gairebé al cent per cent i això ens és desfavorable. La Generalitat no inverteix en el Súper 3 i això és el pal de paller: sense bones produccions audiovisuals, competitives, per a la quitxalla…

Mai no m’havia trobat que hi hagi alumnes que em deixin anar coses com: “el català m’incomoda”, “no serveix per a res”, “no el parla ningú”, “és un dialecte i no una llengua”… Estic més amoïnat per la situació de la llengua catalana que no pas per la salut i la sanitat. D’aquesta darrera ens en podem sortir però estem davant d’una emergència lingüística sense precedents. Si no fem alguna cosa, continuarà a l’UCI i la perdrem. Si el 20-30% de parlants que la tenim com a llengua materna hi renunciem, està a les portes de criar malves. Ja ho veus, doncs, que avui dia ensenyar la llengua s’ha convertit en activisme. Més que professors, som activistes! I encara que es parli malament l’important és fer-lo servir, ja l’aniràs perfeccionant i aprenent més i més. Vosaltres éreu molt menudes, però hi havia un espot que resava: “Parla sense vergonya, parla en català i si t’equivoques, torna a començar”.

“Estem davant d’una emergència lingüística sense precedents”.

Què opines de la “nova gramàtica”, és a dir dels canvis que ha realitzat Institut d’Estudis Catalans?

Són persones expertes i en saben naturalment més que jo. Em mereixen respecte i, òbviament, admiració. Si han fet canvis en coneixen les raons. Amb una companya que coneixes bé els estem interioritzant i ens sembla interessant. La normativa d’una llengua s’ha de posar al dia, de tant en tant, i després de vuitanta anys de ben segur que tocava. Tant de bo serveixi per augmentar-ne l’ús social.

Quin creus què és el motiu pel qual els alumnes fan tantes faltes d’ortografia?

És un peix que es mossega la cua: si no el fem servir ni oralment ni escrit, malament rai. Si no el llegim, no interioritzem com s’escriu i les errades sovintegen. He començat a recollir a alguns grups que tinc les “faltes intolerants”. I és que tolerància zero davant les incorreccions. O és que no ens agrada sortir de casa ben nets i arregladets? Doncs quan escrivim, exactament, el mateix: higiene i netedat lingüística.

Gràcies pel teu interès i per aquesta entrevista tan engrescadora. Sort en l’esdevenidor!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>