Escrit per l'alumne Pablo Albà, de 2n de Batxillerat
En un treball de recerca s’hi ha d’invertir temps, unes setanta hores segons el que havia sentit, per la qual cosa és crucial tenir ben pensat el tema del projecte, l’eix transversal, i allò que s’hagi d’investigar (o treballar manualment).
Per a un alumne de 1r de Batxillerat, trobar un tema bo es converteix en una prioritat; molts cops no és una tasca fàcil, ja que llavors és quan apareixen les inseguretats. Aquest fet a mi m’esfereïa.
Si hagués de donar un consell sobre cap aprenentatge extret del meu treball de recerca, seria que s’ha de buscar un tema que t’ompli de veritat, un tema que t’apassioni, que puguis abordar de manera personal en què puguis passar hores
Durant els primers mesos de l’any 2020, la cerca del tema era el que no em deixava dormir; per una banda, tenia les ganes i l’energia per començar a treballar-hi, per l’altra, i a mesura que avançaven les setmanes, em desanimava.
No és fàcil per a mi centrar-me en quelcom durant molt de temps; la motivació que tant sento al principi es va dissipant a mesura que el temps avança; la qualitat de la meva feina es nota, i tot plegat em fa pensar i pensar i pensar, i quan hi penso tant, m’oblido d’actuar.
El fet de trobar un tema fa il·lusió en un primer moment a tothom; penso que la il·lusió no és tant pel tema en si mateix sinó pel fet d’haver-lo trobat i de poder deixar enrere aquella incertesa, que concretament jo vaig estar arrossegant durant setmanes.
Com que no trobava respostes a res del que em preguntava, vaig optar per canviar de preguntes: Què puc fer que em beneficiï d’alguna manera (no acadèmica), que sigui assequible i a la vegada que resulti impossible d’abandonar a mitjan curs?
Llavors els astres es van alinear, així que el tema que tant buscava es va materialitzar davant meu.
Cal dir que no les tenia totes; toco la guitarra, però mai no me n’he interessat sobre la construcció.
Com qui condueix per desplaçar-se, però mai no s’ha sentit atret per la cultura automobilística que hi ha darrere el mitjà de transport privat de quatre rodes.
La guitarra per a mi ha estat sempre l’instrument, allò que ajuda o permet expressar musicalment el que se sent en un moment determinat. No obstant això, la necessitat d’adquirir un nou instrument, juntament amb la falta de diners i la poca confiança i convenciment que m’inspiraven les guitarres exposades i distribuïdes per Internet, van fer-me aferrar a la idea de construir-ne una.
La idea boja inicial de construir-la des de zero va desaparèixer quan vaig començar a investigar sobre la construcció de guitarres. Així que abans de redactar la part teòrica del treball, ja era conscient que algú m’hi hauria d’ajudar.
Tanmateix, com que ens trobàvem tots tancats a casa vaig decidir no pensar-hi gaire i centrar-me a investigar i formar-me’n, ja que sabia que just quan es pogués sortir hauria de posar-m’hi a treballar.
De la mateixa manera, i a causa de la falta de llibertat i mobilitat de la qual disposava (tothom i també jo) vaig decidir redactar una part teòrica ben consistent i sense deixar-me cap detall, per assegurar-me que, en cas de no poder sortir, podria entregar quelcom (ni que fos un tractat sobre els aspectes tècnics de les guitarres elèctriques). Aquesta part consta d’una àmplia història de la guitarra i de la descripció minuciosa de tots els materials, components, formes, mides i altres aspectes tècnics que només a mi m’interessaven. I amb raó, ja que cal no oblidar que tota la recerca era per poder construir el que seria el meu instrument.
Quan va acabar el confinament, em vaig posar en contacte amb un lutier anomenat Juan Campos, un home al qual he agafat un gran respecte per la quantitat d’hores que he passat amb ell al taller durant aquest darrer any.
Vaig explicar-li el que tenia al cap, i ell hi va accedir, i va compartir la mateixa incertesa que jo sentia.
Havent formulat i dissenyat el model que seria la meva guitarra, ens vam posar mans a l’obra; ell me n’ensenyava i jo hi treballava. Sense saber gairebé bé el que jo mateix feia i deixant-me guiar plenament pels seus coneixements i mètodes, vaig començar a treballar la fusta amb serres, ribots, polidores, cisells, papers de vidre …
Cada dissabte anava al seu taller unes cinc hores seguides; hi treballava, feia fotografies amb el mòbil i quan arribava a casa ho redactava tot, perquè deixava constància en tot moment de l’evolució d’aquell tros de caoba. Sense adonar-me’n, l’estiu va passar i el ritme de treball va anar accelerar-se, i va fer que l’estada al taller durant tardes i caps de setmana sencers, unes 120 hores en total només al taller. Un taller que en un principi m’era aliè, però que em vaig acabar fent meu. Malgrat els meus errors sobre la fusta, a causa de la meva poca habilitat amb les eines, salvats pel lutier Juan, la guitarra la vaig enllestir uns pocs dies abans de l’entrega final del treball.
Ningú no hi confiava gaire, amb raó. Ni jo m’ho acabava de creure, però inesperadament la cosa va anar bé. Recordo l’última tarda de treball; jo estava desesperat i cansat després d’haver-me passat deu hores polint la guitarra amb un paper de vidre finet. Eren les nou del vespre, i quedava soldar els components electrònics. Tot estava acabat i preparat per ajuntar-ho, però semblava que no podria ser possible.
El resultat va ser el següent: un bordegàs, és a dir jo, sortint del taller a dos quarts d’onze de la nit, corrents amb la bicicleta pels carrers de Vilanova amb la consciència de saber que s’estava saltant el toc de queda, però amb una guitarra acabada, penjada a l’espatlla i una llagrimeta a l’ull. Potser això últim no va succeir, però així i tot va ser un moment memorable.
Just ara, si deixo estar tota l’èpica del discurs, em cal dir què m’ha aportat haver fet aquest treball, que no només ha sigut una guitarra (de la qual estic molt orgullós).
La por inicial de deixar-ho estar no s’ha fet present en cap moment del darrer any, molt sorprenentment.
Això vol dir que he estat capaç d’estar moltes i moltes hores fent una cosa, i m’ha agradat.
Potser no el fet de treballar la fusta en si, ja que no sóc gaire traçut en aquest aspecte, però des de la distància puc afirmar que ha estat un camí enriquidor.
L’objectiu de construir-me una guitarra de qualitat ha estat complert i el preu total ha estat de 840 €, entre material i classes (del lutier, és clar)
L’objectiu de construir-me una guitarra de qualitat ha estat acomplert i el preu total ha estat de 840 €, entre material i classes (del lutier, és clar).
No obstant això, i després de parlar amb músics que valoro, la guitarra té un valor d’uns 1.000- 2.000 €.
Si hagués de donar un consell sobre algun aprenentatge extret del meu treball de recerca és que s’ha de buscar un tema que t’ompli de veritat, un tema que t’apassioni, que puguis abordar de manera personal, passant-hi hores investigant.
És complicat trobar el tema que ens apassionarà, però tothom en té un o més d’un.
Aquesta és l’única manera d’acabar bé el treball, sense saturacions, sense deixar-ho tot per a l’últim moment esperant que la divina providència baixi del cel a acabar el treball per tu.
I quan no te n’adonis, ja s’haurà acabat.
