Avui la Teresa i la Cati han fet una xerrada a 2n batxillerat (Història d’Espanya XIX-XX) sobre les dones antifranquistes a Terrassa. La Teresa ens ha fet cinc cèntims del context polític i socio-econòmic i la Cati ha estat un testimoni directe de l’època dels 70’s i últimes cuetejades del Franquisme. La Teresa i la Cati s’han nodrit de les fonts primàries, institucions com el casal de la dona i diaris de l’època com La Vanguardia i el Diari de Terrassa.
La situació de la dona era triplement dura: a casa, a la feina i a nivell polític: salaris baixos i sovint sense declarar, feines a la indústria tèxtil, a algunes botigues, netejant, minyones o com a mà d’obra poc especialitzada. Els homes, normalment ocupaven els llocs de més responsabilitat com per exemple: encarregats, caps de colla, contramestres a la indústria tèxtil i, en general, a tota mena d’oficis. Les dones que volien treballar fora de casa havien de tenir el permís del pare o del marit. Quant a política, estava mal vist que una dona s’involucrés en aquests temes. Una subordinació total.
Veiem així que a Terrassa sorgeix un conjunt de dones i homes que van estar involucrats en la lluita antifranquista. Tenien ganes de millorar la situació social i van començar a militar en organitzacions sindicals o polítiques en la clandestinitat (PSUC, CCOO…) S’ha de tenir en compte que si no hagués estat per ells/es, el resultat de la Transició i posterior arribada de la Democràcia no hagués estat igual. Tot estava per fer, a més a més, la classe treballadora vivia en unes condicions pèssimes tant a les seves cases, sovint d’autoconstrucció, com a les fàbriques.
Per entendre el context, primer la Teresa ens explica les condicions laborals a les indústries de Terrassa i moltes altres ciutats industrials. Durant els 50-60-70’s la indústria tèxtil encara era potent i comencen a demanar mà obra i per tant molts treballadors d’Andalusia, Extremadura, Múrcia, Aragó van venir a moltes ciutats catalanes industrials a trobar una millor vida tot fugint del paupèrrim camp on normalment eren jornalers sotmesos a uns sous miserables.
En el cas terrassenc, la indústria tèxtil era la més potent juntament amb la metal·lúrgica. Els empresaris es feren d’or a costa de la sobreexplotació obrera. És aquest context, més la riuada del 62, els que van actuar de detonants perquè la classe obrera prengués consciència de la seva situació i a moure’s per reivindicar millores socials. Tot s’ha de dir, una riuada on van morir 320 terrassencs, immigrants arribats d’Espanya, que s’havien autoconstruït cases al costat de la riera. D’altra banda, observem com Terrassa patia una manca d’habitatge notable i ni els empresaris ni entitats locals van estar a l’alçada per tal de pal·liar aquest mal. La gent es va haver de buscar la vida amb l’autoconstrucció de vivendes.
A més a més hi havia un analfabetisme galopant i havia barris com el de Ca n’Anglada on el 50% dels fills de famílies obreres no tenien plaça en una escola. S’ha de tenir en compte que, a més a més, si volien reivindicar qualsevol aspecte, encara estaven en època franquista i era il·legal reunir-se per parlar de temes polítics!
Finalment, la Cati Moreno ens ha explicat la seva pròpia experiència. De pares andalusos, va venir a Terrassa quan tenia un any i mig (anys 50’s). A causa de la manca de vivenda, van viure en una barraca d’autoconstrucció durant 6 anys. Una vivenda on gairebé no tenien ni llum natural/artificial i on feia molt de fred. Als 14 anys entra a treballar en un taller de confecció i immediatament van crear, juntament amb unes companyes, un comitè d’empresa per millorar les condicions laborals i defendre les innombrables injustícies que patien per part dels amos. Gràcies a la creació d’aquest comitè van aconseguir millores salarials, vestuari laboral, lavabos i un menjador. Eren temps moguts i de força vagues, manifestacions.
No obstant això, no era fàcil mobilitzar la gent per fer vagues, etc.. Una de les més sonades fou la de SEAT (Bcn) on la policia va matar un treballador i arran d’aquests fets, Cati ens explica que van convocar una vaga general el 28/10/78 a nivell de tota Catalunya. A Terrassa van fer una manifestació i ella i uns companys que encapçalaven la manifestació van ser detinguts i enviats al quarter de la policia a Terrassa, posteriorment a Governació Militar (Bcn) i finalment a la presó de Trinitat (a Torre Baró, a l’entrada de Bcn). Aquest fet fou extensible a altres ciutats on la repressió per part de les autoritats politico-judicials va caure implacablement com una llosa.
Moltes gràcies Teresa i Cati per haver tret a la llum aquests “tresors” político-socials. Les ferides de la GC i franquisme encara estan obertes i el seu únic tractament és la veritat. En definitiva, no es pot construir un futur amb un passat basat en la impunitat i el desconeixement.
Gràcies per la vostra generositat Teresa i Cati! Ha estat una xerrada interessantíssima!
Teresa R, Cati M i Eva Giner
