Conte escrit per Joana Robert
Dia 1 després de l’alta: Recordo aquella nit com si fos ahir. Una vegada i una altra aquell record recorre els meus pensaments. Quan el cotxe va xocar contra aquell camió. Veure com en Miquel moria al meu costat i, per culpa meva, per un desig innecessari, per voler veure les estrelles amb mi, se’n va convertir en una. I ara tot el que puc fer-hi és plorar i portar flors a la seva tomba.
Dia 23 després de l’alta: Avui he anat al cementiri i hi he trobat un noi amb una situació semblant. No he pogut descobrir quin era el seu nom, ja que quasi ni hem parlat, perquè era un moment seriós i trist. Ell plorava davant d’una tomba amb el nom de Berta Gil, potser era la seva parella o algun familiar; per la data que sortia a la làpida era de la nostra edat i no feia gaire que havia mort.
Dia 78 després de l’alta: Avui he parlat amb aquell noi del cementiri. M’ha explicat que la persona per la qual venia era la seva germana bessona. Va morir a causa d’un accident: va caure a la vorera i un cotxe la va envestir, ja feia un any que no hi era i continuava fent-li mal. Després d’allò, no ha conegut ningú que el pugui salvar, ja que la Berta, sa germana, havia mort per salvar-lo a ell.
Dia 93 després de l’alta: Avui he sabut el seu nom, Pere Gil. Últimament, parlem molt, m’agrada estar amb ell, sento que m’entén a la perfecció, que podem parlar sobre la mort amb sinceritat, no em mira amb cara de pena quan li ho explico, no em pregunta cada dos per tres si estic bé, o coses per l’estil.
Dia 112 després de l’alta: Avui hem quedat el Pere i jo. Em fa feliç. Fa que oblidi totes les coses i em fa sortir de la meva zona de confort, noto que em comença a agradar, però tinc por perquè sento que no mereixo estimar ningú després del Miquel.
Dia 234 després de l’alta: Després de tant de temps, hem decidit mantenir una relació. Ha costat molt, ja que cap dels dos estava bé mentalment i això influeix molt en una relació, però és que mai havia estat tan enamorada d’algú com ho estic ara d’ell, i encara que estigués amb el Miquel, ara he entès que allò nostre era tòxic i que no feia bé a cap de tots dos, i l’estimo, i l’estimaré sempre, tanmateix, ara ja no hi és i ho he d’acceptar, he de saber que tot té el seu final, res no dura per sempre.
Dia 365 després de l’alta: Estic molt contenta, perquè avui en Pere i jo anem a sopar a casa dels meus pares, però tinc una mala sensació, com si alguna cosa dolenta hagués de passar. Fa un any de l’accident, potser aquesta és la mala sensació. No vull que això sigui real, ja que estic en el moment més bonic de la meva vida, em sento bé amb mi mateixa. Tinc la millor persona del món al meu costat i estic feliç.
—Ostres com plou, ves amb compte, Pere.
—Estigues tranquil·la, sé que no t’agraden els dies així.
—Ho estic, però tinc por, ja saps què va passar un dia com avui fa un any… –
—Ariana, ho sé, no hi pensis, arribarem bé. Aquelles van ser les últimes paraules que vaig sentir d’ell abans dels crits, abans que ens estavelléssim contra un camió. Tot va ser com un déjà-vu, com si ja hagués viscut aquelles imatges, i les havia viscudes, literalment. Va passar el mateix que amb en Miquel. I de cop, vaig despertar al llit de l’hospital. Al costat tenia en Miquel, quasi caic del llit quan el vaig veure, era viu.
—Mi, Mi.. Miquel? -Déu sant, estàs bé, t’he trobat a faltar.
—Ets viu? -És clar, com vols que estigui? Els metges m’han dit que fa deu setmanes que estic en coma.
En Miquel no podrà saber res de tot el que m’ha passat. M’alegro que en Miquel sigui viu, però necessito en Pere, el necessito, si no hi és, no soc feliç. Noto que han passat 500 trens per sobre meu i no em puc moure més. Ara mateix prefereixo morir que viure.
Unes setmanes després del coma: Ara soc a recuperació, ja que vaig patir un trencament de fèmur a la cama esquerra i em vaig trencar el braç dret. No podia ni escriure ni fer res, em feia massa mal tot, el fet d’estar deu setmanes sense moure’m em va deixar el cos adolorit, quasi no podia caminar, estava rebentada i morta, tant de bo fos morta per no patir tot això…
Un mes després del coma: Aquells pensaments recorrien pel meu cap a cada moment, el Pere mai no havia existit, res havia estat real, res havia passat, tot era un somni… La persona que creia que era l’amor de la meva vida, la persona que m’havia salvat, la persona que més havia estimat mai, la meva meitat, la meva ànima bessona… no existia, era una obra de la meva imaginació. Mai més el podria veure, mai més el podria tocar, besar, ni parlar amb ell, tot havia acabat, el meu gran amor havia passat.
Dos mesos després del coma: Crec que mai estaré bé, per al Miquel és com si res hagués passat, bé, és que al seu cap no ha passat res. Al meu cap ha passat un any i al seu, deu setmanes. Tot és molt diferent i ell no ho sap; estic realment enamorada d’una altra persona que no ha existit mai.
Cinc mesos després del coma: En Miquel i jo fa temps que vivim junts, estem bé, però noto que fa tantes coses per mi… vol un futur junts; així i tot, no m’oblido del Pere. No puc imaginar una vida sense ell, una vida en què ell no sigui el pare dels meus fills, la persona amb qui em casi, la persona amb qui comparteixi la meva vida. Hauré d’aprendre a viure la vida real amb el Miquel i no amb el Pere, infeliç, però fingint que tot va bé, intentant sobreviure en aquest món…
