Avui alguns alumnes de 2n batxillerat han tingut la sort de comptar amb la Mercè i la Paqui, unes lluitadores incansables que ens han fet cinc cèntims de com es va sorgir un moviment feminista a Terrassa durant els anys de la Transició fins ara. Tot comença l’any 1974 amb les “vocalies de dones” de Ca N’Anglada i al barri de la Maurina. Entre les seves reivindicacions hi havia: poder auto organitzar-se i decidir quins aspectes els afectaven, demanar més escoles, ambulatoris, despenalització de l’adulteri, legalització d’anticonceptius, dret a l’avortament lliure, i la no discriminació per raó de sexe. Tot això en un context político-social anomenat Transició espanyola en que les últimes cuetejades del Franquisme encara es feien sentir amb força encara..
Unes dones valentes que, d’altra banda, reberen força mostres d’incomprensió per bona part de la societat tot titllant-les de radicals, “marimachos”, lesbianes…
El dia 8/3/78 es va celebrar la primera manifestació legal de dones realitzada en democràcia amb motiu de la celebració de les Jornades de la Dona Treballadora. Conseqüentment les vocalies es van anar quedant al barri i comencen a haver altres grups de dones en altres indrets amb les mateixes reivindicacions.
Més endavant, i gràcies a l’esforç de totes aquestes reivindicacions, es va crear el casal de la dona a Terrassa i comencen a plantejar-se la creació d’un protocol d’actuació des de l’àmbit mèdic, psicològic, policial i judicial ja que la llei encara no existia! Una innovació mai vist abans. El Casal de la dona, a partir d’aquest moment, pressiona perquè a Terrassa es creï una Regidoria de “violència domèstica” emparada sota el projecte de llei que encara estava al forn.
Certament una molt bona feina ja que fins aleshores no existia cap llei per castigar la violència de gènere. Serà en aquest moment quan l’Ajuntament convoca un grup de treballador (gerent de Mútua, gerent de l’hospital, degana del col·legi d’advocats de Terrassa, una activista del casal de la dona i una treballadora de serveis socials) per tal d’unificar criteris i acordar un protocol de violència de gènere en cada àmbit. Finalment el 2002 queda aprovat el protocol i a més a més van aconseguir la creació de la casa Galèria de Terrassa, un servei d’atenció de la dona. A més a més a nivell estatal la llei de violència de gènere es va aprovar el 2004.
D’aquesta manera, si una dona era maltractada, tenia un referent i estava emparada sota uns mínims: en 72 hores qualsevol dona que hagués denunciat sortia amb unes mesures addicionals (tot i que el judici no surtis fins al cap de dos mesos) com per exemple: el jutge decideix amb qui es quedaven els fills, si l’home quedava detingut o no, si la senyora ha de marxar de casa seva o no, s’estableixen les ordres d’allunyament, etc..
Com la història ens ve ensenyant des de sempre: primer sorgeixen els conflictes i després la llei. No obstant això, no hem d’oblidar que les lleis no s’aprovaran si no existissin grups, col·lectius de pressió com el feminista que s’hi van deixar la pell perquè tot això arribés a bon port. Una feina encomiable i amb una càrrega de generositat molt gran.
Moltes gràcies Mercé, Paqui, Encarni i Teresa R per la tan bona feina que esteu fent!
Maria C i Eva G -Dep Socials – 2n batxi – HªEspanya XIX-XX
