Xerrada de l’Aina Soler, néta de l’Alfons Soler (un biberó)
Avui els de 2n batxi han pogut gaudir d’una xerrada de l’Aina, néta de l’Alfons Soler que fou cridat a files el 1938 en plena Guerra Civil Espanyola. Era molt jove i per això va formar part de la famosa lleva del Biberó, ja que anaven nois de 17 anys. La República ja estava força esgotada i va tibar de lo poc que tenia (Lleva del Biberó i la Lleva del Sac, aquesta última, homes de 45 anys endavant). Era l’últim esforç que la República feia per intentar guanyar la guerra.
Va anar a la zona de combat de Pont de Balaguer. Els van portar al front mal equipats; els van donar l’uniforme, però les botes les havien de portar ells i molts havien d’anar amb espardenyes. La instrucció consistia en ensenyar-los a disparar 9 trets i cap a la guerra!
A partir d’aquí començava tot un periple de penúries i llargs anys abans de tornar a casa. L’aliment era escàs i monòton, amb llenties, llaunes de conserva amb sardines i tonyina.
Dormien allà on podien. Eren constantment atacats per l’aviació i l’artilleria enemiga i eren a primera línia del front. Reculaven més que no pas avançaven. Ell formava part de l’esquadró antitancs, eren 7 membres, dels quals només es van salvar 3. Dades curioses d’aquesta experiència és que en estones de no combats, quan els dos bàndols estaven a prop, s’intercanviaven productes (tabac, paper de carta, aliments..) i fins i tot algun dia jugaven a futbol. Situacions molt paradoxals però gens estranyes per nois de 17 anys que els obligaven a anar a una guerra no demanada.
En una segona fase, desembre del 38 ell i uns companys van caure presoners en un camp de concentració a Miranda de Ebro. Aquests camps són força desconeguts però van existir fins els anys 40’s. La majoria de soldats republicans eren utilitzats com a mà d’obra esclava per reconstruir infraestructures. L’Alfons, però, explica que el temps passava molt lentament i poca cosa havia a fer en el camp. Ell es va apuntar a pelar patates i així s’assegurava el menjar diari. Una altra dada curiosa és que cada matí els obligaven a cantar el “Cara al Sol” i si no el cantaven els pegaven amb una vara i també que cada dia, les autoritats franquistes apuntaven en un paper les poblacions que anaven caient a mans franquistes. A partir d’aquest moment els soldats podien escriure cartes als seus familiars, entre altres coses, per demanar “avals” i poder sortir del camp de concentració.
Un cop va poder sortir del camp de concentració va haver de fer la mili “obligatòria” i el van enviar a Melilla, al regiment de fortificacions núm 5 a construir defenses per tot el protectorat marroquí espanyol per si era atacat.
Finalment no va poder tornar a casa fins el 1944! Anys de patiment, dolor i allunyament entre familiars. Que no es torni a repetir una guerra.
Gràcies Aina per dedicar-nos el teu temps. Ha estat molt interessant!
Dep. Socials – 2n batxi- M. Castella i Eva Giner
